Just abans que la Mercè hagi tornat a Barcelona per imposar quatre dies de celebracions, la seva pregonera ha passat comptes amb el seu passat, el d’una jove que va trencar amb la família per escapar-se de la cotilla que la religió i el patriarcat imposaven. Najat El Hachmi no s’ha espantat a l’enfilar-se a la portalada de la festa, amb tot disposat per a la gresca, per advertir que la llibertat d’altres joves musulmanes com ho va ser ella continua avui coartada i en entredit a la capital. L’escriptora ha entregat, potser, el discurs més heterodox, descarnat i íntim dels últims anys per obrir la festa, cridat a suscitar debat. 

«Jo, que ara visc una vida confortable i lliure, no puc fer com si no sabés que hi ha dones i nenes en aquesta ciutat que pateixen, no puc mirar cap a una altra banda i dir-vos paraules boniques, no entrar en allò que sovint és titllat de polèmic. És molt sorprenent que, avui dia, defensar drets fonamentals a Barcelona i no a Teheran, sigui considerat polèmic», ha assenyalat. Defugint l’aplaudiment unànime i amb pretensió expressa d’incomodar, ha aixecant un dit acusador contra el masclisme i la repressió de la dona en l’islam. 

«Avui dia i aquí mateix, hi ha moltes noies que es veuen obligades a fer l’elecció més dolorosa que se li pot plantejar a un ésser humà: escollir entre la llibertat o la pertinença, entre ser qui ets i assumir el preu que et faran pagar o sotmetre’t per continuar formant part de la teu família, el teu grup de procedència», ha plantejat El Hachmi, que ha odiat del ’hijab’, contra el qual ha clamat per no cedir «ni mig metre de tela ni un mílimetro de la llibertat que mereixem». «Hem sigut educades en la idea que si només un cabell s’escapava de la roba que tapa els nostres caps, tot se n’aniria en orris i es desencadenarien les més terribles tempestes», ha retret.  

Sota el pes dels segles del Saló de Cent, ha ressonat agosarada i a estones rabiosa, fins i tot furiosa, la veu de la novel·lista, nascuda al Marroc –«vaig créixer en un poblat remot, en una casa de tova emblanquinada, construïda per les mans aspres dels meus avis, i aquest fet m’omple d’orgull com una arrel profunda i robusta»–, establerta amb els seus pares a Vic sent una nena. S’ha declarat una de «les mores de la perifèria», de les que sentien que Barcelona era «El Dorado de la independència, l’emancipació individual i la llibertat». «Un lloc on no ens conegui ningú, on ningú ens expliqui com de llarga és la túnica que tapa els nostres pantalons i si ens hem posat més o menys rímel o hem parlat amb un noi cristià», ha carregat. 

El Hachmi s’ha llançat amb afany a una diatriba sense pal·liatius, un flagell contra tota contemporització, una resposta que ha preparat per respondre a la controvèrsia que l’ha acompanyat els últims mesos, des que va ser escollida per ser la primera pregonera de l’era de Jaume Collboni al capdavant de l’alcaldia. Reflex de les passions enfrontades que ha suscitat, partidaris i detractors s’han concentrat a la plaça de Sant Jaume: mentre un grup de feministes corejava que l’autora els representa, membres del col·lectiu trans titllaven l’escriptora de «trànsfoba». El Hachmi, incisiva contra la Llei Trans, ha evitat reincidir en aquest jardí; en canvi, sí que ha trepitjat de ple el verger de la religió, esfullant un discurs pel qual, en altres intervencions, se la va etiquetar d’islamòfoba.

Sens dubte, El Hachmi no s’ha conformat a donar una benvinguda sense més ni més a les celebracions, tot i que hagi enaltit la Barcelona macerada amb «el pòsit espès» de la literatura, la de Mercè Rodoreda i Carmen Laforet, la de Gabriel García Márquez, Montserrat Roig i Maruja Torres, també la de Joan Salvat-Papasseit. «Em recorda sovint que em deixi besar i besi jo també», ha glossat sobre el poeta, encara ressonant l’eco mundial del cas Rubiales. Després, El Hachmi ha discutit que se l’associï al cor de veus «incòmodes» i «conflictives, fins i tot molestes». 

«¿Us incomoda que us expliqui que hi ha nenes en aquesta ciutat que no poden aprendre a nedar ni anar d’excursió? –ha apuntat– ¿Que creixen creient que només seran valuoses si es tapen? ¿Us molesta que us digui que hi ha adolescents preocupades per la seva virginitat, dones joves que estimen persones prohibides amb culpa i pagant el preu del desterrament familiar? No us agrada que us digui que hi ha dones que s’esforcen per presentar el certificat de bona conducta vestint-se de manera decent (cosa que ara anomenen «‘modest fashion’») per poder tenir dret a sortir de casa? ¿Que hi ha noies terriblement espantades per la possibilitat que les portin al Marroc o al Pakistan i les casin amb aquell cosí que necessita papers? ¿Us incomoda tot això? Doncs imagineu-vos com les incomoda a elles». 

El Hachmi, veïna de l’Eixample –«no, no visc ni he viscut mai al Raval»–, ha testificat que, quan la va descobrir sent universitària, Barcelona va representar les seves «modestes aspiracions de llibertat». «Fins i tot també a mi me les van acabar prohibint perquè una dona sola pel món era un fet insòlit en la meva família i, al final, no em va quedar més remei que la ruptura». Torrencial, s’ha negat a «mirar cap a una altra banda». «Ja n’hi ha prou de sacrificar les vides de les nenes i les dones en nom de no sé quina entesa de civilitzacions i cultures, en nom d’una idea d’inclusió que ens torna a expulsar, a nosaltres, les dones, de la condició d’éssers humans de ple dret», ha dit. 

La invectiva ha arribat als «autoproclamats portaveus de les inventades comunitats» d’immigrants, tal com l’escriptora els ha titllat: «Volem viure amb els mateixos drets que els altres ciutadans, tenir garantida la dignitat mínima per sentir-nos part de l’espècie humana i a casa ja veurem si fem cuscús o paella, tall rodó o tagín. Perquè aspirem a ser ciutadans i no poble o tribu o comunitat o creients o identitat».

Per culminar l’al·locució, El Hachmi ha apel·lat a les joves que tenen el problema que ella va viure perquè no es deixin «enganyar» ni cedeixin a un «xantatge injust». «Teniu dret a ser qui sou i aspirar a viure lliures perquè cap de nosaltres no ha nascut per sotmetre’s. No som traïdores ni reneguem de la nostra procedència per voler la independència», ha proclamat la pregonera. Ha avisat que Barcelona «serà la ciutat de la llibertat» si «protegeix, promou, difon i garanteix els drets de les nenes i les dones». «Com ho ha sigut per a mi», ha acabat dient.