L’editorial Flâneur, una de les més exquisides de Catalunya —”massa bona per al país”, hauria dit Albert Manent— acaba de treure tres volums, dedicats a Emily Dickinson, Thoreau i Proust, primera entrega del que anomenen col·lecció Fragments. La literatura fragmentària té cada dia més adeptes, possiblement perquè cada dia hi ha menys gent capaç d’“incorporar-se” llibres com Anna Karènina o, per cas, els dotze volums d’El pelegrí apassionat, de Puig i Ferrater: tot massa llarg atesa la velocitat imperant als nostres dies.
La literatura en fragments —de fet, correspondria dir-ne “passatges”, perquè segons la filologia un fragment és un tros de vers o de prosa incomplet, trobat en manuscrits malmesos, o citats per autors posteriors als originals— té una llarga història a les lletres del continent. No sabem exactament si estoics, epicuris i cínics —els postsocràtics— van escriure en forma de fragments o en forma de llargs discursos, però quasi tot el que en tenim, com en el cas dels presocràtics, són adés passatges, adés fragments. Amb tot, s’ha pogut reconstruir tant el pensament d’Heràclit o de Parmènides, com el d’Epictet i d’Epicur.
L’edat mitjana no és gaire rica en escrits fragmentaris, però el Renaixement, sí: així, per exemple, els Adagia, d’Erasme, que de vegades són igual de llargs o de curts que aquests fragments que ara ens presenta Flâneur: Emily Dickinson, Henry David Thoreau, Marcel Proust, Fragments (3 volums), traduïts bellament i respectiva per Dolors Udina, David Cuscó i el mateix (Barcelona, Flâneur, 2023). Com si haguessin restaurat l’escriptura d’aquells apophthegmata, o apotegmes, dels antics, els moralistes francesos dels segles XVII, XVIII i uns quants del XIX, van escriure en forma fragmentària: però l’apoteosi d’aquesta llei d’escriptura es troba en els escriptors romàntics alemanys, que van considerar que un passatge curt, del tema que fos, reunia tanta saviesa, o més, que les llargues tirades d’escriptura. D’aquí els pensaments d’Elias Canetti.
Doncs ara tenim una tria de “passatges” molt ben triats de tres autors de valor dels últims segles —la selecció sembla procedir d’una edició francesa—, ben traduïts, que faran les delícies dels amadors de les frases curtes, sovint lapidàries, per a il·lustració privada, guia de conducta, consell universal. En cap dels tres casos no es tracta de frases escrites pels autors amb voluntat de ser, per elles mateixes, un passatge complet, un apotegma o un fragment. Quasi sempre són extractes de la correspondència o d’una o altra obra dels respectius autors.
Dickinson, tan extraordinària en poesia, falla una mica en termes generals. Hom només ha trobat un fragment magnífic: “Que avorrit ser Algú!”. De fet, encara és més avorrit ser “alguna cosa”, com ara membre d’una acadèmia de savis i erudits: institucions neolítiques. Els fragments d’Henry David Thoreau agradaran qui-sap-lo als amants de la naturalesa verge, la vida al bosc i l’esplai vegetatiu. Però hi ha dos o tres fragments del llibre molt sucosos, gens intempestius: “És més fàcil convèncer la raó d’un home que regular-ne els sentiments” —deixant a banda que quan un actua sentimentalment, la raó ja no té res a fer-hi; per exemple, el famós “procés”. Un altre: “Cal una persona perquè una habitació estigui en silenci”, que recorda una famosa dita de Pascal. O aquest: “Si vols un escut impenetrable, queda’t dins teu”, que fa pensar en la famosa époché dels escèptics. O l’altre, marcadament estoic: “Ser filòsof no és ni tenir pensaments subtils ni fundar una escola, sinó portar una vida de senzillesa, independència i magnanimitat”. I el millor de tots, adreçat als lectors de “llibres de Sant Jordi”: “Comença llegint els libres més bons perquè després potser no podràs fer-ho”.
Però els millors de tots es troben al volumet dedicat a Proust, amb passatges extrets de les seves novel·les, la correspondència i els articles de crítica literària i artística —amb escaiença, els tres llibres porten la referència de la font a cada fragment. El cas de Proust és veritablement sensacional, perquè fins i tot quan de la seva obra se’n pot treure un passatge breu, aquest no és mai abassegador, a diferència del que passa amb l’obra de Josep Pla, on tot hi són pensades apodíctiques, sense que el lector tingui cap possibilitat de dissentir. Per exemple (s’ho va inventar Quim Monzó): “Hi ha dues menes d’alemanys: els que van en bicicleta i els que mengen salsitxes de Frankfurt”. L’habilitat que va tenir Proust per definir qui sap les coses va ser insuperable: de fet, a la seva obra quasi sempre parla un “jo”, però el lector disposa també sempre d’un horitzó interpretatiu carregat d’oxigen.
A veure si Flâneur recupera aquella edició en castellà de passatges de Flaubert, la cosa més políticament incorrecte que s’ha vist mai, que es deia Razones y osadías (Edhasa, ja introbable). Es podria fer en català, i tothom xalaria.