La nova novel·la d'Andreu Martín, La quarta noia per l'esquerra (crims.cat), comença amb un revòlver clavat a la templa d'un anarquista. Un inspector de policia li exigeix que sabotegi l'empresari navilier per a qui treballa. Som a la Barcelona dels anys de la Primera Guerra Mundial, una ciutat plena d'espies, agents dobles, militars i tota mena de personatges foscos, sovint armats.
És en aquest escenari bulliciós que apareix l'Amadeu, un noi de pagès acabat de sortir del seminari. Busca una ballarina del llavors Moulin Rouge barceloní –més endavant, el Molino– de qui només té una pista: és la quarta noia per l'esquerra d'una fotografia que porta sempre al damunt. "Aquests últims anys escric sobre la Barcelona de fa molts anys potser perquè la d'ara no la reconec –admet Martín–. He marxat de Barcelona: el que està passant a la ciutat no m'agrada gens. S'està destruint la Barcelona que vaig conèixer". Ha estat des d'aquest nou municipi on viu, del qual només dona el detall que "quan hi ha boira no s'hi veu un pijo", que l'autor de Muts i a la gàbia (1979) i la sèrie del detectiu Flanagan –coescrita amb Jaume Ribera– ha aixecat les 500 pàgines de la seva última novel·la.
"En aquest cas no sé què va aparèixer abans, si la voluntat d'escriure un llibre sobre espionatge o sobre la Barcelona dels anys de la Primera Guerra Mundial", explica. El llibre completa el tríptic dedicat a les dues primeres dècades del segle XX, començat per Barcelona tràgica (Edicions 62, 2009) i continuat amb Cabaret Pompeya (Edicions 62, 2011). "L'espionatge està connectat amb el que ara en diem el fake –diu–. Un espia es fa passar per qui no és. Menteix per obtenir veritats dels altres. Es dedica a revendre aquestes veritats, que mai no seran comprades com a veritats absolutes. Explorar aquesta ambigüitat m'interessava molt".
Serveis secrets i pistolerisme
Per conèixer bé l'època, Martín ha acudit a múltiples fonts, d'entre les quals destaca una tesi doctoral recent sobre l'Espanya de la Primera Guerra Mundial i el recull d'articles Bohemis, pistolers, anarquistes i altres ninots, de Jaume Passerell (1889-1975), publicat per A Contravent el 2009. "Als meus amics progres els incomoda que els digui que els serveis secrets alemanys van finançar el moviment anarquista –reconeix–. Això explicaria l'auge del pistolerisme durant aquells anys. La hipòtesi no es pot afirmar al 100%, i la novel·la no pretén que te la creguis, sinó posar sobre la taula si és possible o no".
Altres vegades la intuïció de Martín ha funcionat molt bé. "Tot i que Espanya era neutral durant la Primera Guerra Mundial, els submarins alemanys tenien bases descaradament en alguns punts d'Espanya –recorda–. Em vaig inventar que també en podien tenir a Catalunya. Al cap d'un temps vaig poder comprovar que era veritat, que n'hi havia a les illes Medes, al cap de Creus, a Cadaqués...". Andreu Martín fa memòria també sobre l'enriquiment de tot Catalunya durant els anys de la guerra. A la novel·la, es fan negocis il·legals amb combustible i queviures. El navilier a qui han de sabotejar, en Rutllana, està parcialment inspirat en els germans Tayà. "A l'època, els naviliers es queixaven molt perquè els submarins els enfonsaven els vaixells, però també cobraven sumes astronòmiques gràcies a les asseguradores", continua Martín.
La prosperitat de l'època va convertir el Paral·lel en una avinguda plena de vida nocturna. "El teatre Arnau, el Pompeia i el Molino van ser alguns dels escenaris per antonomàsia –recorda Andreu Martín–. L'Amanda, la vedet del Molino, és el personatge central de la novel·la". Una ganyota d'angúnia es dibuixa a la cara de l'escriptor quan torna al present. "Del Molino modern no en puc parlar perquè he de ser políticament correcte –diu–. Havia estat un lloc emblemàtic, canalla, provocador i tan fellinià que fins i tot a Fellini, quan el va visitar, li va semblar una exageració". La quarta noia per l'esquerra és la setena novel·la que Martín publica a crims.cat, actualment una de les dues col·leccions de la nova editorial Clandestina.