La primera Transició espanyola –la del franquisme a la democràcia tutelada– va quedar resumida en un pit de dona: un dels de Susana Estrada, que, amb naturalitat, el febrer de 1978 el va alliberar davant del llavors alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván. El viejo profesor va entomar la rebel·lia del mugró de l'actriu, musa i vedet sense escarafalls durant l'acte de lliurament d'un premi amb què el diari Pueblo la va reconèixer. La premsa estrangera va reproduir la instantània i en un excés habitual de la professió, va titllar l'actitud d'Estrada de símbol de les noves llibertats de l'Espanya postfranquista, quasi democràtica. Va ser un miratge, és clar. Perquè mentre espanyols, andalusos, bascos, catalans i gallecs en quedaven hipnotitzats, es va consumar "la transició com a derrota", segons les paraules de Gregorio Morán.
Quan falten quatre setmanes per probablement patir-ne una altra, ara a les mans del Cid Campeador, Santiago Abascal i l'apòstol Santiago; Alberto Núñez Feijóo, Julio Iglesias i algun torero d'abans que Islero matés Manolote, l'editor Ernest Folch ha recuperat la Crónica sentimental de la transición, de Manuel Vázquez Montalbán (MVM). Fa un any que Folch s'ha entestat a posar a l'abast de tothom l'obra de l'autor, més necessària que mai, perquè sense saber què va passar entre 1973 i 1982 –o abans i molt abans– serà impossible saber què pot passar a partir del 23 de juliol.
De la seva mà, els darrers mesos han aparegut El estrangulador i Los alegres muchachos de Atzavara (Navona), l'any passat l'Autobiografía del general Franco,i a l'octubre publicarà un inèdit, la primera novel·la de MVM, rescatada del fons que la família va dipositar a la Biblioteca de Catalunya.
A finals del 1985, Planeta va llançar la Crónica sentimental de la transición. La portada d'aquella edició reproduïa l'esmentada imatge de la mamella d'Estrada i el somriure murri de Tierno Galván. Per a l'edició actual se n'ha triat una altra, que transmet la idea de Manolo en actitud de periodista, parlant per telèfon. Potser amb Jaume Perich, Juan Marsé, Maruja Torres, Montserrat Roig o Henry Kissinger, perquè el ja centenari exsecretari d'Estat li confirmés la participació personal i americana en les operacions de descàrrega de napalm sobre el Vietnam o la benedicció d'Augusto Pinochet abans que posés en marxa La vía chilena al golpe de estado, segons un altre dels assajos d'urgència de MVM.
La Crónica sentimental de la transición és hereva de la del franquisme, lliurada en capítols setmanals el 1969 a Triunfo,i més tard editada en un volum. Els 31 textos que ara Folch torna a oferir al lector es van publicar inicialment al dominical d'El País (gener-agost 1985). Formen, com deia l'autor, un collage. Hi desfila tothom i és ple de saber, d'ironia, d'actualitat de l'època i de referències històriques; de vius, de morts i de fantasmes; de capacitat d'establir relacions entre cultura i vida i gastronomia; entre futbol i cançó i música, i entre política nacional, internacional i intergalàctica.
Per dir-ho amb una poètica frase del llibre, la Crónica és el batec quotidià d'una història trista, la de la "mariposa que se volvió oruga": és a dir, la transició finalment derrotada. Tanta derrota, i tan greu, que ni MVM va imaginar que, molt de temps després, quan ja ningú no recordava el seu nom, "[Ramón] Tamames, uno de los pocos que, habiendo sido convocado para el espectáculo de entretenimiento, no ha aprovechado para salirse de la comedia", que deia l'autor, finalment en va sortir fins a protagonitzar un esperpèntic ridícul. Restem, vigilants, a l'espera de l'epíleg, que pot ser tràgic o molt tràgic. Perquè a ningú no l'agafi per sorpresa, cal recordar què deia Manolo.
