Fa 99 anys de la mort d’un dels més grans poetes, i també dels més maleïts, de la literatura catalana. La Generalitat prepara per al 2024 un seguit d’actes emmarcats en el centenari de la mort d’un autor que es va fer un lloc més enllà dels erudits gràcies a les versions musicades que en van fer molts dels representants de la Nova Cançó. Especialment recordat és el disc Res no és mesquí de Joan Manuel Serrat (1977), dedicat exclusivament al poeta barceloní. Va tocar el cim artístic amb El poema de la rosa als llavis (1922), però un dels seus trets més rellevants va ser la seva evolució ideològica, des de l’esquerra llibertària quan signava amb el pseudònim de Gorkiano fins al seu trencament sentimental amb l’Estat espanyol. Amb tot, la seva passió per les lletres i la poesia el van portar a passar pels camins més moderns que van obrir Marinetti i els futuristes, l’avantguarda d’Apollinaire, i combinar-ho amb una poesia que podia ser romàntica i heroica. El que és segur és que amb més temps hauria pogut deixar una obra monumental per als estudiosos no només de les lletres catalanes sinó de tot el món.
Bona part de la llegenda de Salvat-Papasseit es va construir per la seva prematura mort, amb només 30 anys, i per una vida marcada sobretot de petit per la misèria i la malaltia. Nascut al carrer d’Urgell el 1894, el poeta va marcar el camí de diferents generacions gràcies als seus versos, no només els més experimentals, i als seus articles, alguns d’ingenus i també molts de punyents, sobretot quan es va adonar que l’alliberament nacional no podia separar-se del social. “De mare gitana, d’obrera estirp i de lleial nació; de dignitat poeta”, és la descripció que consta a la placa del carrer de l’Argenteria, just a sota del pis on la tuberculosi se’l va emportar.
Amb el temps, a la defensa aferrissada d’un socialisme llibertari, molt compartit pels intel·lectuals europeus d’aquell temps, hi va anar incloent la lluita per la sobirania nacional catalana, tot i que ara molts hi passin de puntetes sobretot per les múltiples interpretacions dels seus versos, però n’hi ha que són diàfans. “Jo no puc conformar-me que en nom de la unitat d’un Estat qualsevol em fermin els grillons de l’esclavatge”, va escriure el 1915 a Mots propis. El poeta va arribar a redactar articles a la revista d’Estat Català, defensors de la lluita armada i admiradors de la causa irlandesa. El canvi de llengua –primer componia en castellà– no va ser casual. Des del 1919 va ser un escriptor totalment en català. Ho va fer sobretot a partir de la revista que va editar ell mateix, Un enemic del poble, el 1917. Va començar com un home anarquista i socialista, inspirat en el barri obrer on va créixer, que combatia el capital en nom dels obrers de tot el món. Tenia com a objectiu reformar l’Estat espanyol caduc, però va acabar rendint-se a l’evidència que una idea tan utòpica i revolucionària com aquella era impossible que fes forat en un règim que coneixia perfectament perquè havia estudiat i llegit tots els clàssics de la literatura castellana. Va ser llavors quan va fer el gir tot i que en els seus primers escrits s’havia mostrat partidari de les revolucions mundials “sense fronteres”. Ell mateix va escriure a Un enemic del poble el seu trencament amb el socialisme: “El Socialisme és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat.”
La seva estada a Castella no va ajudar a millorar la visió que tenia de l’Estat, com es va veure en el seu conegut Ampla és Castella (1922): “Terra de terços petjadors de lleis que imposaven amb sang llur llei estranya, ampla és Castella, sepulcre de reis, malavirança a la Marca d’Espanya.” La seva estada al sanatori de La Fuenfría va radicalitzar la seva exaltació nostàlgica de Catalunya. A Barcelona un dels seus grans plaers eren les caminades fins al port i l’observació dels vaixells que venien d’arreu. D’allà va sorgir el seu corrent més romàntic i les imatges de guerra, corsaris i lladres.
La cultura popular sempre ha reivindicat en qualsevol de les seves formes el poeta i escriptor, sobretot en el món de la cançó. A banda de Serrat, les seves poesies van ser musicades per Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Guillermina Motta o Ramon Muntaner. El 2019 es va fer un disc amb noves versions de Salvat-Papasseit per part d’intèrprets de les noves generacions, com Gossos, Aspencat, Blaumut, Sabor de Gràcia o Txarango o Gemma Hummet.
Dels diferents muntatges teatrals que s’han fet potser el més conegut és Nocturn per a acordió, un dels primers espectacles de Dagoll Dagom, quan Joan Ollé encara era a la companyia (1975). El 1996 el Centre Dramàtic de la Generalitat va estrenar un espectacle amb poemes i proses de l’autor dirigit per Magda Puyo.
