El Museu Nacional de Catalunya (MNAC) i el Museu de l’Empordà, de Figueres, presenten una doble exposició, preparada conjuntament, que ens descobreix l’obra de Mey Rahola (1897- 1958), una fotògrafa pionera de considerable valor fins ara pràcticament desconeguda. Per posar en context la seva obra potser convé parlar primer sobre la trajectòria personal de Mey Rahola, que va tenir una vida complexa i carregada de moments difícils. Ens guia el magnífic treball d’investigació biogràfica que sobre la trajectòria vital i professional de la fotògrafa han fet els comissaris de les exposicions: Lluís Bertran, Roser Martínez i Roser Cambray.
May Rahola va néixer el 1897 a Lleó, on estava destinat el seu pare, enginyer industrial que treballava com a directiu per la Cia. Ferroviária Caminos de Hierro del Norte de España. Francesc Rahola pertanyia a una pròspera nissaga de comerciants i armadors de Cadaqués, i arribà a Lleó després d’una llarga estada a Valladolid i Madrid, on era catedràtic. El 1917, després de la mort del pare, encara molt jove, la família es va traslladar a Barcelona. Aquí, Mey i les seves germanes es varen relacionar amb institucions pedagògiques innovadores, vinculades a la Institución Libre de Enseñanza, amb les quals elles, i els seus fills, es mantindrien sempre implicades.
Mey es va casar el 1921 amb Josep Xirau, un advocat i catedràtic de dret que pertanyia a la burgesia intel·lectual catalanista i progressista. Xirau va ocupar diversos càrrecs públics i va arribar a ser empresonat un mes, durant l’anomenat Bienni Negre, al famós vaixell Uruguay al port de Barcelona. La personalitat del marit va marcar el destí de Mey perquè el febrer del 1939 es va haver d’exiliar amb tota la família a França. Primer es van establir a Lió i més endavant a Vaucresson, una població propera a París on moriria el 1959.
Aquest exili va truncar en bona part el principi d’una prometedora carrera fotogràfica que havia començat a Barcelona a partir de 1932. Mey que, com passava sovint en aquells anys, s’havia iniciat en la fotografia gràcies a l’afició del seu pare, va comptar també amb la tutoria del seu cunyat, que li va ensenyar a revelar les fotografies a la rerebotiga de la seva farmàcia a Figueres.
Però Mey va anar de seguida un pas més enllà i aviat es va incorporar a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, on va entrar en contacte amb alguns dels seus membres més destacats, com ara Joaquim Pla i Janini o Antoni Campañà. Va començar, també, a presentar-se a diferents concursos fotogràfics amb notable èxit, obtenint diversos guardons en uns palmaresos on aquella època no es prodigaven gaires dones. A tall d’exemple, el 1936 Mey Rahola va ser la primera dona premiada al concurs anual de l’Agrupació Fotogràfica. Igualment, va començar a publicar algunes de les seves fotografies a Claror, una de les revistes gràfiques que en aquells anys varen contribuir a la difusió de la fotografia artística. Els anys de la Guerra Civil varen suposar una aturada en la seva activitat fotogràfica, per bé que una de les seves fotografies més destacades, La cua del pa, pertany a aquells dies.
Els anys de la Segona Guerra Mundial varen suposar una nova etapa en la seva trajectòria fotogràfica: per primera vegada es va professionalitzar per tal de contribuir al manteniment de la família durant aquells primers difícils anys d’exili. Sota el segell «PHOTO MEY» es va dedicar, fonamentalment, tant a Lió com a poblacions properes, a fer retrats de persones per a targetes de racionament o identitat, una feina de la qual pràcticament no n’han quedat imatges.
Un cop acabada la conflagració mundial, la família es va traslladar a Vaucresson, on va viure força temps allunyada del seu marit, que va treballar i residir a diferents països en diverses organitzacions internacionals. Curiosament, en aquest període final de la seva vida, Mey va deixar l’activitat professional i no va mantenir una activitat fotogràfica massa rellevant. D’aquesta època només es conserven algunes imatges, bàsicament de temàtica familiar, en les quals els seus fills tenen un paper protagonista.
Aquest és només un resum molt sintètic de la biografia que, com hem dit, han elaborat els comissaris de l’exposició en un treball d’investigació molt laboriós que ha durat deu anys i que ha permès recollir una notable quantitat d’informació sobre l’obra, la vida i la personalitat de la fotògrafa. Tota aquesta investigació, molt ben escrita, es pot trobar en el magnífic catàleg que s’ha editat amb motiu de les exposicions i que és de consulta obligada per a qui vulgui aprofundir en el personatge i la seva obra.
Malgrat la pertinença a un estrat burgès i a la continuïtat forçada d’un matrimoni tradicional, Mey Rahola tenia una personalitat molt moderna. Estava implicada en moviments polítics progressistes, es relacionava amb institucions pedagògiques innovadores i va ser una notable esportista en el camp de la nàutica i, als anys 30, va participar dels moviments de renovació estètica de la fotografia. Rahola presentava molts aspectes de la nova imatge femenina d’aquells anys: fumava, portava el cabell curt i vestia pantalons, entre altres. Pels testimonis recollits, sobretot els de la seva filla Teresa, era una dona forta, optimista i positiva. I, en definitiva, manifestava un afany de modernitat en confrontació amb les limitacions que li imposava la seva posició social.
Veient les seves fotografies, una mostra de 600 positius vintage i de 250 negatius que s’han aconseguit recuperar de diverses fonts i arxius familiars, és una llàstima que Mey no hagués tingut una dedicació fotogràfica més intensa. El seu descobriment, però, la situa dins del grup de dones que van treballar molt sovint des de l’amateurisme i gairebé sempre des de l’ombra i enmig del silenci dels mitjans. Penso en Carme Garcia, a qui l’AFB va dedicar recentment una exposició, o en Maria Serradell, Montserrat Vidal, Rosa Szücs o Roser Oromí, els treballs de les quals vàrem poden conèixer el 2006 en una mostra al Palau Robert. Són dones pioneres que varen obrir el camí a noves veus que vindrien després: Colita, Pilar Aymerich o Joana Biarnés, per citar-ne algunes.
Ara, gràcies a aquest treball de recerca, l’obra de Mey Rahola surt a la llum. A més a més, el MNAC ha adquirit catorze imatges que passaran a formar part de la col·lecció permanent de fotografia del museu. La mostra d’un centenar de fotografies que ara presenten pretén oferir una panoràmica més extensa del seu treball. Estructurada en diverses agrupacions temàtiques podem resseguir els seus començaments de marcat caràcter pictorialista, que de seguida evolucionen cap a un estil més modern que lligaria amb les tendències estètiques cada vegada més fortes a Europa. Són destacables, en aquest terreny, les imatges de dones practicant esport, algunes de les quals gairebé podríem qualificar d’icòniques.
La nàutica i les fotos de vaixells eren uns dels seus temes favorits, lligats a la seva afició al mar i a la navegació. En moltes d’elles, veiem com s’allunya de motius i composicions estàtiques de vaixells fotografiats des dels molls dels ports. Mey, navegant a la coberta del vaixell, ens ofereix perspectives des de les embarcacions i els dóna unes perspectives innovadores i carregades de dinamisme.
Les fotos dels seus fills s’allunyen també dels formats tradicionals de la seva època. Els nois no apareixen en posicions estàtiques, els fotografia en plena activitat d’estudi o jocs. Tornen a ser imatges carregades de dinamisme i acció. Pel que fa als seus retrats, es pot observar també la seva visió renovadora en què, molt probablement, els contactes amb un gran retratista com Campañà pot haver tingut la seva influència. Quan treballa escenes i personatges de carrer, de mercats o del món rural, també ho fa amb aquesta nova visió carregada de vida i modernitat.
Veient la seva reduïda, però notable obra, experimentem la recança de pensar quina hauria estat la seva trajectòria si les circumstàncies que li varen tocar viure li haguessin estat més favorables. El Museu de l’Empordà, que com hem dit ha participat activament en aquest projecte de recuperació de l’artista tan vinculada a Cadaqués, presenta una exposició paral·lela a la del MNAC sota el títol de Mey Rahola. Desig d’horitzons, comissariada per Lluís Bertran Xirau i Roser Martínez García. En aquest cas, la temàtica se centra especialment en la navegació d’esbarjo dels anys trenta, un esport que Mey va practicar activament i al qual va dedicar moltes de les seves fotografies.
Imatge: Hereus de Mey Rahola