Hi ha llibres carregats d’una especial virtut per despertar en el lector una insòlita sensació de retorn a la casa perduda i enyorada. És el cas, per a mi, de Tentativas sobre el vacío, succintament subtitulat Ensayos de estètica y religión, del filòsof, assagista i professor Amador Vega. Les raons personals del meu interès extraobjectiu no condicionen la seguretat d’afirmar amb objectivitat que es tracta d’una obra excepcional. L’eix del discurs és la negativitat –més enllà de categories, el no-res–. Els noms de l’índex l’anuncien: Eckhart, Silesius, Miguel de Molinos, Rilke, Rothko, Celan; sovint associats: Dionís Areopagita amb Simone Weil, Joan de la Creu amb Bill Viola, Llull amb Dalí i amb Perejaume. Destaquem el nom de Pierre Soulages, mort als 102 anys, el mateix dia en què escric aquestes línies. Que en quedi constància com a reconeixement i homenatge.
Tentativas sobre el vacío recull articles publicats al llarg de vint anys, però no és una miscel·lània, sinó el recorregut de Vega pel pensament apofàtic i els seus avatars. En resulta un objecte filosòfic tan unitari que podria haver estat escrit a partir d’una idea nuclear i d’una tirada, tot i que el desenrotllament permet veure’n en temps real l’evolució, com les diverses cares del nihilisme han reconduït la teologia negativa cap a la modernitat, una tendència sense gaire estima entre la intel·lectualitat local, amb conspícues excepcions: Llull, Alcover, Espriu.
La negativitat s’associa vulgarment amb les cultures orientals –element contemplat per Vega–, però a Occident també han tingut i tenen expansions importants, mal que sembli que el triomfant materialisme capitalista les ha esclafades, peripècia tractada per Vega des d’una òptica deutora tant dels rigors de les disciplines canòniques com de les incerteses essencials de l’espiritualitat. Estètica i religió, es diu a la coberta, i s’hi podrien afegir poesia i amor.
Veig Amador Vega dins d’una tradició de grans renovadors de l’art i les cosmogonies, no concessius, força incompresos i incòmodes dins les seves realitats socials. Nietzsche, Unamuno, García Calvo, eren professors de llengües i cultures de l’antiguitat –del que se’n diu clàssics–. La revolució s’arrela en la tradició, la continuïtat és el sentit del coneixement. Per la riquesa de continguts i la visió unitària, vertical, axial, a través de la història –tan útil per a la informació de neòfits com per a l’aprofundiment dels qui no en són tant–, Tentativas sobre el vacío em sembla una obra digna d’ocupar un lloc distingit en el pensament actual.
