“La tele­visió és una por­que­ria!” Qui no ho ha sen­tit o ha dit més d’un cop una cosa sem­blant? I aquest cro­nista diu: la tele­visió és un meca­nisme de comu­ni­cació i, en si mateix, no és bo ni dolent. Depe­nent dels con­tin­guts, efec­ti­va­ment, és una merda, i ho és massa sovint, no cal deta­llar-ho. I és també un estri interes­sant i efec­tiu. Docu­men­tals, repor­tat­ges, bones pel·lícules i bones sèries i, de tant en tant, retrans­missió en directe de fets relle­vants.

Passa el mateix amb la majo­ria de mit­jans de comu­ni­cació. Twit­ter –per cert, el nou maso­ver s’acaba de car­re­gar l’oce­llet blau d’una per­di­go­nada– té la cara fosca d’un Bronx on si bades et tro­bes en pocs minuts envol­tat de des­co­ne­guts que t’aga­fen per les sola­pes, i en perill de per­dre qual­se­vol con­fiança en la població quan veus la quan­ti­tat de fal­tes d’orto­gra­fia que –en qual­se­vol idi­oma, però més en català– la majo­ria són capaços de per­pe­trar en dues línies. Però també acull un bon reper­tori d’agu­de­ses, dades relle­vants i con­tac­tes per­so­nals que d’altra manera no s’hau­rien produït.

Fa uns dies, l’amic Emili Bru­ga­lla, nota­ble pia­nista de la saga del no menys nota­ble enqua­der­na­dor del mateix nom, va tui­tar un text de Simone Weil, interes­sat en l’auten­ti­ci­tat de la bellesa a propòsit de Joan de la Creu. Li vaig dema­nar la referència, i al cap d’uns dies em vaig tro­bar pre­gun­tant-me com he pogut estar tant de temps lluny de la filòsofa del des­pre­ni­ment. L’havia lle­gida, citada i frag­men­tada en aquell vague trànsit vital ano­me­nat joven­tut, i per desgràcia i ver­go­nya no m’hi havia atu­rat mai.

Simone Weil –ho anoto de manera suc­cinta per a qui no en tin­gui notícia– és una pen­sa­dora que viu entre els anys 1909 i 1943, en el con­vuls període de l’encar­nació de les ide­o­lo­gies en els estats cap­da­van­ters del món –les cúspi­des, el capi­ta­lisme als EUA i a part de la vella Europa, el nazisme a Ale­ma­nya i el comu­nisme al que, durant el procés, va dei­xar de ser Rússia per ser la Unió Soviètica. Con­dei­xe­ble de Sar­tre i Simone de Beau­voir –entre d’altres–, a qui supera en qua­li­fi­ca­ci­ons acadèmiques, és a l’ull de l’huracà de les ten­si­ons entre l’espi­ri­tu­a­li­tat i la lluita de clas­ses. De família jueva però edu­cada a casa en l’agnos­ti­cisme, s’acosta als lli­ber­ta­ris, s’enrola en la columna Dur­ruti durant la Guerra Civil espa­nyola, s’acosta a les reli­gi­ons i és apar­tada de la pri­mera línia de com­bat pels supe­ri­ors jeràrquics revo­lu­ci­o­na­ris. Con­trau la tuber­cu­losi i mor per ina­nició voluntària en un hos­pi­tal d’Angla­terra als 34 anys. L’Arre­la­ment em sem­bla el seu lli­bre més sig­ni­fi­ca­tiu. Es troba en català.