Salvador Macip (Blanes, 1970) és un home sempre actiu, físicament i mentalment. És metge, investigador i escriptor i els darrers dos anys se l’ha vist a tota mena de mitjans de comunicació parlant sobre la pandèmia. Mai diu que no.
A banda de les activitats professionals com a científic i com a professor universitari, els darrers dos anys també ha estat escrivint a un ritme més pausat del que acostuma, i es nota, un assaig molt ajustat, rigorós i enriquidor: ¿Què ens fa humans? publicat per Arcàdia.
Macip proposa analitzar la condició humana a través del que anomena “biohumanisme racionalista”, una eina que ens ha de permetre transgredir el determinisme biològic per assolir una vida en societat digna i justa.
“L’Antoni Munné, editor d’Arcàdia, em va temptar, durant una festa de Sant Jordi, a fer algun llibre plegats. Feia temps que volia explorar aquesta connexió entre ciència i filosofia, i em va sembla bona idea fer-ho amb d’editors experts en el tema del pensament”, explica l’autor sobre l’origen del projecte, que no va quedar en una il·lusió vaga entre copes i canapès.
Macip col·labora a diversos mitjans escrits, activitat que li ha conferit un rodatge de temàtiques i de registre a l’hora de parlar-ne. “Fa més d’una dècada que escric un article mensual en què intento reflexionar sobre l’impacte social de nous avenços científics. M’ha servit de banc de proves per desenvolupar les teories que constitueixen la base del text. Estirant el fil d’una dotzena d’articles m’anaven sortit molts més temes, i així vaig deixar que el llibre s’anés ramificant lliurement cap a on les idees el portaven.”
L’assaig està dividit en cinc apartats: ¿Què ens fa humans?, La consciència, La intel·ligència, La dimensió social i El futur de la humanitat / La humanitat del futur. Cada apartat està subdividit en altres, amb conceptes com ara genètica, escala evolutiva, violència, Déu i, entre d’altres, qüestionar la democràcia com a millor mode d’organització social...
Com és habitual amb aquesta mena de textos, els diferents articles interrelacionats estan suportats en rigoroses i abundants notes a peu de pàgina. “Hi ha 242 notes! Moltes més que pàgines”, comenta rialler. Tot plegat demostra que Macip no s’ha assegut a filosofar, s’ha documentat molt i ha contrastat idees de moltes fonts variades... “És un llibre curt, però, paradoxalment, és el que m’ha costat més d’escriure, tant pel temps de documentació com per les reflexions que m’ha obligat a fer.”
“Vaig començar amb la pregunta que em va semblar més important i vaig deixar que les respostes s’anessin formant, a partir de les fonts i de les meves consideracions. No volia tallar cap branca de l’arbre que anava creixent, per això vaig fer servir les notes a peu de plana, per desenvolupar temes secundaris o complementar els principals sense interrompre la línia de pensament central”, argumenta Salvador Macip.
El llibre el clouen unes pràctiques Consideracions finals, com a resum, ja no dels temes, sinó del concepte general del llibre, la defensa de la ciència i del “biohumanisme racionalista”. “La clau del llibre era poder presentar aquesta eina, que és la barreja d’empirisme i racionalisme, i demostrar que pots reflexionar sobre temes filosòfics a partir de dades científiques. Si no enderroquem les barreres entre ciència i humanisme mai no podrem respondre a les grans preguntes. La comunicació ha de fluir en tots dos sentits.”
I què ens fa humans? “El que ens fa humans es pot resumir amb un concepte: l’ànima. La religió hi assigna un origen diví, però la ciència té l’obligació de buscar-hi el substrat físic. L’ànima està al nostre cervell, però què la defineix? La consciència, la intel·ligència i una peculiar estructura social son trets característics dels humans, i són els que exploro en el llibre, però tenen molts punts de contacte amb les d’altres animals. La separació no és tan clara, per això una de les tesis del llibre és que, per entendre què som els humans i construir millors societats, primer hem de saber d’on venim i acceptar que som animals. Això ens condiciona, però saber-ho ens permet buscar maneres d’escapar de la gàbia on ens vol retenir la nostra biologia. Ì cal mirar cap al futur i intentar predir cap on evolucionem, perquè la ciència pot canviar en les properes dècades com definim la humanitat”, conclou.