El cos humà té mecanismes per fer-nos adonar que ens cal beure, menjar, dormir, abrigar-nos, que ens cal buidar els budells o la bufeta. Davant d’un perill, ens permet reaccions puntuals per sobre de les nostres possibilitats conscients. El dolor ens ajuda, ens l’alerta que alguna cosa no va bé. I després hi ha el sexe. És vital, imprescindible com beure o dormir o defecar? No. Però el cos, seguint un mandat genètic per perpetuar l’espècie, ens empeny a practicar-lo, a deixar anar rastres i senyals, químics com les feromones o etològics com una actitud, per advertir que estem disposats a mantenir relacions sexuals. Per concebre més humans? Potser sí, però ja des dels inicis per viure el que els francesos en diuen la petite mort, l’estat de semiinconsciència que segueix l’orgasme. Més clar: per plaer.
Ens cal descansar, però també podem fer una migdiada per plaer. Mengem per una necessitat energètica, però també ho podem fer per plaer. Practicar el sexe –sempre que sigui consentit per totes les parts– és un dels grans plaers, però esdevenir gurmets sexuals no és cosa d’ara, els grecs ja n’eren experts. I l’edat mitjana no era tan restrictiva, per una banda, o cruel, per una altra, com s’ha fet creure.
El que sí que és evident és que el funcionament patriarcal, fal·locèntric, la llei del més fort físicament, ha dominat –i embrutat– la història del sexe, basant-lo en la penetració i, per desgràcia encara ara i de manera constant, en el sotmetiment a través de la violència. Per això, cal educar tothom i reconduir moltes pràctiques sexuals, paradoxalment, les més habituals.
L’obertura de mires pel que fa a la sexualitat mostra els molts altres camins de les pràctiques eròtiques sense haver de passar per la penetració. I d’això en parlen expertes. “Malgrat la revolució sexual i el moviment feminista, sabem que moltes dones heterosexuals només tenen relacions sexuals perquè els homes ho volen, que els homosexuals joves, homes i dones, encara no tenen un entorn públic o privat que els faci costat i afirmi les seves preferències sexuals, que la iconografia sexista de la verge o la puta continua dominant l’imaginari eròtic d’homes i dones, que la pornografia patriarcal ara impregna tots els aspectes de la comunicació de masses, que augmenten els embarassos no desitjats [...]. Moltes dones i molts homes encara consideren que l’actuació sexual masculina depèn només de si el penis està dur i l’erecció es manté. Els homes han d’abandonar el prejudici sexista que la sexualitat femenina existeix per servir i satisfer les seves necessitats i moltes dones han d’abandonar una fixació en la penetració”, escriu la teòrica feminista nord-americana Bell Hooks (1952-2021) en el recomanable i completíssim assaig El feminisme és per a tothom, traduït per Anna Llisterri per a Tigre de Paper.
Transitant per les preocupacions i temàtiques més importants del feminisme, l’autora desmitifica conceptes polèmics i converteix el que aparentment és ideologia en sentit comú. Hooks, que ofereix una avaluació crítica dels èxits i fracassos del feminisme contemporani, revisa una àmplia varietat de temes, incloent-hi els drets reproductius, la violència sexual, la raça, la classe i el treball.
Aquesta visió també la podem trobar en dos reculls de relats recents: Sexe fora de norma, les tretze històries, de diverses autores, finalistes del premi de literatura eròtica i feminista que convoca i publica Raig Verd, i Plaers, d’Anna Rúbio Fandos, amb què va guanyar el 28è premi de literatura eròtica La Vall d’Albaida i que ha publicat Bromera.
A més de ser textos premiats, els dos títols coincideixen a oferir una visió àmplia del sexe i de l’erotisme, evitant els tòpics i les fórmules que s’han venut com a normals. “Aquest llibre és necessari perquè necessitem alternatives a les representacions més presents i hegemòniques que tenim de l’eròtica, la sexualitat, la intimitat i el consentiment”, afirma la sexòloga Marina Vivó en el pròleg del recull col·lectiu en què les autores “ens parlen d’una sexualitat diversa i inclusiva, allunyada dels estereotips marcats per la pornografia i pel sexe fal·locèntric”.
Totes les històries responen a un mateix marc temàtic: sexe sense penetració. Hi trobem contes sobre el consentiment, l’onanisme, el no binarisme, el descobriment de la sexualitat, l’acceptació del propi cos, la comunicació amb la parella, els jocs sexuals, les fantasies, la solitud buscada..., tot des d’una perspectiva feminista, oberta i integradora i, naturalment, cadascú amb el seu estil literari. Les autores (mantindrem el plural femení) són: Laura Pallarés Chumillas, Alba Aranga, Sònia Boj Escobedo, Eva Jané Aleix, Cristina Mateos Moya, Elena Escámez Heras, Iván Humanes Bespín, Silvia Madi, Phobos, Josep Íñigo Robles, Elisabet Roig, Elena Crespi Asensio i Aida Sunyol Sànchez.
Sempre amb consentiment
Plaers és obra d’una sola autora, la també novel·lista i dramaturga Anna Rúbio Fandos (Silla, 1975), però també ofereix un ventall de relacions sexuals que fugen del tòpic, del que és més normatiu, i mostra realitats poc visibles. I amb una ratlla vermella: “Tots els personatges són persones adultes que estan de manera lliure en la situació en què les mostro; les violacions, els abusos sexuals, no neixen de l’erotisme”, considera Rúbio.
Els contes eròtics que componen aquest recull de relats estan protagonitzats per persones que van a l’òptica, mengen pastissos de poma o fartons, viatgen amb metro, treballen en una immobiliària o s’enfronten al dolor d’una malaltia. “Persones que, en el seu dia a dia, senten la guspira del desig sexual i, en viure-la d’una manera natural i plena, ens demostren que hi ha tantes maneres vàlides d’experimentar plaer com persones distintes hi ha al món. Perquè, al cap i a la fi, l’erotisme és la vivència creativa i personal dels sentits i la sensualitat”, afirma l’autora.
I, així, podem llegir relacions lèsbiques, intersexuals, amb dones trans, obertes, fetitxistes, com ara que el marit d’una parella tradicional es vesteixi de dona, cosa que excita tots dos, o que dos desconeguts mantinguin una relació en un parc, de nit i fent servir només els peus i els genitals, o fins i tot mantenir una relació sexual amb un rifle Winchester...
Viatge a la Grècia clàssica
A la Grècia clàssica, la sexualitat, inclosa l’homosexual, no era un tema tabú. Això sí, les relacions amb menors, l’assetjament, i el domini de l’home contra la dona, eren vigents. Adesiara publica Eros femeller (Antologia Palatina, llibre V), amb traducció, notes i una magnífica introducció a càrrec d’Àngel Martín i Sergi Grau.
“Entre els quinze llibres que s’apleguen tradicionalment en l’anomenada Antologia Palatina, el recull d’epigrames més extens i més cèlebre de la lírica grega, sobresurten en especial el llibre XII, dedicat a la poesia de caràcter pederàstic, Eros gai [Adesiara, 2018], i el llibre V, que conté poemes amorosos sobre el desig heterosexual, el goig per la bellesa de les dones i les dificultats per practicar-hi sexe a pler. El desfici de l’enamorat –no sempre prou correspost–, l’anhel de retrobar-se amb l’amada, l’excitació eixorca, els contratemps que impedeixen el gaudi, però també l’amor i el sexe mercenaris, són alguns dels temes que trobareu en els bellíssims poemes d’aquest llibre, que ara oferim per primer cop en català”, expliquen els autors.
L’edició conté 309 poemes de diversos autors –l’original en grec, a les pàgines esquerres; la traducció catalana, a les dretes–, a més d’un annex final amb 186 notes dels autors. Hi ha poemes d’assetjadors: “Preciosa, espera’m! ¿Quin nom bonic t’han posat? / ¿On se’t pot veure? Et daré el que vulguis. ¿No parles? / ¿On vius? Enviaré algú rere teu. ¿Que potser ja ets d’algú? / Au, noia estirada, adeu! ¿Ni adeu no em dius? / Llavors t’assetjaré tantes vegades com calgui. Sé estovar-ne de més dures que tu. Adeu, noia…, per ara!”
També de lloança de la vellesa: “Jo prefereixo, Filinna, les teves arrugues que la jovenesa / de tot altre rostre, i desitjo prou més tenir als palmells / les dues pomes teves, capcotes sota el pes de les penjarelles, / que els pits turgents de l’edat primerenca. / Més que cap altra primavera esclata el teu autumne, / ton hivern és més càlid que l’estiu d’altri.”
D’explícits: “Jo soc Lide, capaç de fer servei a tres homes alhora, / un més amunt del ventre, l’altre més avall, l’altre darrere; / accepto el que li agrada com amb els nois, com amb les dones i amb la boca. / Si tens delera, vine amb dos més, no te n’estiguis.”
“El desig de femella és el millor entre els mortals, / almenys per als qui es prenen l’amor amb decència. / Però, si també et fa glatir la delera de mascle, puc ensenyar-te / un remei perquè aturis aquesta malura de desig infaust: / dona la volta a Menòfila, de bons malucs, i imagina en el teu cor / que t’estàs fent Menòfil pel seu forat mascle.”
I alguns d’amorosos: “Una noia va besar-me al capvespre amb llavis humits. / La besada era nèctar, perquè la boca alenava de nèctar; / i m’ha embriagat, la besada, perquè he begut molt d’amor.”
Fem un salt de més de mil anys. Passem de la Grècia clàssica a l’edat mitjana per centrar-nos en el molt interessant Los fuegos de la lujuria. Una historia del sexo en la edad media, escrit per la historiadora, medievalista i divulgadora britànica Katherine Harvey, traduït per Joan Eloi Roca per a Ático de los Libros.
“La nostra idea del sexe medieval és plena de mites, del cinturó de castedat al dret a cuixa”, afirma Harvey en un text de riquesa documental, extens i rigorós, centrat en l’Europa occidental i entre els anys 1100 i 1500. “S’han produït canvis importants en la manera de considerar el sexe, d’entendre’l i d’experimentar-lo. La mentalitat medieval tendia a veure’l com una cosa que una persona li feia a una altra, en comptes de com una activitat en què tots dos participaven de la mateixa manera.”
L’autora dona resposta a moltes preguntes. Estaven mal vistes les relacions abans del matrimoni? Com s’afrontaven les violacions i els abusos infantils? Les dones, en les relacions sexuals, eren subjectes només passius? Quina consideració tenien les relacions homosexuals? Existien les persones no binàries? I un llarg etcètera en un assaig atapeït d’informació contrastada sense perdre de vista una certa amenitat.
Demonització
Katherine Harvey mira de posar a lloc una visió en bona part esbiaixada del sexe i la violència a l’edat mitjana. “La visió popular és que la vida medieval era retrògrada i violenta de manera irreflexiva, i que el sexe, en comptes d’oferir un descans entre tanta desolació, també solia ser violent i depravat.” L’autora ofereix exemples de pel·lícules, sèries i novel·les que han fomentat aquesta visió, i també discursos polítics, com un de David Cameron del 2015. Amb relació a una acció militar a Síria en contra d’Estat Islàmic, el primer ministre britànic va definir els membres d’EI com “monstres medievals que violen dones i assassinen altres musulmans”. Això, afegit a altres creences generalitzades sobre l’època medieval, com ara la falta d’higiene, la tortura sistematitzada i la superstició. N’hi havia? Sí, però no tanta com es diu.
Mite medieval
Al cinema sovint s’ha fet mofa, vist des de l’actualitat, del mite del cinturó de castedat. Suposadament el feien servir els marits gelosos per evitar que les seves dones mantinguessin relacions adúlteres mentre ells eren fora de casa per poc o molt de temps. Segons la medievalista britànica Katherine Harvey, hi ha poques evidències que fos un problema generalitzat i que el cinturó fos una solució real.