Pep Rosanes-Creus (Manlleu, 1957) va començar a escriure regularment poesia a partir de 1973, materialitzant espontàniament un impuls vocacional. Això el va motivar a posar-se en contacte amb Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter (poble on Rosanes va passar la infantesa i l'adolescència), qui esdevé el seu primer model i mestre literari. En aquests anys d’aprenentatge construeix una base poètica on assaja diversos registres, buscant el to més personal, alhora que incorpora referents que ja seran definitius, com Ferrater o Pavese. El 1975 coincideix a l’Institut de Vic amb una colla d’altres estudiants amb vocació literària, i aquell mateix any realitza amb un d’ells, Jordi Bardolet, Poemes de l’Institut de Vic, una revista amb textos de tots dos, sense signar, llevat dels dos últims, en el que era un desafiament al lector a identificar l’autoria de la resta. Tot seguit, amb el mateix Bardolet i amb d’altres estudiants del curs (Pere Güell, Josep Manel Ferrer Moreno, Joan Rubinat i Ramon Pujol) fan la revista Silenci (1976). El 1977 comença els estudis universitaris: viu a Barcelona des d’aleshores fins a finals dels anys vuitanta, quan estableix la seva residència a l’Esquirol. Però continua en contacte amb Pere Güell i Josep Manel Ferrer Moreno, amb els quals publica La meva dona dorm amb el gat de l’avi, autodefinida com una «revista o papers bruts amb poemes o mots o gargots». Amb Josep Casadesús (K100) publica Papers amorals (1979) i Nit de bruixes (1980); en tots dos casos compten amb la col·laboració de Josep Manel Ferrer Moreno.

A Trempar la veu s'hi aplega tota l’obra juvenil, majoritàriament inèdita, de Pep Rosanes-Creus. El lector interessat en la poesia catalana del darrer terç del segle XX hi trobarà un material que s’insereix orgànicament en el seu temps, del qual Rosanes-Creus n’és un exponent tan representatiu com singular. O, com ho expressa lúcidament Víctor Obiols al pròleg, «aquest volum d’obra ‘prèvia’, encertadament titulat Trempar la veu, dóna la mesura de la construcció de l’instrument i de l’afinació de l’instrument. Un cop trempada, la veu pot parlar amb tota la vigoria i autoritat expressiva i perdurar en l’espai literari.»