Teresa Costa-Gramunt és una escriptora de múltiples registres (crítica literària, assaig, ficció, poesia) i múltiples focus: la filosofia, la tradició espiritual, tant oriental com occidental, la psicologia (amb una devoció especial per Carl Gustav Jung), el disseny gràfic (és fundadora de l’Associació Catalana d’Exlibristes) o la grafologia. Una dona sàvia amb interessos concrets i profunds. Ara publica a Trípode Cambres fosques (reflexions sobre el mal), una aproximació a aquesta força obscura inexplicable que travessa el món dolorosament i que habita dins i fora de nosaltres.

Per què ens fascina tant el mal? “Qualsevol dimoni de guàrdia (expressió que l’autora manlleva a Lanza del Vasto) dona un color més viu a qualsevol història i resulten “més atractives les figuracions literàries amb coloracions tèrboles o malèfiques que no pas els bonassos, ascetes o gent voluntària que dona el seu temps de manera discreta i anònima”.

Sí, el mal ens fascina, però per què costa tant d’entendre’l? “Des de la racionalitat estricta no sembla que hi hagi una sortida a la qüestió del mal, a la multiplicitat de les seves formes, si no és il·lustrant-les, buscant exemples”, diu l’autora. Per això la tradició judeocristiana s’ha servit de símbols que ens alerten d’unes pulsions que costen d’entendre si no és a través d’una figuració. Convençuda que només podem entendre i observar el mal a través dels seus efectes, mitjançant fets o històries reals o de ficció, Costa-Gramunt construeix el llibre en capítols que són díptics en què una reflexió teòrica inicial es completa amb un case study, una història que funciona, en definitiva, d’exemple.

Siguin maldats subtils o més barroeres, Costa-Gramunt ens explica històries de gent retorçada en el seu mal i paradoxalment ho fa amb una gran amenitat, sense deixar-se temptar pel maniqueisme.

Algunes d’aquestes històries tenen un rerefons ben personal. Així, al capítol “Ens estomacaven” hi relata els horrors viscuts pel seu pare durant la guerra civil i la postguerra, època de represàlies en què la barbàrie, la maldat i l’estupidesa s’exacerbaven en purgues polítiques. D’altres històries ens parlen de crueltats familiars patològiques (una mare possessiva que saboteja el casament del seu fill), d’amors tòxics (una noia abnegadament sotmesa al seu promès) o d’insídies de baixa volada (una malcarada que fa la vida impossible a la seva veïna). Siguin maldats subtils o més barroeres, Costa-Gramunt ens explica històries de gent retorçada en el seu mal i paradoxalment ho fa amb una gran amenitat, sense deixar-se temptar pel maniqueisme.

Hi ha un pòsit de bondat que va calant al fons d’aquesta exploració del mal. Costa-Gramunt és partidària d’obrir de bat a bat aquestes cambres fosques i connectar amb l’homo religiosus que tots portem a dins. “L’homo religiosus viu en un món obert i la seva vida està oberta al món”, escriu. Al capdavall, com diu Kírilov als Dimonis de Dostoievski, “no som bons perquè no sabem que ho som. Quan ho sapiguem ja no es violarà cap nena. Cal que sapiguem que som bons”.