No hi ha dubte sobre les formes de la representació de la censura, ni gairebé escapatòria. Nosaltres la tenim associada al franquisme, i en una gran part a la cuixa, que era bàsicament l’únic que preocupava en aquell vell país on tothom reivindicava la seva lluita per les llibertats i la democràcia. El cert és que el nu integral de Marisol a la revista Interviú va mobilitzar més militància que l’arribada de Tarradellas o de la Pasionaria. La de Carrillo sí que va cridar l’atenció perquè es va disfressar amb una perruca, la que ja no es va treure fins que es va morir trenta-cinc anys després de les seves metamorfosis pel bé d’Espanya.

Des d’aleshores, la censura s’ha transformat tant o més que Carrillo, sobretot en el territori de l’esquerra, on s’hi han sumat les reivindicacions neofeministes i tot el llegat d’altres ismes latents o congelats al túnel del temps. No hi ha res més fàcil que desqualificar algú per masclista i enviar-lo al cadafal públic. Es veu sobretot quan desapareix algun personatge significatiu. El poden jutjar de manera sumaríssima per una vella relació sentimental, una amant queixosa o uns fills descontents. Cada cop que sento el nom de Picasso apareixen totes les mosques del vinagre. Després de la dictadura artística del segle XX, de la seva vinculació al comunisme, ara li ha tocat fer el paper del masclista detestable del ramat. Ja no es parla dels seus cèlebres períodes, de les rivalitats amb altres pintors o del que ha representat la seva obra per a l’evolució de la cultura. No! Es parla de la seva misogínia i se’l qualifica indefectiblement de maltractador: el titular sempre apunta en aquest sentit. La veritat és que l’actitud davant d’algú que no es pot defensar em violenta. No entenc el puritanisme que jutja, sovint sense tenir la més mínima idea de la realitat. He citat Picasso per tractar-se del més conegut, però d’exemples en podríem citar un cabàs. Al nostre país no tant perquè a ningú l’interessa un borrall la cultura. L’evolució de l’homo sàpiens no ha acabat d’arrelar al país dels estadis. Aquí ens preocupen altres temes, les cerveses de l’Ayuso a un euro o totes les aventures del president del Barça Joan Laporta i el seu equip arbitral.

Aquest llarg preàmbul ve a tomb arran de la lectura de ‘La cultura de la cancelación en Estados Unidos’ de Costanza Rizzacasa d’Orsogna, que acaba de publicar Alianza. Opina l’autora que el debat avui és impossible perquè s’ha perdut la voluntat de dialogar: “Els temes ja no es debaten, es cancel·len.”, ens diu citant l’escriptora Joyce Carol Oates, una de les autores a la llista dels cancel·lables. Som davant d’una onada mundial de victimisme, que posa en perill l’intercanvi d’idees, i que al nostre país, tan marcat pel victimisme i el derrotisme, podria convertir en cendres els escassos fòrums d’opinió.

La correcció política ha arribat al terreny de les estàtues  i infinitat de comandants confederats han estat retirats als magatzems. També s’ha intentat amb descobridors occidentals als Estats de Nueva España, és a dir, els Colón, Cortés, Portolà, etc. A Barcelona, els catatònics anomenats comuns també van despenjar la d’Antonio López, però no es van atrevir amb els Güell i companyia perquè hauria estat un desastre nacional. La correcció política també ha entrat a la literatura amb l’exigència per part de mestres i pedagogs de versions de clàssics contemporanis assumibles per a la nova generació, sobretot dels relats relacionats amb els negres, ja fossin de Mark Twain o de William Faulkner. El que s’ha denominat com a “moralment equivocat” interromp tota possibilitat de lectura. Nosaltres, per sort, encara som a la comprensió lectora i no hem avançat en aquest estadi gràcies als plans d’estudis de la Generalitat i el Ministerio.

En el seu interessant assaig, Rizzacasa mostra llistes de possibles cancel·lacions: Twain, Hemingway, Roth, Mailer, Miller, Harper Lee, Flannery O’Connor, Fitzgerald, Highstmith o la mateixa Odissea. Fa anys, gràcies als bons oficis del professor Enric Bou, vaig fer una conferència a la Universitat de Brown, a Providence, Rhode Island. Recordo que sortint del sopar i d’un concert de jazz amb Robert Coover –Quaderns Crema li acaba de reeditar una de les seves novel·les–, vam fer un tomb pel campus fins a trobar-nos davant d’una rèplica de l’estàtua eqüestre de Marc Aureli, emperador romà i autor de les cèlebres Meditacions. Em va sobtar i em va alegrar que tinguessin una còpia de l’escultura romana, lliurada el 1906. Resulta que alguns alumnes fundadors del moviment Descolonization at Brown pretenen treure dels patis les escultures de Marc Aureli i Octavi perquè consideren que promouen la supremacia blanca i el genocidi! El governador de Florida Ron DeSantis, advocat de professió, intenta aprovar una llei per evitar que els docents puguin abordar qualsevol tema, ja sigui l’esclavitud o el socialisme, per ser susceptibles de provocar ansietat o sentiment de culpa als alumnes. L’estupidesa humana no té fronteres. I si és cert que els bons hàbits i les polítiques per avançar cada cop produeixen menys beneficis, totes aquestes xacres de les interpretacions dels susceptibles no trigaran a fer bandera. Siguin de dretes com DeSantis o d’esquerres com la Colau i companyia. Abans serà l’obligació que la devoció!