Domingo, 24 de noviembre de  2024



Català  


Una aventura del segle XX
13/5/2024



(Foto:)
 
La biografia de Josep Palau i Fabre per Julià Guillamon recorre la seva joventut acomodada, els esforços per ser artista i la Guerra Civil, que l’empenyeria a l’exili


Josep Palau i Fabre (1917–2008) va ser un navegant intrèpid d’un segle XX que no sempre li va ser favorable. Capaç d’entusiasmar-se o d’entrar en còlera per qualsevol nimietat, Palau va ser un escriptor total en un temps advers. Poeta de joventut –va compilar la seva obra en Poemes de l’alquimista –, dramaturg frustrat perquè no va poder veure la seva obra pràcticament representada i narrador i memorialista de talent, el gran triomf del poeta va ser l’esforç per biografiar Picasso a partir de les seves peces. Continuador d’aquesta dinàmica, el crític del nostre diari i narrador Julià Guillamon (Barcelona, 1962), bon amic i interlocutor de l’escriptor, mimetitza a una fabulosa biografia dels anys que determinen la seva joventut en una família benestant de l’Eixample, les cuites per ser artista i la Guerra Civil, que l’empenyeria a l’exili i a una misèria a París que li faria veure les coses d’una manera diferent a com hauria entès l’existència en les condicions adequades.


De formació clàssica, amb una ma dins el Noucentisme –només calia valorar la pulcritud de la seva cal·ligrafia i l’ordre en el treball–, Palau es va decidir a trencar amb la tradició familiar, tant com a classe social com en els aspectes estètics, i ser un transgressor. Per resumir: optar per Baudelaire i Rimbaud –dominava el francès perquè el pare de la seva mare ho era–, reivindicar els surrealistes i convertir la seva vida en un homenatge permanent a Picasso. Guillamon es capbussa en la biografia familiar de Palau, des de l’avi, sastre a la Rambla, al pare, artista, que per voluntat del poeta ha compartit el nom de la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, on tenim el seu llegat més els Picasso de Palau i Fabre.


Després dels apunts personals, dividits en capítols breus, el biògraf ens condueix cap a la descoberta de Ramon Llull, l’educació en centres de diferent pòsit ideològic i el primer llibre de poemes, Tot , quan encara estudiava a l’Institut Tècnic Eulàlia. En aquesta primera part trobem les influències de Josep Janés, Sagarra, Riba i Rosselló-Pòrcel, que el marcaran al llarg de la seva trajectòria. Era un espectacle escoltar a Palau recitar les elegies i les estances de Riba de memòria, entre molts altres, només acompanyat d’una nota amb l’ordre. 


La ciutat i el franquisme

No puc oblidar quan Josep Palau i Fabre ens repetia el titular “després de la guerra el 90% dels habitants de l’Eixample eren franquistes”. Potser representava una manera exagerada de veure la situació motivada per l’exaltació que vivien els habitants de Barcelona quan els visitava Franco. Tot i això, alguns només ho feien perquè s’havien acabat els bombardejos, la fam i també el caos republicà que imperava a la ciutat, que des de la Transició s’ha obviat absolutament. Palau es feia ressò de la temperatura irrespirable que la ciutat havia patit més enllà de les idees i del que va significar la decadència i fracàs de la República, defensada en primera línia pels que optaven sobretot per la revolució.


Guillamon també entra al domicili dels Palau Fabre, un pis de 250 metres quadrats al carrer València cantonada Bruc, davant mateix del Conservatori, que tots els amics de Palau havíem conegut fosc i convertit en l’estudi del poeta, però que havia estat model de reportatges a les revistes de moda, decorat amb els mobles més moderns de l’època. Costava imaginar, francament, l’abans i el després, tot i que es podria equiparar al que havia passat al país, on una part de la burgesia il·lustrada s’havia ensorrat de manera absoluta.


La biografia de Guillamon està molt bé perquè la il·lustra per situar-nos encara més en uns anys que costen de reconèixer. També per l’estil amè, detallat pels titolets en forma de petits capítols i la quantitat de textos que exemplifiquen les descripcions i valoracions del crític, que mai abandona una posició de respecte i amistat cap a al mestre.


Malgrat el seu comportament de vegades de nen consentit, era un home entranyable, de somriures i bromes

També els comentaris de text avalats amb exemples a l’estil universitari, que serveixen per cerciorar com es modifica, per exemple, l’estil, marcat per Janés o Riba cap a formes més modernes dels seus anys d’exili voluntari a París. És ben cert que Palau i Fabre, malgrat el seu comportament a estones de nen consentit, era un home entranyable que t’obria les portes i omplia de somriures i bromes les converses, fins i tot quan parlava dels períodes més atzarosos de la seva vida al límit. El crític ens porta cap al final de la guerra quan Palau és mobilitzat i cau presoner, en condicions lamentables.


En definitiva, es tracta d’un gran fresc del primer Palau, el que el condiciona cap a una vida romàntica i creativa. Guillamon ho fa amb dades i material, és a dir, amb una gran objectivitat científica. Bravo!






   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2