Com si hagués mimetitzat un dels seus personatges divertidament fantasmagòrics, quan llegeixo Beckett em converteixo en una criatura beckettiana. Em passa des de l’adolescència i els recomano que entrin en aquesta dimensió. Així, no sentiran tant les dissorts de la nostra ciutat desgraciada, de la nostra estimada ciutat. Ell mateix va renunciar a la seva adorada Dublín, fins i tot a la llengua literària anglesa, per ser un escriptor francès passejant i fent bromes pels carrers del vell París. Passaria això ara més enllà d’una pel·lícula de Woody Allen?
La primera coincidència, il·luminació joyciana, va aparèixer va un parell de setmanes quan Jordi Coca em va convidar a l’estrena del seu ‘Krapp‘ de Beckett a la petita sala del Teatre de la Gleva, al barri que abans anomenaven Sant Gervasi petit. Es tracta d’un teatret amb poques butaques, però en el qual es pot sentir el teatre intensament, molt superior en percepció al TNC, al Lliure o a les grans sales del Paral·lel.
Al Teatre de la Gleva tens la sensació de ser a Nova York, a Londres o París, a aquells espais on trobaràs riquesa. La veritat és que cinquanta minuts veient com es mou Paco Ortega, amb les escasses paraules beckettianes que filtra l’obra, donen per molt, sobretot en el territori imperceptible entre la sensació i el sentiment. Si em pregunten per l’argument, no en tinc ni idea, però aquest seria un altre tema. Ferran Baile ens va donar algunes pistes, però insisteixo que no són necessàries per a l’acte lliure de deixar-se caure a la cadira i gaudir lliurement del text i l’actuació d’Ortega. Sobre Coca i Ortega, Baile ens diu: «Ambos deciden romper con la clásica imagen del personaje desastrado, alcoholizado y “clownescamente” decadente, que va re-escuchando fragmentos grabados de su vida y vierte nuevos y desengañados sentimientos.
Tampoco el marco es un cuchitril sórdido y maloliente. El Krapp de esta nueva versión de Coca y Ortega, lleva traje y camisa blanca y se viste elegantemente al llegar a casa con una bata de seda color rubí. Burgués acomodado venido a menos, conserva pese a estar ya en casa los botines blancos y anacrónicamente puntiagudos, con los que llegó de la calle. La habitación es inhóspita, però amplia. La lámpara que ilumina la única mesa, generosa. Las cajas en las que conserva cuidadosamente las grabaciones realizadas a lo largo de su vida son de galletas y bombones y las mantiene en perfecto estado. Lejos del alcoholismo depravado, Krapp se deleita con copas de selecto licor, que bebe pausadamente. El texto se mantiene fiel al original, aunque en esta ocasión son muchos más los silencios y la escucha del texto grabado cuando el protagonista, ahora surcando la vejez, tenía 39 años. Recuerdos de la muerte de su madre, recuerdos de un gran amor, quizá el único que tuvo. Solemne desengaño de la vida, del amor, de si mismo. Notable la interpretación de Francisco Ortega, tanto en la voz como en la escucha, como en los contenidos enfados ante las alegres voces de los vecinos que se filtran por las paredes. Al final del desengañado y oscuro monólogo, un recuerdo de infancia, una canción infantil, asoma a su mente. Un conejo, dos conejos, tres conejos…canción que Paul McCartney utilizó en su Liverpool Oratory (1991), cantado por la gran soprano neozelandesa de origen irlandés, Kiri Te Kanawa, cierra la obra.»
Amb aquestes pistes de Baile es desentrella tot el misteri, però Beckett té un component extra: totes les nostres lectures del dramaturg, poeta i narrador irlandès actuen de coagulant i se’ns presenten amablement per reiniciar la lectura, la relectura vull dir. Els primers en la cita són els volums de Lumen que li vaig comprar a l’enyorat Antonio Rabinad al Mercat de Sant Antoni, és a dir, Molloy, Murphy, El innombrable, Malone i Mercier y Camier. El primer, he de matisar, conserva el segell de la llibreria Yasnaia del carrer Hospital, al costat mateix de Cosa Nostra dels amics Pere Marcilla, Martí Sans i David Urbano. L’apartat Lumen s’hauria de cloure amb “Rumbo a peor, sintaxi mínima en poesia màxima”. El recorregut continua per Tusquets i Anagrama amb el seu teatre reunit, “Manchas del silencio“, Eleutheria, Residua, els relats i “Compañía“. Conservo, així mateix, una bella edició dels poemes, feta per Jenaro Talens per a Barral el 1970. En català també tenint festa grossa amb el teatre complet –que reuneix diferents edicions introbables–, publicat per l’Institut del Teatre, Primer amor a Debiaix, Mercier i Camier als mallorquins Quid Pro Quo i dues peces de col·leccionista: Esperant Godot, en traducció recent de Josep Pedrals per a Proa, purament pedraliana per la música i el talent de les paraules, i “Poemes i mirlitonades“, que un altre poeta il·lustre, Albert Balasch, va prologar de la traducció de Maria del Mar Díaz i Amat. Per als addictes a Beckett els recomano l’assaig de Ludovic Janvier, del que conservo dues edicions franceses, els records d’Anne Atika Circe, on podem trobar la personalitat divertida d’un escriptor sovint considerat equivocadament adust i difícil i l’assaig sobre Proust en què Beckett es va acostar al geni francès, que va publicar la col·lecció Poètica de Península, que tant enyorem. Són apunts de solapa extrets de la biblioteca del passadís, on els trenta volums de Beckett em criden sovint, tant com el retrat fagocitat que li va fer Víctor Batallé en una exposició mítica.
Fa uns dies mentre llegia per a un diari, el tercer volum del diari de Rafael Chirbes, una aparició beckettiana en va omplir de llum. El novel·lista valencià, emulant Keats, ens diu sobre Beckett mentre cita Behan: «No sé de qué tratan sus obras, pero sé que las disfruto. No sé de qué trata un baño en el mar, lo disfruto. Disfruto del contacto del agua.» Aigua, mar i Beckett.
