S’ha fet esperar, però ja tenim un altre llibre de poemes d’Anna Rossell. L’autora mesura a consciència el contingut i la forma del producte del qual es vol fer responsable. Poesia per al nostre temps és un compendi de setanta-cinc poemes amb un format que ja li coneixem: concís i precís, molt precís, i, sobretot, amb un total respecte a la llengua, que molts, en pro d’una llibertat poètica, sacrifiquen. 

Rossell ha conreat tots els gèneres: poesia, novel·la, teatre, microrelat i llibres de viatge. A més, ha fet traduccions literàries de l’alemany, entre elles, El Elegido (Der Erwählte, de Thomas Mann) o Thomas Mann y los suyos (Thomas Mann und die Seinen, de Marcel Reich-Ranicki). A banda d’això desenvolupa una gran activitat en crítica literària i ressenya d’espectacles. De les producció poètica anterior de l’autora s’han publicat molts poemes en diverses antologies. És coneguda l’aversió d’Anna Rossell a participar en certàmens poètics, la qual cosa facilitaria el seu accés a un públic més ampli, al qual se li priva d’aquest enriquiment literari.

Quant al contingut, qui conegui l’obra de l’Anna Rossell sap que perdre’s en divagacions no és lo seu: va directa a la intenció delatora, amb l’esperança que serveixi per a aprendre. Comença el llibre de poemes amb una súplica: Abraça’m, amic, / fa fred al món, / cal molt escalf / per amortir aquest fred (Abraça’m, amic); per acabar-ho amb un comiat: Deslliurada de tot, esperaré la fi de ma existència, / amb la intacta dignitat d’una deessa (Voleu mentides?). Al bell mig d’aquests dos reclams desenvolupa tot un seguit de denúncies dels mals que afligeixen la societat actual: emigració, pobresa, abusos i crims del poder, injustícia social, violència de gènere… per acabar amb tot un seguit de poemes d’un alt contingut líric i introspectiu.

Com és costum en ella, no posa títol als seus poemes, per això cal remarcar que en aquest llibre afegeix diversos encapçalaments (dedicatòries a persones que d’alguna manera l’han impressionat o a llocs i fets que per a ella han tingut algun grau de rellevància).

L’autora fa ús d’un llenguatge a vegades senzill, a vegades apocalíptic, però sempre proper i directe, interpel·lant el lector per fer-lo conscient d’allò que ja sap, però amb què ha aprés a conviure acríticament, i transmetre-li amb força la seva crítica i, malgrat tot, un alè davant dels mals del món. Expressar tot això amb un llenguatge altament poètic és a l’abast de molt pocs.