Flavia Company ha emprès aquest març una aventura important i emocionant: la de la consolidació del primer heterònim en la literatura catalana contemporània. La Flavia, com l’hem coneguda al llarg de més trenta cinc anys -des que va publicar Querida Nélida el 1988- va deixar la seva obra enllestida al 2019. El que no ens podíem imaginar és que el seu univers literari seguiria expandint-se de la mà dels seus personatges, que prendrien vida pròpia com a autors i autores. Després d’encalçar-se en la ploma d’Osamu i de Haru, ara és Andrea Mayo qui pren completa autonomia amb Penediments (Navona, 2023), llibre de contes o novel·la en esquitxos que intenta aprofundir en les nostres relacions en societat a partir d’un concepte pictòric: el dels pentimentos en els quadres, les marques que delaten els errors dels i les artistes, en un intent de corregir-los. Ho fa estructurant el llibre en tres parts: la dels pentimentos que es poden descobrir a simple vista, la dels que es perceben després de segles, i una darrera dedicada als que es poden descobrir mitjançant tècniques d’anàlisi avançades. Quedem amb ella -o elles- per conèixer el projecte de prop i intentar delatar-ne cada gest.
Amb qui parlo?
És una molt bona pregunta. Et contestarà l’Andrea Mayo mitjançant la meva persona, la Flavia, perquè l’Andrea no accepta entrevistes. És molt esquerpa, no amb els seus amics i amigues, sinó amb la premsa, i recelosa de la fama i la publicitat. Per tant, vol que es llegeixi, per provocar el que ha de provocar el seu llibre, però no vol fer-se famosa. S’assembla una mica a mi també, però jo soc una mica més propera.
Com és la Andrea Mayo? Si haguéssim de fer una genealogia o una mena de retaule familiar, quina relació tindria amb la Flavia i amb la resta dels seus heterònims?
Podríem establir tres línies de proposta literària: l’Osamu, el pare de la Haru, seria la filosòfica, la de Haru l’espiritual (ara semblo una casa de perfums!) i Andrea Mayo s’emmarcaria més en la línia social i política, en el sentit que és “més de carrer”, i que el seu objectiu és el d’apuntar directament a les línies de flotació del sistema aquest que tenim, tan espantós. L’Andrea Mayo ve a dir: “això s’ha de revelar, s’ha de destapar, i s’han de treure els pentimentos”, els que hi ha després de segles que s’han aguantat, els que hi ha perquè no els volem mirar i no ens convenen. L’Andrea Mayo té l’opinió de que no existeix el mal, existeix el poder. En aquest sentit, està atenta al que ha provocat el poder a la nostra societat, com n’ha abusat juntament amb la religió, fins fer d’aquest sistema la seva eina de treball. Jo diria que aquestes son les tres línies. En quan a la relació amb la Flavia, com ella (parlo en tercera persona no perquè m’hagi tornat boja, sinó perquè és més fàcil d’explicar) va acabar la seva obra, el dia que va escriure l’última frase, va dir: “o deixo d’escriure o porto la meva investigació literària a la vida”. I la meva investigació literària és aquesta voluntat d’explorar els límits entre ficció i realitat també a la vida. Perquè al final, la vida és una il·lusió, sobre la qual estem d’acord, i arbitràriament hem pactat algunes coses. I cada vegada ho és més.
En quin sentit?
En el de la vida digital, paral·lela a la nostra. Afortunadament tu i jo estem fent aquesta entrevista en persona. A mi això m’encanta! Perquè jo sé que estàs aquí, i tu saps que hi soc. Però ja no és tan freqüent que es produeixi. De cop i volta estàs parlant amb una persona i no tens ni la més remota idea de qui és, ni de com et mira… això afecta les nostres capacitats emocionals. En qualsevol cas, el que estic plantejant amb els heterònims també té a veure amb aquesta manera de viure que tenim, que som a cada lloc algú diferent: tu tens un nick aquí, un altre allà, però al final quina relació tenim amb aquests nicks que ens inventem? L’Andrea és un heterònim. De pseudònim en vaig tenir un fa anys, en un moment en que volia demostrar que podia escriure una novel·la comercial en dotze dies i que me la pagarien molt més cara que qualsevol altra que hagués escrit. Algun dia sortirà a la llum…
Molt sovint es diu que l’obra d’un autor es tanca definitivament amb la seva mort. És aleshores quan comencen a aparèixer edicions crítiques, estudis, es parla d’un corpus literari, de trajectòria… Tu, en canvi, defenses aquesta possibilitat de tancar una obra a voluntat, per així poder observar-la des de fora, com si fos una estructura tancada.
M’ha agradat molt això que has dit: “observar des de fora l’obra”. Del que sí era molt conscient era de saber que tenia una ‘obra completa’. De fet, no fa gaire es va publicar l’obra poètica completa de la Flavia Company! Si tinc sort no m’he de morir ara, de seguida. Em queda una mica de festa. De fet es va publicar un article on s’anunciava: “Flavia Company ha muerto”. Em va encantar. Em va fer molta gràcia perquè ningú em va preguntar res. Clar, què t’han de preguntar, si estàs morta. Però la gent sí que li preguntar a la meva germana, “què ha passat?”, “s’ha suïcidat”. La unitat i la coherència de la teva obra apareix claríssima quan l’has acabada. No me la pot discutir ningú. Sé com ha començat, com ha seguit i sé com acaba, i tot lliga. Tots els passadissos interns que hi ha a l’obra. Jo, amb l’obra acabada, no puc obrir una altra esfera, perquè el centre, el seu eix vertebrador, és un. En cas de desplaçar-lo també desplaçaria el seu significat. He estat molt conscient des que vaig començar que estava escrivint una obra amb molts llibres. De fet, una de molt eclèctica, perquè les meves obres entre elles no s’assemblen gens.
Creus que ha sigut ben entesa, l’obra de la Flavia?
Soc molt exigent, és difícil posar-me en una llista, sempre m’escapo. Fins i tot a les llibreries em posen a les seccions de literatura llatinoamericana, catalana, espanyola… Els crítics, els estudiosos, els acadèmics ho volen tenir fàcil. Sempre he estat en un lloc incòmode per a tothom -i molt còmode per a mi-. Recordo una vegada que el David Castillo, en una presentació a la Central de Mallorca, va dir: “ens trobem la camarilla catalana, la camarilla castellana… i la Flavia Company”. Una de les meves eines o temes ha estat la pertinença, el fet de la identificació, un dels grans drames d’aquesta humanitat. He procurat no identificar-me d’una manera innecessària. Crec que hem de treballar la identitat i no la identificació.
En «La importància del silenci d’una mosca», inclous una mena d’homenatge a la Clarice Lispector, autora brasilera d’arrels europees. Com tu, en néixer i viure a Argentina, estava travessada per dos mons, i potser fruit d’això és la vostra obra, que no està ancorada a cap tradició ni a cap temàtica. En el teu cas també es reflecteix en la llengua.
Són curiosos els casos d’autors que han acabat escollint com a llengua d’escriptura una que no és la materna. És el cas dels russos Nabokov o Brodsky, que van escollir l’anglès, o Kafka, que era txec i escrivia en alemany… També Beckett va fer una mica això que he fet jo, d’escriure en anglès i francès, sense renunciar a cap de les dues. Habitualment la seva emigració era doble: de país i de llengua. En el meu cas tinc el pare català i la mare argentina. Vaig néixer a Argentina, he viscut a Catalunya… El meu és un encreuament total. D’altra banda, això m’ha estimulat a investigar sobre lingüística en la literatura, provant quins són els límits del que pots dir i de com ho pots dir. M’han interessat molt les diferències reflectides en l’ús particular de cada llengua. La meva llengua d’infantesa, l’argentina, no l’he introduït a la meva escriptura fins ben tard. Quan viatjo m’agrada buscar literatures del lloc on vaig i amarar-me de la llengua. Això es reflecteix en el que escric: Haru sorgeix de la tradició oriental! Si em preguntes, ara mateix tinc la sensació que soc d’aquest planeta, i au. De fet m’hi sento tancada. No poder sortir del planeta, em sembla terrible! Em segueix sorprenent que hi hagin tantes guerres entre pobles que han posat les seves fronteres inventades, arran de creure’s diferents. No ho som pas. Tenim costums, alimentacions i climes diferents, però volem el mateix, tothom.
D’aquesta idea de “ser de tots els llocs una mica” neix el teu afany de multiplicar-te, de perpetuar-te en múltiples veus, de no casar-te amb cap estil… i, tanmateix, dius ser algú diferent depenent de si escrius en català o en castellà.
Jo soc diferent en cada obra. Precisament deixo que cada llibre em demani el que necessita. Per escriure les obres estic temps pensant-les, primer. Quan tinc acabades mentalment les històries que vull explicar, aleshores les escric. I ho faig després de preguntar-me què li convé a cada obra: quina extensió, quin estil, quina llengua, quin registre, quin ritme, quin temps verbal… Sobretot: com puc transmetre el que em proposo, una emoció concreta. Perquè al final, per què escrivim? Pel mateix que llegim: perquè ens fem preguntes i perquè estem sols. Dic per què escrivim i per què llegim, no per què publiquem i per què comprem, eh! Són coses molt diferents.
I cada llengua et demana unes qüestions diferents.
I cada tema. Sempre ho penso, si jo passés més temps a EEUU o a Itàlia, també escriuria en les seves llengües, no podria evitar-ho. Perquè m’apassiona la llengua, les seves capacitats, preguntar-li coses directament, jugar-hi… La literatura també té part de joc. És un joc seriós, els jocs ho són molt. Observar de prop les llengües i aprendre de les seves interaccions és com observar les persones, veure com mengen, ballen i juguen. En pots aprendre molt.
També parles d’haver sentit un alliberament. Al conte «La dedicatòria de Faulkner»ens trobem amb un Einstein, Mark Twain i William Faulkner que s’han cansat d’ells mateixos, i viuen unes segones vides en l’anonimat. L’anheles, aquesta completa invisibilitat? Com va ser aquell primer moment dels teus inicis en que “Flavia Company” encara estava per construir?
Va ser casualitat. Vaig demanar feina en una revista literària i en comptes de concedir-me-la em van publicar una novel·la que havia escrit als 17 anys. He passat per totes les circumstàncies de la vida, que son la rebel·lió, la por, l’egoisme… tot això que una va passant, i que he deixat reflectit en la meva obra literària, des de Querida Nélida (Montesinos, 1988) fins a Magôkoro (Catedral, 2019), passant per obres com La mitad sombría (DVD, 2006)o Melalcor (Ed. 62, 2000), on he pogut deixar plasmada la meva recerca personal de la identitat i l’ús del llenguatge. Aquesta indagació espiritual fa molts anys que la faig, i m’ha anat portant a adonar-me’n que un dels poders més grans que podem posseir és el de la invisibilitat. El de poder observar sense ser influïda per qui t’observa. És molt més gran la llibertat que tens si ningú t’imprimeix el mandat de la seva observació.
Vas dir que amb la Haru vas aconseguir fondre’t en la literatura.
És així. I es demostra amb aquestes decisions tan impopulars que he pres com la de canviar d’heterònim. Amb Haru jo vaig tenir la sensació que m’havia convertit en el que estava escrivint. Bé, seré sempre el que he escrit. Seré. Soc. I valoro aquesta llibertat de poder tornar a començar. No estic sotmesa ni obligada per res del que narro. L’Andrea Mayo pot dir el que vulgui. La Flàvia ja no podia dir el que volia. L’obra que havia creat era tan coherent que necessitava mantenir-se immutable. Era una sola obra. Soc una estructuralista, jo sempre escric llibres amb una estructura arquitectònica. És la primera cosa que he de trobar, i si no trobo la cosa arquitectònica, l’estructura, ja no puc començar a escriure, perquè no sé quins fonaments necessita. També en llibres com Penediments, que son conceptes particulars repartit en diverses històries.
A l’Andrea la vam conèixer com a escriptora a la novel·la La planta carnívora (Proa, 2021), on començava escrivint justament amb aquesta frase: “A partir d’ara explicaré tota la veritat. A partir d’ara tot el que expliqui serà veritat”. És interessant aquest parlar “de la realitat des de la ficció”, en comptes de parlar “de la ficció des de la realitat”.
No es pot explicar la veritat dins de la ficció. Hi ha coses que acaben sent veritat perquè ens toquen, però la ficció mai no explica veritats. Per això vaig afirmar “explicaré la veritat”, perquè com que soc ficció, quan escric, escric la realitat! Pretesament, qui escriu ficció vol que t’ho creguis, que sembli veritat. Al canviar a l’altra banda, la meva voluntat s’ha capgirat al complet.
I aquest és un dels temes principals de Penediments. Per exemple, a «El traster», dos amants tracten de buscar la manera més adequada d’explicar una història concreta, i escriuen: “La veritat no es pot explicar, la veritat està feta d’una manera que, si s’explica, s’inventa; l’únic que pot fer la veritat és ser”.
Certament, en un llibre la veritat sempre queda fora. Ets tu, lector o lectora, qui de cop i volta copsa elements que són veritat, perquè et toquen d’una manera o una altra. Això depèn de la versemblança, la coherència d’unes pautes pactades amb qui et lleig. Aquesta versemblança es construeix, la veritat no. La veritat és la que és. El que m’interessava fer amb aquest llibre és posar al descobert, des de la ficció, elements de la realitat que, de tan amagats, operen secretament en la foscor, fent el mal. Durant la pandèmia el vaig continuar treballant i vaig llegir totes les obres sagrades, perquè volia saber quin era l’origen del desastre que ens assetja com a societat. És un llibre que va des del més exterior al més interior, des del més visible al més invisible. I per tant, des del menys al més dramàtic.
I es va desprenent d’elements ficticis. Al final ens trobem amb una escriptura descarnada, despullada, on fins i tot aconseguim veure com s’està escrivint la mateixa novel·la…
Al final no existeix cap mena d’artifici, cap descripció. L’últim conte és un diàleg dramatitzat. Una expressió del que anomeno “el teatre de la vida”.
«Mare o filla»és un dels textos més colpidors, i on s’explica el significat del títol del llibre. Hi critiques moltes de les coses que es tenen assumides de la maternitat i d’altres institucions, com la família. Penediments també persegueix un afany reivindicatiu, de voler despertar el desig de replantejar-nos les estructures que moltes vegades obeïm a cegues.
N’hi ha d’altres que em semblen igual de forts, però no estem acostumats a llegir coses sobre aquest tema, així. Volia aplicar una lupa als fonaments que sostenen tot això que ens envolta. En realitat tapen una quantitat de coses que estan mal fetes i que estan amagades perquè el sistema continuï igual a ell mateix. I això, com veus, és gradual, al llibre, en les seves tres parts, a través de les quals en submergim cada vegada més en estructures socials més íntimes, i per tant, més ferotges. Començo esbossant una visió particular del món a través d’una distopia, d’una paràbola del món laboral, del poder, el capitalisme, del valor de la vida humana, amb referències a la nostra relació amb la natura. A mesura que el llibre avança, aprofundeixo en altres estructures, com són la família o les relacions de parella. A «Mare o filla»traço un panorama dels principals dilemes maternofilials del nostre temps. Del que es tracta es de reconèixer, conèixer i avançar en les relacions; després tenim aquests dos contes al rovell de l’ou que són, per una banda, la qüestió de l’ego, i per una altra la de la fama i els diners… una part que inclou l’humor! Finalment, en arribar a la tercera part, faig esclatar polèmiques molt particulars respecte a la vida i la mort. Començo amb la part més general del món i tendeixo a anar cap a la més íntima i particular, la que menys interessa que es destapi.
I, tanmateix, no és un llibre de denúncia, ni és pamfletari. L’Andrea Mayo no sembla pretendre ser cap filòsofa. És una narradora, com tu.
Quan tenia quinze anys, a la meva professora de literatura li vaig preguntar si creia que es podia escriure filosofia literària o literatura filosòfica. “Això és el que faràs tu”, em va dir. Jo proposo un sistema de pensament, però com que m’agrada molt oferir un vehicle per entendre aquestes idees intento escriure de la manera més senzilla possible les coses més complicades. I, per tant, en aquest sentit, em sembla que la literatura facilita molt que les persones acabin llegint sistemes de pensament en un espai molt més amable que el de la filosofia, que sempre m’ha interessat molt però que no m’agrada com a proposta, perquè és molt aspra. Jo et vull explicar coses, però te les vull explicar abraçant-te.
En l’últim conte una família assaja un funeral. Amb l’Andrea assages un altre tipus d’escriptura, i amb ella una altra manera d’afrontar-te a la vida.
Sí. De fet, una altra manera d’afrontar-me a la literatura. El que passa és que ha enriquit la meva vida. La literatura, inevitablement, és una forma de reflexionar. Per tant, el fet de posar-me en el paper de l’Andrea em trasllada a una altra manera de pensar, d’escriure, i això m’ha enriquit infinitament. Una cosa és tenir un personatge, una altra tenir una autora, que és molt més que un personatge. Per mi l’Andrea ja no és una simple creació, sinó un alter ego.
Què t’hauria agradat assajar, per no haver de realitzar després pentimentos? No sé ara qui em respondrà.
Realment l’Andrea no pot tenir penediments perquè no es regeix per les estructures i els canons de la gent que està viva. Ella existeix, però no viu. En aquest sentit, és perfecta. A més a més, no està educada en una tradició judeocristiana. Jo ho he estat poc, però ella menys. Formo part d’una família atea, d’esquerres, no estic ni batejada. Un nucli de gent molt llegida: actors, músics no professionals, melòmans… el meu pare és fotògraf, la meva mare era creadora de barrets, el meu avi tallava cristall i feia aranyes, la meva àvia paterna tenia una habitació tota plena de rellotges de cucut per reparar-los -jo ho veig una mica com una família extreta d’Alícia al país de les meravelles-. En aquest sentit la meva vida ha estat bastant curiosa. Aquesta llibertat no és del tot mèrit meu.
El que tapem importa, el que no, també. Què hauria volgut assajar? L’interessant seria que la vida fos un assaig, i després viure. En aquest sentit penso que l’emoció de saber que no és un assaig es cristal·litza en la passió que sentim i transmetem. Si ara mateix em diguessis: “signa aquí i et deixo que canviïs el que sigui de la teva vida”, no canviaria res. Perquè per mi, aquest moment present, estar aquí amb tu, xerrant, és perfecte. No voldria de cap manera que fos diferent. Allò interessant dels penediments és que s’acaben convertint en lliçons vitals: “m’hauria agradat no fer això”, però ja ho has fet, t’ha portat aquí, senzillament no ho tornis a fer. I amb això crec que en tindríem prou. El penediment no serveix per a res si es tapa, s’amaga i es dissimula. Són una bona pista per viure, els penediments. És molt interessant observar-los.