És un tòpic: les dictadures no s’avenen, gens, amb els llibres, com tampoc els totalitarismes, fins i tot els arribats al poder de manera democràtica. Basta que pensem en l’Alemanya nazi.
El 10 de maig del 1933 a la berlinesa Opernplatz van cremar en una foguera llibres considerats impurs, nocius o perniciosos.
“Això només va ser un preludi: on es cremen llibres, s’acaben cremant també persones”
Impurs eren, esclar, els d’autors jueus, com Franz Werfel, Max Brod o Stefan Zweig. Nocius, per poc addictes al nou règim, els de Thomas Mann. Perniciosos, els de diversos estrangers, com Hemingway o la pacifista nord-americana Helen Keller, que demanava el vot per a les dones i condicions dignes per als obrers.
Cremadisses semblants es van organitzar en moltes altres ciutats alemanyes. Goebbels va felicitar, pel seu zel destructor de llibres considerats no alemanys, les joventuts hitlerianes, en aquest cas estudiants universitaris als quals els havien anat menjant el coco des de les aules, omplint-lo d’ideologia nacionalsocialista.
Avui l’Opernplatz es diu Bebelplatz i un vidre a terra, a través del qual es veuen uns prestatges buits, tracta de recordar l’horror de la foguera que va eliminar 20.000 exemplars. La inscripció d’una frase, anticipada el 1817, del gran poeta romàntic Heine adverteix: “Das war ein Vorspiel nur, dort wo man Bücher verbrennt, verbrennt man am Ende auch Menschen” (“Això només va ser un preludi: on es cremen llibres, s’acaben cremant també persones”). No fa falta res més per esglaiar-nos.
A Espanya, després de la victòria franquista, a imitació de l’Alemanya nazi, també es van cremar llibres. Els estudiants de la Complutense, per estar a l’altura dels de la Humboldt, veïna a Opernplatz, van organitzar una crema de llibres l’abril del 1939. El diari Ya va donar així la notícia: “Acte de fe a la Universitat Central. Els enemics d’Espanya van ser condemnats al foc”, i va recollir la intervenció del catedràtic de Dret i delegat provincial de Falange, Antonio Luna, que va qualificar els llibres cremats de “separatistes, liberals, marxistes, els de la llegenda negra, els anticatòlics, els del romanticisme malaltís, els pessimistes, els pornogràfics, els d’un modernisme extravagant, els cursis, els covards, els pseudocientífics, els textos dolents i els diaris xarons”.
També a Barcelona, després de l’entrada de les tropes franquistes, es van cremar llibres. El 27 de març del 1939 en van cremar a la plaça Catalunya 72 tones, segons documenta la professora Ana Martínez Rus a La persecución del libro. Hogueras, infiernos y buenas lecturas (1936-1951). Suposem que igual que a Madrid, quan “les flames pujaven al cel amb alegre i purificador espurneig” –s’adverteix a la crònica de Ya –, es “cantaria braç enlaire, amb enardiment i valentia l’himne Cara al sol ”.
En altres llocs d’Espanya, com a Huelva, la cremadissa de llibres s’acompanyava amb la lectura del passatge d’ El Quixot de l’escrutini de llibres pel capellà i el barber i es concloïa amb l’opinió contundent de la neboda de Don Quixot: “No hay para qué perdonar a ninguno porque todos han sido los dañadores, mejor será arrojarlos por las ventanas y prenderlos fuego”.
Cervantes, amb la seva ironia soterrada, parodia un tribunal inquisitorial del qual curiosament salva els llibres que per ell tenen interès, encara que hagin contribuït, com els altres, a la bogeria del seu personatge.
El Quixot, considerat encara en aquells dies pels dos bàndols, rojos i blaus, el gran clàssic nacional, precisament perquè ho era podia ser útil per a moltes causes. Fins i tot la d’eliminar els llibres “responsables dels danys”, segons criteri dels franquistes. Així, després de les fogueres i els saquejos de l’exèrcit victoriós –val la pena llegir també El bibliocausto en la España de Franco (1936-1939) de Francesc Tur– van venir els dies de la imposició de la censura.
Diversos autors van ser prohibits després de la Guerra Civil. Lorca i Hernández, per exemple, entraven de manera clandestina, gràcies a Editorial Losada, així com també llibres d’altres escriptors considerats nocius pels ideòlegs del règim. Encara molts pensem en l’Argentina amb agraïment pels llibres que venien de Buenos Aires.
Avui, per contra, des d’allà, m’arriba la trista notícia que el règim de Milei també és procliu a la censura de llibres. Una desventura més entre tantes altres que li toca sofrir al gran país argentí.
