Jueves, 21 de noviembre de  2024



Català  


Aurora Bertrana, feminista, escriptora i violoncel·lista
acec3/9/2023



(Foto:)
 
 Va ser una de les fundadores del Lyceum Club de Barcelona, un espai de trobada i activitats per a dones involucrades en projectes literaris, artístics i intel·lectuals


Tal dia com avui de fa 49 anys moria l’escrip­tora giro­nina Aurora Ber­trana i Sala­zar, filla de Pru­denci Ber­trana i Neus Sala­zar.

Nas­cuda a Girona l’any 1892, amb sis anys va escriure el pri­mer poema, i des d’ales­ho­res la seva gran passió va ser esde­ve­nir escrip­tora pro­fes­si­o­nal. Però en aque­lla època les coses ana­ven molt dife­rents, i el seu pare, que era escrip­tor, s’hi va negar en rodó. La va ins­criure a l’Acadèmia Ainaud, una escola de música de Bar­ce­lona cre­ada el 1905 pel vio­li­nista Enric Ainaud, i Ber­trana va triar el vio­lon­cel com a ins­tru­ment. A inici de la dècada del 1920, va pas­sar una tem­po­rada a casa de l’escrip­tora Car­men Karr, gràcies a qui, el 1923, va poder viat­jar a Gine­bra per matri­cu­lar-se en l’Ins­ti­tut Dal­croze i con­ti­nuar estu­di­ant música. Allà va començar-se a gua­nyar la vida tocant en una banda de tres dones en què Ber­trana feia de jazz-woman (1924). Durant les actu­a­ci­ons, aban­do­nava el vio­lon­cel i, recol­zada al piano de cua, amb qual­se­vol paper de solfa a la mà, impro­vi­sava una melo­dia, una lle­tra i una música. Les altres dues l’acom­pa­nya­ven, una al piano i l’altra al violí. Un estil i un for­mat que supo­sava tota una revo­lució dins les orques­tres feme­ni­nes. Aurora Ber­trana tenia un do natu­ral per a la música, i li van ofe­rir un nou con­tracte per mar­xar a París a diri­gir una orques­tra de ball. Allà, va arri­bar a crear la pri­mera jazz band for­mada ínte­gra­ment per dones. Durant una actu­ació per la ràdio, va conèixer l’engi­nyer elèctric Denys Chof­fat. Es van ena­mo­rar, es van casar (1925) i Ber­trana va deci­dir aban­do­nar la seva car­rera musi­cal. En el lli­bre de Victòria Palma Femení i sin­gu­lars: històries de dones i música, es recu­llen les parau­les de Ber­trana en què expressa el seu desig, des dels sis anys, d’esde­ve­nir escrip­tora i diu que casar-se li ho va per­me­tre.


El 1926, Ber­trana i Chof­fat van viat­jar fins a Tahití (a la Polinèsia fran­cesa) per estar-s’hi una tem­po­rada. Allà, ella va que­dar mera­ve­llada amb la població autòctona de l’illa. Va elo­giar la cul­tura i la família dels poli­ne­sis, va lloar que tant homes com dones vivien en lli­ber­tat sexual i reli­gi­osa, i sobre­tot la va cap­ti­var la dig­ni­fi­cació que feien de la mater­ni­tat. Aque­lla estada la va mar­car per sem­pre més. De tor­nada a Europa, va ins­tal·lar-se a Bar­ce­lona i va començar a escriure una sèrie d’arti­cles de l’entorn exòtic oceànic per a les revis­tes D’Ací i d’Allà, Mira­dor i La Nau. Tots aquests escrits li van ser­vir per publi­car, l’any 1930, el seu pri­mer lli­bre, Para­di­sos oceànics, en què des­criu la seva vivència vital a la Polinèsia. En 15 dies es van esgo­tar tots els exem­plars edi­tats. Qua­tre anys més tard, va sor­tir a la venda el seu segon lli­bre, Peikea, prin­cesa caníbal i altres con­tes oceànics, un con­junt de con­tes i lle­gen­des de les illes del Pacífic.


Però Ber­trana, ara ja com a escrip­tora, també tenia un gran interès per la política del país. El juliol del 1931, jun­ta­ment amb altres dones, va fun­dar i pre­si­dir el Lyceum Club de Bar­ce­lona, per tal de crear un espai intel·lec­tual femení. Era la pri­mera asso­ci­ació cul­tu­ral de dones de Cata­lu­nya. A més, el 1937, també va fun­dar i diri­gir la col·lecció La Novel·la Feme­nina, en què va publi­car la seva ja cin­quena obra, Edelweiss (1937). D’altra banda, També va fer un intent d’entrar en les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. El 1933, es va pre­sen­tar per Esquerra Repu­bli­cana al Congrés espa­nyol, però no va sor­tir electa.


L’estiu del 1936, quan va escla­tar la Guerra Civil espa­nyola, es va que­dar a Bar­ce­lona, men­tre que el seu marit va pas­sar a zona fran­quista, i això va supo­sar la fi de la relació. Durant aquests anys de guerra, Ber­trana va esde­ve­nir la redac­tora en cap de Com­pa­nya, la revista feme­nina del PSUC, fins que, el 1938, se’n va anar a l’exili. Va viure a l’Estat francès, a Gine­bra i a Xile, va tor­nar fins a Per­pinyà per aju­dar els cata­lans dels camps de refu­gi­ats i, final­ment, es va esta­blir de nou a Gine­bra. No va tor­nar a escriure fins que, el 1950, va retor­nar a Cata­lu­nya. És aquesta dècada i la següent quan Ber­trana, reclosa en una mena d’exili inte­rior, va crear la majo­ria de les seves obres. Camins de somni (1955), Tres pre­so­ners (1957), Entre dos silen­cis (1958) Una vida (1965), Vent de grop (1967) i, ja en la dècada dels setanta, Memòries fins al 1935 (1974), amb què va gua­nyar el premi Crítica Serra d’Or de prosa de no-ficció, i Memòries del 1935 fins al retorn a Cata­lu­nya (1975), el seu últim lli­bre.








   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2