Algunes des les cobertes de les populars «novele·letes de quiosc» de Francesc Caudet
Tan importants com són els quioscos en una ciutat i cada dia n’hi ha menys! Als quioscos s’hi venien abans autentiques barbaritats, no t’ho acabaves tot el que hi havia allà escampat. Diaris i revistes, esclar, però també milions de cromos –aquests encara hi són– còmics per nens, còmics per adults, còmics porno, còmics underground, llibrets d’entreteniments, loteria, targetes d’autobús… Algun dia haurem de parlar a fons dels quioscs de Barcelona, però avui volia recalcar una de les coses que hi havia abans i que ara ja no hi és: les novel·letes de quiosc, també conegudes com novel·les populars o "bolsilibros". N’hi havia de tota mena: de l’oest, policíaques, romàntiques, de ciència ficció i de misteri.
La novel·la de quiosc és un món fascinant, un univers de milers i milers de títols, editats entre els anys cinquanta i noranta –ja anaven de baixada– de lectura ràpida i digestió encara més ràpida, que amb una tarda en tenies prou per deglutir-los i que van ensenyar a llegir algunes generacions de lectors. No gaudeixen de cap prestigi, molt pocs s’han preocupat de reivindicar aquest gènere tan entranyable, tan mític i important. Els autors d’aquests llibres eren tot-terrenys de l’escriptura, stajanovistes compulsius, portaven incrustat el gen del treball entre cella i cella. Del treball imposat, tot s’ha d’explicar, perquè els editors se n’aprofitaven i els explotaven fins l’extenuació.
Exemples d’aquesta mena d’escriptors? Marcial Lafuente Estefanía i Corín Tellado potser són els més mítics. Els noms amb què anaven firmades les novel·letes de quiosc acostumaven a ser pseudònims. Com Curtis Garland o Silver Kane, per exemple, rere del qual s’hi arraulia Francisco González Ledesma. Un d’aquests autors dels que avui us volia parlar en tenia molts de pseudònims: Michael Bannister, Kyle Brown, Montana Blake, Winston McNeal, Oscar Hamilton, Jean-Paul Teduac, Klaus Bergman i Frank Caudett. Tots pertanyien al gran Francesc Caudet Yarza, que va escriure més d’un miler de títols –un per setmana, dos per setmana?– va conèixer els anys d’or i de plom de la Bruguera, un supervivent, un irreductible, una força de la naturalesa.
És periquito, d’una estirp especial, la dels indomables, el conec del Mercat de Sant Antoni, de tants diumenges al matí donant voltes i més voltes, conversant amb tothom, buscant tresors per farcir la seva biblioteca i historiar el trajecte literari que ell i altres com ell van traçar, tenaços. Caudet ha escrit més de mil llibres. Mil llibres! I per què no se’l coneix i respecta com un tòtem? Perquè les historietes de "l’oeste" no interessen als exquisits. Perquè hi ha qui es pensa que la ciència ficció és patrimoni dels il·luminats. Perquè el noir, el policíac, el negre i criminal –com li agradava dir al comissari Camarasa– no vestia, era un subgènere, un subproducte per a lectors de segona. Apa, a pastar fang!
Al gran Caudet li fan aquests dies un homenatge en forma d’exposició a la Biblioteca Tecla Sala del seu estimat Hospitalet. Quina gran idea, amics! I que merescut! L’altre dia la van presentar en societat i ell no hi va poder anar perquè té la salut una mica atrotinada. Hi era la Maria Josep, la seva senyora, l'Òscar, el seu fill, i també el Javier Pérez Andújar, erudit en la matèria, coneixedor generós i gens engolat, que va glossar els heterònims –m’agrada més que pseudònims– d’en Caudet. “Aquests homes eren proletaris de la literatura, machacas de l’escriptura”, exclama entusiasmat Pérez Andújar.
Toni Vall
Nació digital
Foto: Tecla Sala
