Si neixes a la ciutat que anomenem o Palma o Ciutat, i si hi neixes escriptor, el teu destí serà un d’aquests: potser hi quedaràs a viure i la seva pesantor malbaratarà el teu talent (fins i tot si n’extreus fruits magnífics, alguna cosa s’haurà malbaratat pel camí, creu-me); o potser marxaràs a instal·lar-te fora, però llavors una part de tu hi quedarà a viure per sempre amb més tossudesa que si hi visquessis de bon de veres, sotmesa a la imantació d’un origen que fermenta en la memòria, o fèrtil o pútrid. En tots dos casos, alguna cosa fonda de la teva escriptura seguirà trepitjant esgotadorament el mateix empedrat d’uns carrers que d’infant et digueren amb brutalitat “te coneixem i res no et regalarem”. Ningú no escapa de Palma mentre Palma va morint.

Hi penso ara que Damià Alou publica un llibre notable que es diu Cròniques de Palma (Edicions de 1984). Són quatre històries fictícies amb personatges reals, repartides entre dècades diferents. Si això fos una ressenya, us diria que paguen molt la pena el seu estil netíssim i els contrastos de cada peça. Com que és una postal, però, em toca investigar què hi aprenem sobre Palma, en aquestes Cròniques. La resposta no és gaire afalagadora.

A més de desaparegudes, les Palmes que recrea Alou desprenen l’aspresa dels secrets que ningú guarda però tothom fingeix guardar. Les de 1936 i 1966 agonitzen vio­lentes; el primer segment afegeix una nova peça (amb prou llicències) a la tradició de textos sobre Llorenç Villalonga i el feixisme, construint un personatge amb la complexitat dels éssers vius; el segon parla de resignar-se. En arribar a 1984, temps de la meva infantesa, hi reconec la classe mitjana que il·lusòriament es cregué convocada a la riquesa amb el boom i la Transició.

Però és al fragment final que tot convergeix. En un pla seqüència a través de nombrosos substrats biogràfics i ficticis, Alou acumula un futur distòpic, un passat arborescent i un present indefinible. Palma el preocupa menys que el record de Palma (si admetem la paradoxa que 2036 sigui un record), les presències humanes, els cruis atzarosos. La mirada de l’escriptor que ja no hi viu transforma els carrers en una arruixada imparable i informe de Temps; els interiors, en família i desig; la llengua, en nomenclatura.

De totes les capitals mediterrànies, Palma és la que amb més insistència sap fer només una cosa: desaparèixer mentre ens obliga a veure-la desaparèixer. Aquest és el bessó de pràcticament tota la tradició literària que ens l’ha contat (Verdaguer, Vidal Alcover, Llop, Pericàs, Ramis...), i Damià Alou s’hi suma ara amb l’entusiasme dels qui comencem a entendre que, en això, els seus fills ens hi assemblem moltíssim.