Els grans poetes es coneixen per ser capaços de fer que els lectors surtin dels seus textos transformats –per enriquiment, consol o trasbals
“«O frate», disse, «questi ch’io ti cerno / col dito», e additò un spirto innanzi,/ «fu miglior fabbro del parlar materno»”, diu il Dante d’Arnaut Daniel, sembla que inventor de la sextina, que segles més tard T.S. Eliot s’apropia per aplicar a Pound. L’aprenent autor d’aquestes línies ha tingut la immensa sort de conèixer i fer amistat amb grans poetes de gèneres diversos, i no ha gosat mai practicar de tercera mà cortesia de tal calibre. L’obra del malagueny, d’arrels catalanes, Francisco Fortuny permet rendir el compte pendent.
Entre altres coses, i depenent de l’aspecte que es consideri, la poesia és l’art d’escriure seguint un ritme, que pot ser de natures diverses, i això i el color de les imatges l’acosta a la música i a la pintura. La disciplina d’aquest ritme, vulgarment coneguda com a mètrica, és el que formalment diferencia la poesia de la prosa, tot i que la frontera és objecte d’un variat espectre de desdibuixaments, i en casos radicals però gens infreqüents s’arriba a dir que no hi ha tal frontera.
L’ús de la mètrica té un aspecte fascinant, segurament el nucli de l’essència de la poesia: la conjunció amb la sintaxi. Els grans poetes es coneixen per ser capaços de fer que lectores i lectors surtin dels seus textos transformats –per enriquiment, consol o trasbals–. I també per l’habilitat –pel do?– de fondre mètrica i sintaxi en una sola operació.
En aquests dos trets, Francisco Fortuny es revela magistral. Posseeix la tècnica dels grans mestres del Segle d’Or espanyol, i els continguts són d’una actualitat que s’endinsa en l’anticipació. De forma estranyament constant exhibeix la fascinant habilitat per conciliar saviesa del vers tradicional amb espasmes i funambulismes de postmodernismes, tardohumanismes i altres ecosistemes sorgits de la ciència i el pensament. Els accents li respiren amb les idees, amb les imatges. La seva poesia té arrels tan profundes i es projecta tan endavant que no sembla arriscat dir-ne intemporal.
Nietzsche, regirador sense pietat del pensament occidental, era professor de filologia clàssica; Fortuny verseja com Góngora i parla fins i tot de física de partícules. Deixem constància dels llibres de poesia Casandra maudite, Sapere aude raps, Horación, Fata Morgana o los efectos de la causa, Fuera de sí y otros poemas extensos i Gaya ciencia y otros poemas anteriores; de la novel·la Ventura Egea, i de l’obra de teatre Tres dramas subversivos.
Es pot dubtar de l’existència del tot i de qualsevol. Si es resol en afirmatiu, Fortuny és il miglior fabbro, certament.
Es pot dubtar de l’existència del tot i de qualsevol. Si es resol en afirmatiu, Fortuny és il miglior fabbro, certament.