El 5 d’abril de 1971 el setmanari francès Le Nouvel Observateur publica un manifest, redactat per Simone de Beauvoir, on 343 dones es declaren culpables d’haver comès un delicte castigat amb la presó: l’avortament. Entre elles, cares populars com les de Catherine Deneuve, Brigitte Fontaine o Agnès Varda, però també centenars de desconegudes, en una sola veu que trenca el silenci per reclamar el dret de totes a disposar del seu p*** cos. Un lustre després, el 12 de novembre de 1976, milers de feministes catalanes —organitzades al voltant de l’Associació Catalana de la Dona— omplen els carrers de Barcelona tot fent brandir pancartes amb el lema “Jo també soc adúltera”. Entre elles, cares populars com les de Maruja Torres, Pilar Aymerich o Montserrat Roig, però també centenars de desconegudes, en una sola veu que trenca el silenci per exigir l’abolició del delicte d’adulteri i l’amnistia per totes les dones condemnades, així com una llei de divorci, el dret a la pàtria potestat i l’avortament lliure i gratuït.
Va ser el mediàtic cas de María Angeles Muñoz —una obrera d’Albacete denunciada pel seu (ex)marit, que l’havia abandonada quatre anys enrere, per obtenir la custòdia de la filla— el que va desencadenar un descontentament massiu que es transformà en campanya feminista. Una dona, milers de dones, totes les dones. Com escriu Luna Miguel al pròleg de Ramona, adiós, amb relació a les protagonistes del debut novel·lesc de Montserrat Roig: “Tres vides, de tres dones, i en elles el reflex de totes les vides, o de totes les violències, o de tots els amors, o de totes les revolucions, o de totes les passions, o de totes les aspiracions de la feminitat mateixa. Tres dones que, en la seva intimitat, i en la seva gosadia, són quelcom més que tres dones”.
Superpoder
Com abraçant la veu col·lectiva de Montserrat Roig sota un nom múltiple, és una altra Montserrat, la Munts Brunet Navarro, una de les membres de consonni (així amb minúscula), la qui em parla d’aquesta editorial amb seu a Bilbao que ha recuperat, traduït i portat al present l’obra de la gran feminista, periodista i novel·lista catalana. “Des de 1996 produïm cultura crítica, i en l'actualitat apostem per la paraula escrita i també murmurada, sentida, silenciada, declamada; la paraula feta acció, feta cos. Som una criatura andrògina i policèfala, amb els feminismes i l'escolta com a superpoders. Per a nosaltres l’edició és un espai de refugi, una feina que ens agrada anomenar ‘arqueologia literària’. Intentem recuperar obres que no s’han traduït fins ara o bé estan descatalogades i són difícils de trobar, però que considerem que és molt important que la gent llegeixi.” I de nou tres dones amplificant la veu silenciada de totes les dones doblement oprimides: “Les tres sòcies actuals de la cooperativa som una basca (María Mur Dean), una gallega (Maria Macía Dávila) i jo mateixa, una catalana. Traduïm llibres de llengües minoritzades —com l'euskera, el gallec o el català— al castellà, posant molt d'èmfasi en el fet que es tracta d'una traducció. Tradicionalment, això s'ha invisibilitzat, donant a entendre que alguns llibres han estat escrits en castellà com a llengua original.”
“En el cas de Montserrat Roig —continua explicant la Munts—, li veiem tot el sentit en rellegir-la avui dia. Ens travessa d’una manera molt potent, tant en les temàtiques com en la seva manera de fer. El fet que la traducció de les seves obres al castellà sigui pràcticament inaccessible (va haver-hi traduccions als anys 90 que han quedat desfasades i estan totalment descatalogades), ens va empènyer a fer ‘memòria viva’, en paraules d’Aina Torres. Com ella deia: ‘Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria’. De manera que vam activar tota ‘l’arqueologia literària’ al seu voltant. Portar a Montserrat Roig al present és una labor de molta responsabilitat, però que vam fer amb moltíssima il·lusió. I per fer-la bé, vam haver de preguntar molt!”
El primer que crida l’atenció del llibre editat per consonni és la seva bellesa gràfica, resultat de la conjugació de l’elegant disseny de Rosa Llop amb la imatge de portada d’Alba Yruela, jove artista amb un treball íntim i diaristic, que empra la fotografia com Roig la paraula. També, ben visibles al centre de la coberta, els noms de la traductora, Gemma Deza Guil, i l’avantdita prologuista, Luna Miguel. I en efecte, a les primeres pàgines, una allau de blurbs signats per pioneres com Ana María Moix o Isabel-Clara Simó, juntament amb les veus presents de Betsabé García, Najat el Hachmi, Bel Olid o David Fernández, que donen paraula de l’esforç genealògic i les maneres de fer feministes d’aquest projecte editorial.
Obstinar-se a escriure tot i tenir les cames boniques
És ben coneguda aquella anècdota de quan una jove Montserrat Roig, el 1972, amb 25 anys, vestida amb una moderna faldilla, va anar a trobar-se amb Josep Pla al seu mas de Llofriu per un reportatge a la revista Destino. El carpetovetònic empordanès va etzibar-li: “Senyoreta, amb aquestes cames que té, no cal que escrigui”. Bum! I després, l’escriptor amb maneres d’Ancien Régime, encara va continuar qüestionant la professionalitat de l’autora dient-li: “Molts creuen que tot és fàcil. I escriure és molt difícil, en fi. Vostè ha llegit molt? (…) Jo no li aconsellaria a vostè escriure novel·les, em dedicaria a fer moltes coses més. Viatges, paisatges i retrats. La novel·la, si no es fa bé és fatal.” Mesos després de la desagradable entrevista amb Pla (“Algú va dir, una vegada, que és millor no conèixer mai als escriptors que s’admiren. Potser és veritat…”, va escriure ella al començament del seu article), Montserrat Roig va publicar la seva primera novel·la: Ramona, adéu, fent gala d’un excepcional virtuosisme literari que no sols recau en el contingut, sinó que destaca especialment en l'ús del monòleg interior de les protagonistes, i fins i tot l'escriptura diaristica, aconseguint una cosa tan difícil com és endinsar-nos en els pensaments i discursos que, en aquells dies, quedaven exclusivament en l’àmbit domèstic. L'excusa perfecta per a explicar moments clau de la història del nostre país, abastant un període històric molt ampli, des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, amb totes les seves respectives problemàtiques sotjant la vida de les protagonistes. Bum! Aquesta és la clau de l'obra de Roig, fer del privat una cosa política, centrant la seva reflexió en els vincles afectius, com també feia Annie Ernaux, marcant a les generacions de feministes dels anys noranta i principis dels dos mil.
“És una autora de culte —segueix l’editora—, encara desconeguda pel gran públic, en especial fora de Catalunya. I aquest oblit es deu al fet que va ser molt crítica amb l’statu quo: catalanista, feminista, discrepant amb la Transició, amb els seus companys homes de militància, denunciant el masclisme entre les esquerres… És un drama que les seves novel·les siguin avui tan difícils de trobar. Per això tenim previst traduir-les totes. Volem portar aquesta memòria al present per ‘linkar-la’ amb el públic més jove. Hi ha moltes autores actuals com Luna Miguel o Lara Moreno que la porten reivindicant des de fa temps. Entre totes, estem mirant de retornar Montserrat Roig al lloc que li correspon. És important veure com segueixen de vigents tots els problemes que ella plantejava. Hem d’aprendre del passat per poder repensar el present i, com diu Donna Haraway, “fer un món amb més sentit”. I per assolir-lo, els feminismes són fonamentals”. Bum!