"Soc una criatura voluble i llunàtica. Se m'ha acabat la passió. Recordeu que és millor cremar-se que apagar-se lentament. Pau, amor i comprensió". Així acabava la carta de comiat del músic Kurt Cobain, que el 5 d'abril del 1994 va decidir posar fi a la seva vida, als 27 anys.

Aquesta és una de les més de cinquanta notes de suïcidi que el dramaturg i escriptor Marc Caellas (Barcelona, 1974) recull al seu últim llibre. "Encara recordo l'impacte de la mort de Cobain –assegura Caellas–. Va ser la primera vegada que vaig tenir notícia del suïcidi d'algú que jo sentia com a proper: aquells anys m'agradava molt Nirvana". Més de dues dècades després, Caellas va passar una temporada llegint sobre el suïcidi, des d'assajos que l'intenten explicar –com els de Jean Améry, Simon Critchley i Ramón Andrés– fins a les nombroses notes de comiat d'escriptors, músics i actors que analitza a Notas de suicidio. L'assaig, publicat a La Uña Rota, va ser, en primer lloc, una peça teatral que Caellas i David G. Torres van estrenar al festival TNT el 2019 i que es va poder veure el gener del 2020 a l'Antic Teatre. "Penso que hem de perdre la por de parlar de la mort, i el suïcidi encara és un tema tabú –comenta–. A Espanya se suïciden gairebé onze persones cada dia. Tant a l'obra de teatre com al llibre he volgut abordar el tema amb respecte, perquè és molt complex. De fet, creia que llegint tant sobre el suïcidi acabaria entenent els motius d'escriure una nota de comiat, però són textos que, en comptes de donar-te respostes, et plantegen més preguntes i dubtes". Caellas els considera "més catàrtics que sinistres". "Els lectors em comenten que surten de la lectura del llibre amb més ganes de viure", afegeix.

¿Són, les notes de suïcidi, un gènere literari?, es pregunta l'autor. "Parlar de gènere potser seria exagerat, però les notes que he escollit tenen un valor literari –respon ara–. Són les últimes paraules que escriu algú que s'ha dedicat a l'art, ja sigui la literatura, la música, el cinema o el teatre. A vegades volen ser una síntesi de la seva obra, d'altres són molt personals. En molts casos, en la desesperació de prendre una decisió tan difícil hi ha lucidesa".

Caellas recorda com, durant el segle XX, "els artistes han embellit, ampliat i desenvolupat amb la seva sensibilitat el format de la nota de suïcidi". I ho han fet amb motivacions molt diverses: "per explicar-se, per demanar perdó, per queixar-se, per manifestar nostàlgia, per riure's dels vius o per proclamar a viva veu la seva voluntat de deixar d'existir". Notas de suicidio reprodueix des del comiat de Cesare Pavese (per a qui el suïcidi "no ha de ser una venjança") fins al de Hunter S. Thompson ("Relaxa't. No farà mal", conclou la seva nota) i Emilio Salgari (que va dedicar unes paraules amargues als seus editors: "Us heu enriquit amb la meva pell"). Hi ha textos en vers, com el del poeta Maiakovski, que són gairebé manifestos artístics. D'altres, com el d'Alejandra Pizarnik, són breus i contundents: "No quiero ir nada más que hasta el fondo", escrivia la poeta argentina.

"Durant l'antiguitat el suïcidi era pensat com un acte lliure –exposa–. Més tard, el cristianisme el va convertir en pecat. Actualment es considera una malaltia". Àngels Bardají, presidenta de l'entitat Obertament, que lluita contra l'estigmatització de la salut mental, valora les dues cares d'escriure sobre el suïcidi. "Parlar lliurement del suïcidi és la manera de desestigmatitzar-lo –explica–. Encara ara és molt freqüent que a les famílies on hi ha hagut un suïcidi no se'n digui mai res. Quedar-se el dolor a dins no és la millor manera d'afrontar-lo. Ara bé, un dels perills que hi ha en el suïcidi és romantitzar-lo. D'aquesta manera el suïcidi pren una aura que pot fomentar la imitació per part d'altres persones. Quan se'n parla s'ha d'evitar aquest parany".

L'èxit de la novel·la Les desventures del jove Werther (1774), de J.W. Goethe, va fer que alguns homes joves emulessin el suïcidi del protagonista al final del llibre, que es disparava un tret al pit després que la dona de qui estava enamorat el rebutgés. Dos segles després, el sociòleg David P. Phillips va designar amb el terme efecte Werther els suïcidis per imitació, que normalment es donen les setmanes o els mesos posteriors a l'anunci de la mort voluntària d'algú amb un perfil públic. "Quan es parla del suïcidi s'intenta generalitzar o crear universalitats on només hi ha diversitats", exposava el doctor i membre de l'Associació Espanyola de Neuropsiquiatria Guillermo Rendueles a l'assaig Suicidio(s) (2018), on analitzava diverses notes de suïcidi, tant de celebritats com de persones sense notorietat pública. "Aquestes notes són molt variades –explica–. Són la plasmació del que es pensa en l'últim moment, però n'hi ha que s'han estat meditant durant anys i d'altres que són molt més immediates". El llibre recorda que, segons l'Organització Mundial de la Salut, se suïciden més de 800.000 persones cada any, xifra que representa una mort cada quaranta segons. A més, el suïcidi és la primera causa de mort no natural entre els joves, per sobre dels accidents de trànsit. "Els casos es tornen a incrementar durant la vellesa –apunta–. Hi ha més dones que ho intenten, però percentualment se'n surten menys que els homes". Entre les moltes motivacions que poden portar a prendre la decisió de suïcidar-se hi ha "la voluntat de deixar de patir, un trauma brutal, un impuls o la voluntat de culpar algú".

"Quan vam estrenar l'obra de teatre hi havia gent que m'escrivia per dir-me que no vindria perquè havien tingut casos propers –fa memòria Caellas–. Si no sanes el dolor, el patiment s'acumula dins teu. No el fas desaparèixer, continua allà". Notas de suicidio estableix una classificació d'una vintena de tipologies de missatges de comiat. Hi ha la que s'adreça als pares –com la de l'escriptor Robert E. Howard, creador de Conan–, la que demana perdó als fills –com la de l'actriu Jean Seberg–, la que diu adeu a familiars i amics amb serenitat –com la de l'antropòloga i arqueòloga Sally Binford– i la nota breu i contundent, com la de l'escriptor Jerzy Kosinski: "Me n'he anat a dormir una estona més llarga que de costum. A aquesta estona n'hi podeu dir eternitat".

Hi ha, també, suïcidis en parella, com el de Stefan Zweig i Lotte Altmann al Brasil. "Ell tenia 60 anys i no se sentia amb forces de tornar a començar", diu Caellas. Al llibre explica que Altmann en tenia 34. Zweig no la menciona a la nota de comiat. Va ser el jardiner qui va trobar els cossos de la parella, estirats al llit, sense vida.

Entre tots els casos que apareixen a Notas de suicidio, el que més impressiona el seu autor és el d'Anne Sexton. La poeta es va intoxicar amb monòxid de carboni el 1974, als 45 anys. "Menciona el suïcidi en diversos poemes i en algunes entrades dels dietaris –diu–. Quan tenia 40 anys va escriure una carta a la seva filla on anticipava la seva mort voluntària". Sexton escriu que quan sigui morta i la filla pensi en ella vol que recordi tres coses: "1/ T'estimo; 2/ Mai em vas deixar tirada; 3/ Com tu, jo també vaig tenir quaranta anys i una mare morta a qui encara necessitava".

La carta d'Anne Sexton era un dels punts àlgids de desassossec de la peça teatral de Marc Caellas i David G. Torres. "Després de llegir i escriure sobre el suïcidi, entenc que un filòsof com Emil Cioran reflexionés molt sobre el tema i mai no arribés a suïcidar-se –admet–. Saber que hi ha la possibilitat de llevar-se la vida et permet continuar vivint amb més ganes".