Domingo, 24 de noviembre de  2024



Català  


Caminar sense objectiu
16/10/2024



(Foto:)
 
He heretat dels meus anys de joventut l’obligació de sortir de casa amb un llibre sota el braç. Clar que en aquella època llunyana hi havia els de Bruguera i els d’Alianza, que eren absolutament de butxaca. Era el mateix que amb els amics emigréssim a la llibreria de segona mà de Terrassa, on fins i tot hi havia un ciclomotor camuflat entre les muntanyes de llibres, al gitano de l’Hospitalet, que havia comprat part del fons de Barral Editores i Ruedo Ibérico –dissortadament es van fondre en una inundació– o a l’estol de llibreries del carrer Aribau, jo sempre duia un llibre per si les converses ideològiques o sentimentals se’m feien insuportables. En l’actualitat li poso més emoció perquè sovint surto sense res, esperant que el destí m’ompli de felicitat amb títols fonamentals. Amb els anys la llibreria ha crescut i tinc bona part del que vull tenir, però sempre hi ha sorpreses. Seria una trampa com una casa explicar que en un banc em vaig trobar el ‘Diario de un hombre engañado’ de Pierre Drieu La Rochelle, en una traducció d’Emma Calatayud, precisament per l’esmentada Bruguera. Trampa perquè ja el tinc, però l’autor de ‘Gilles’ i ‘Foc follet’ sempre apareix com un brollador d’aigua enmig d’una excursió costa amunt per una muntanya desèrtica.


Drieu es va suïcidar el 1945 quan els francesos cercaven caps de turc per justificar la seva rendició vergonyant al començament de la Segona Guerra Mundial. Els excessos totalitaris del general De Gaulle els portarien a la fi de l’imperi sense pal·liatius, però. Com si fos un ressort de la meva consciència, al primer bar on entro a celebrar-ho amb un cafè, trobo la primera consigna: «Camino sense objectiu. Ningú sap on sóc. Estic sol. Com una pedra que roda i perd la molsa.» El diari és ple d’encerts, més per al guió d’aquest article sense rumb: «Sense diners ja no tindria ni sol ni ombra. La meva soledat és feta en part pels meus diners. No obstant això, aquests bitllets no es transformaran en una única moneda d’or: la soledat.» Aquesta observació del diari em posa al dia de l’actualitat: la reivindicació dels joves per tenir un habitatge, en propietat o lloguer factible, a Barcelona. M’estranya perquè la ciutat sempre ha tingut un dèficit de vivendes. Com se sap, és estreta i l’estrenyen el mar i les muntanyes de Collserola. El problema de l’habitatge no és exclusivament pel culta del turisme, al que tota mena de babaus del políticament correcte culpen, com si ells no viatgessin! Passa en moltes altres ciutats de moda: París, Nova York o Madrid. Allà, però, tenen un transport més eficient, incomparable amb el nostre desgavell de rodalies. És més fàcil i ràpid arribar a Madrid amb el tren que a Vilafranca; o a Saragossa que a Vilanova. Pensar que el Procés s’ha liquidat amb el traspàs de rodalies! Hauria estat més senzilla la independència que el caos d’aquest servei que dinamita la qualitat de vida de molts catalans que han decidit emigrar cinquanta quilòmetres de la capital i han d’anar a treballar al caos. Sé que és un gran plaer passejar per la Platja Llarga entre Vilanova i Cubelles, però la penalització de Renfe és com una mena de pecat original que reapareix amb continuïtat. En altres èpoques apedregaven els vagons o cantàvem a l’uníson el «Renfe, mierda», però ara els nostres joves es limiten a manifestacions ben educades per emplaçar als governs estatals i autonòmics a solucionar el tema. Quan he intentat la sublevació amb els cants, després de fer tard a un recital o conferència, la gent em mira com si fos un marcià, el desequilibrat que segurament sóc.



Alterno la lectura de Drieu La Rochelle amb un altre heterodox immolat, el Jim Carroll que amb el seu ‘Basketball Diary’, publicat per Star Books el 1982. Me l’havia deixat la meva amiga Montse Romà a finals dels vuitanta quan treballàvem a la redacció del diari Avui del carrer Consell de Cent. Desaparegut durant dècades, el vaig poder adquirir fa pocs dies amb un lot de cinc de la mateixa col·lecció per deu euros, cosa que em va omplir de satisfacció. Les aventures beatniks del jugador de bàsquet em van recordar quan saltàvem les tanques del Virolai per gaudir de l’esport que més m’ha omplert. Carroll evoca els seus anys seixanta mentre castiguen altres equips, els roben les propietats dels vestidors o corren pels carrers de Manhattan a la recerca del Dharma definitiu que només obtindran amb l’heroïna, que finalment liquidaria el mateix Carroll. És un relat èpic, ben escrit i vibrant d’una joventut marcada per la follia i la bellesa, la passió per l’esport i el sexe. Se situa abans dels Magic Johnson, Kareem, Air Jordan  i altres estrelles dels New York Knicks, però l’esport marca el ritme de la narració i em recorda els partits de carrers per les canxes de la gran illa i a especialistes de la dimensió dels Harlem Globetrotters, un plaer incommensurable que a Barcelona només podem gaudir amb compte-gotes gràcies als sud-americans que juguen a l’antiga Espanya Industrial.


La seva experiència a la trena, la sensació de ser un home lliure o una marioneta sense cordes marca el protagonista, que se sent com jo per la ciutat reivindicada. «Ha d’haver-hi alguna manera de sortir d’aquí», cantaven Bob Dylan i Jimi Hendrix a finals dels seixanta. Després penso que alguns es volen quedar, costi el que coti. No hi ha qui els entengui, a aquests romans!






   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2