Jueves, 21 de noviembre de  2024



Català  


El testament poètic de Miquel de Palol
26/3/2024



(Foto:)
 
És evident que vivim en l’imperi de la superficialitat, de l’anar fent, del surfeig constant en una maregassa construïda en base a allò sòrdid, estúpid i escabrós. No és d’estranyar, així, que els cineastes es vegin obligats a reblar el clau quan volen atansar-se al món fosc del narcotràfec i de les seves organitzacions criminals. Aquesta agudització hiperbòlica, en forma de tremendisme i bestialitat,  és la que he sentit en veure la sèrie Mano de hierro de Lluís Quílez que pot veure’s a laplatforma Netflix. Va ser la seva naturalesa, precisament, la que em va portar el Diumenge de Rams a una conversa per whatts amb l’editor de Nosolocine sobre l’ús d’un adjectiu. Ho reconec.  Jose López Pérez té raó en dir-me que definir la sèrie d’Snuff movie és massa exagerat, però això no treu que em pugui escapar de reflexionar sobre els perquès de la fascinació col·lectiva per la violència ja no només en les pel·lícules i sèries sinó, especialment, en els telenotícies.

 

La nostra absoluta pèrdua de la dimensió humana ens ha convertit en éssers cada vegada més insensibles que amb l’excusa d’haver de portar un escafandre per a la nostra supervivència en nom del realisme, ens porta a veure sang, dolor, morts mentre fotem queixalada al bistec. Em pregunto. En quina mena d’éssers ens hem convertit?
 


Hem iniciat una Setmana Santa que, com en cap altre de les viscudes en els darrers anys, va acompanyada de soroll de tambors de guerra o de la ratificació d’autèntiques babosades i patrons mentals que ratifiquen allò expressat per Eudald Carbonell quan diu allò que «encara no som humans». No som humans quan encara veiem l’altre com un perill, quan generalitzem amb l’habitual «tots els X són….». En definitiva. No som humans per allò que ens va ensenyar Albert Camus i que, ahir, l’amic Antoni Gelonch ens recordava a X : «en absència de tota moral humana o divina, elsúnics valors són els que regeixen el món animal, és a dir, la violència i l’astúcia». Touché. Aquí som i estem.
 


De què haurien de tractar,així, els telenotícies? No sé si era el poeta Salvador Espriu o J.V.Foix qui assegurava que el titular del diari havia de ser la darrera traducció de la col·lecció Bernat Metge. Aquest somni humanístic,no ens enganyem, hores d’ara és impossible de portar a terme. Havent convertit l’escenari cultural en una verbena on s’ha confós allò nou amb allò original, amb un desconeixement abassegador de la tradició i una ideologització en nom del políticament correcte, la mamarratxada sembla no tenir aturador. La darrera d’elles, sense anar més lluny, és la perpetrada per una orquestra catalana que ha confós l’anomenada Passió de Crist amb les passions humanes i, així, en una interpretació de la Passió segons Sant Joan BWV 245 (1724) de Johann Sebastian Bach (1685-1750) se’ns assegura que ha de servir per «reivindicar l’autenticitat de totes les passions humanes en aquests temps de correcció política». En aquests dies donats a la serenor, els convido a reflexionar uns minuts en aquesta frase i ja em diran si no és una mostra més d’un crim perfecte. És el crim perfecte que ens va mostrar el sociòleg francès Jean Baudrillard (1929-2007): el crim perfecte és no dir res.


 
Qui sí que ens diu i ens trasllada a l’esfera de l’enigma de la poesia i de la seva creació és l’escriptor Miquel de Palol qui en el seu darrer poemari Dies Claríssims de Síria (Pagès editors, 2023) ratifica el perquè és una de les veus literàries més interessants i potents de l’actualitat. Aquest poemari va presentar-se, el passat 10 de febrer, a la Llibreria ONA de Barcelona i el poeta ens va sorprendre amb una notícia de la que encara, fora d’alguna piulada a X, no n’he trobat cap article publicat. Aquesta notícia és que el poeta anunciava el seu adéu a la creació poètica. De moment. Però, hores d’ara, segons l’autor del Jardí del set sepulcres, per cert darrerament reeditat per Editorial Navona, poèticament ja ens ho ha dit tot.


 
És per això que, hores d’ara, llegir Dies claríssims de Síria és fer-ho en el que , per ara, és el testament poètic de Palol, si bé, no ens enganyem, la poesia és tan misteriosa i mistèrica que massa em sembla les seves creació i necessitat no són cosa de voluntats i decisions sinó d’una dimensió que se’ns escapa. És, precisament, aquesta dimensió la que ens convida a conèixer de Palol a partir del primer poema Camí amb els Ulls Embenats amb evidents ressonàncies, almenys per al cronista, a la tradició de Dante Alighieri i d’una referència del pensament occidental com ho és Parmènides.


 
Necessitat i voluntat de llum, enmig d’un món com l’abans descrit, en decadència i runa en paraules de l’editora Àngels Marzo, són les que sembla invocar,a tothora, el poeta amb uns poemes amb els que ha volgut donar forma i contorn amb els mots a aquells estats d’ànim, estats de l’ésser i idees que, inicialment, semblaven indefinibles,però que al final ha acabat per assentar. La paradoxa, i aquí radica la seva grandesa poètica, és que la creació poètica condueix, però, a uns altres estats d’ànim, de l’Ésser i del món de les idees que ja no són els del poeta sinó que són els del lector. I és aquesta la grandesa de la poesia de Palol, extensible a la gran literatura i en majúscules: l’obertura de les portes a la universalitat.


 
Afirmava Aristòtil que «a mesura que envelleixo, sóc més amic dels mites». Extensiblement, no em fa vergonya d’escriure que a mesura que em faig gran més amic sóc de lectures proporcionades per llibres d’un mite literari, encara viu i en actiu, com és Miquel de Palol. I com a mostra serveixi el poema que tanca el poemari i, per ara, la seva creació poètica:

 


i què soc jo?

els ditots assenyalen

que el rei va despullat

si hi ha propòsit de fer

vol dir que encara

alguna cosa queda

algun desig per satisfer

alguna norma per seguir

i jo no vull

res de tota aquesta mandanga

de l’existència

i aquestes servituds

callar

morir

suportar la desgràcia

suportar la desgràcia de

suportar la desgràcia de

suportar la desgràcia de

suportar la desgràcia de

suportar la desgràcia de

suportar la desgràcia de

suportar la desgràcia de

suportar la desgràcia de

 



   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2