No es pot dis­si­mu­lar l’emoció quan la justícia poètica torna a la pri­mera línia artis­tes sepul­tats per les inclemències del temps. Aquest és el cas d’Armand Car­dona Tor­ran­dell (Bar­ce­lona, 1928 - Sant Pere de Ribes, 1995), al qual tota la crítica va des­ta­car amb una­ni­mi­tat, però les matei­xes carac­terísti­ques del per­so­natge l’han con­dem­nat a un llarg ostra­cisme, a excepció de Vila­nova, on té dedi­cada una bibli­o­teca, es con­ser­ven els seus lli­bres i una part del seu lle­gat. La Gale­ria Marc Domènech de l’Eixam­ple li ha dedi­cat els mesos d’octu­bre i novem­bre una àmplia mos­tra dels seus qua­dres i dibui­xos dels anys cin­quanta, un pro­digi de força, intuïció, mis­teri i cre­a­ti­vi­tat. Car­dona Tor­ran­dell va ser el gran pin­tor lite­rari català de la segona mei­tat del segle XX i és una cir­cumstància que al nos­tra país amnèsic no es recordi ni a les por­ta­des dels lli­bres, que per altra part sem­pre repro­du­ei­xen tòpica­ment els matei­xos artis­tes inter­na­ci­o­nals.

El nos­tre home va sin­te­tit­zar, en paral·lel, per exem­ple, als tren­ca­dors artis­tes de Dau al Set, un uni­vers per­so­nal de ros­tres, gats i pai­sat­ges marins, que evo­ca­ven la Vila­nova on es van tras­lla­dar els seus pares durant la joven­tut del pin­tor. Al catàleg de l’expo­sició, Ber­nat Puig­do­llers recorda que la mos­tra és, des de la dècada dels vui­tanta, la pri­mera expo­sició impor­tant dedi­cada a Car­dona a la ciu­tat de Bar­ce­lona. Encara més, es tracta de la pri­mera mos­tra a la ciu­tat d’un con­junt sig­ni­fi­ca­tiu de la seva pri­mera etapa pictòrica des de l’any 1957, quan celebrà la seva pri­mera expo­sició a les Gale­ries Laie­ta­nes: “Aque­lla expo­sició, punt de par­tida de la tra­jectòria artística de Car­dona, fou el tret de sor­tida d’una vida intensíssima dedi­cada a la pin­tura, però també va ser un fet insòlit. Els ini­cis de Car­dona Tor­ran­dell, vis­tos amb pers­pec­tiva, són fran­ca­ment atípics. Un jove abso­lu­ta­ment des­co­ne­gut en els ambi­ents cul­tu­rals de la ciu­tat, que tan sols con­re­ava la pin­tura com a afició, irromp amb força en el pano­rama artístic català. Fins al moment, tan sols se’n conei­xia una intensa dedi­cació a l’escrip­tura, però, en cap cas, una incli­nació artística.” Espe­rem que tot no acabi aquí.