Por­tell ha selec­ci­o­nat algu­nes de les veus més des­ta­ca­des de la poe­sia cata­lana


Aquesta tar­dor coin­ci­dei­xen a les lli­bre­ries una anto­lo­gia de poe­sia LGBTQ cata­lana, Amors sense casa (Angle edi­to­rial) de Sebastià Por­tell, i una guia de la geo­gra­fia LGTB+, Gent de ploma i marabú, encara en premsa a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona, de Thais Mora­les i Carme Pollina. Són dues mos­tres històriques i de referència per al movi­ment homo­se­xual, el seu pas­sat i el seu pre­sent, però també una guia de la resistència con­tra les con­di­ci­ons adver­ses i l’hos­ti­li­tat que la soci­e­tat ha man­tin­gut de manera rei­te­rada cap a aquests col·lec­tius: degra­dant-los, ocul­tant-los i humi­li­ant-los.

Des d’un punt de vista lite­rari, l’anto­lo­gia Amors sense casa de Por­tell posa el accent en poe­mes que tenen a veure amb l’amor no hete­ro­se­xual. Dins la tria tro­bem escrip­tors de gran importància en la nos­tra lírica, com ara Maria Antònia Salvà, Joan Fer­raté, Blai Bonet, Fran­cesc Gar­riga, Biel Mes­quida, Josep Piera, Jaume Creus i Maria-Mercè Marçal fins arri­bar a algu­nes de les veus emer­gents més esti­mu­lants dels dar­rers anys, com ara Edu­ard Escof­fet, Martí Sales, Mireia Cala­fell, Maria Cabrera, Pau Vadell i Maria Sevi­lla, entre molts d’altres. Por­tell (ses Sali­nes 1992), cone­gut per la magnífica El dia que va morir David Bowie, ens diu al pròleg: “No us vol­dria enga­nyar: no soc poeta però sí un lec­tor apas­si­o­nat, i un apas­si­o­nat, també, en l’estudi de les iden­ti­tats sexu­als i de gènere. És en aquesta inter­secció que escric i trio. El que María do Cebreiro Rábade ano­mena la «funció autor», que per­met superar el para­digma «imi­ta­tiu, basat en la con­tinuïtat de la tra­dició», i virar cap a una idea d’anto­lo­gia sub­jec­tiva i genuïna. Un cami­nar con­junt en què la con­fiança i l’argu­men­tació són el bessó del con­tracte de lec­tura.” Insis­teixo, que més enllà de les qüesti­ons de gènere, l’anto­lo­gia té un valor lite­rari excep­ci­o­nal.

Per la seva banda, les bri­llants Thais Mora­les i Carme Pollina ens mos­tren a Gent de ploma i marabú una guia del sofri­ment i la lluita dels col·lec­tius que van llui­tar con­tra la dis­cri­mi­nació, des de les imat­ges del pavelló de clas­si­fi­cació de Montjuïc –on els homo­se­xu­als eren selec­ci­o­nats per ser envi­ats al camp de tre­balls forçats de Nacla­res de Oca en la dècada dels qua­ranta– a les rutes pels bar­ris por­tu­a­ris de Bar­ce­lona, espe­ci­al­ment el barri Xino, eix de l’ima­gi­nari lite­rari inter­na­ci­o­nal de la ciu­tat. El lli­bre és un viatge fas­ci­nant per temps de pro­hi­bi­ci­ons, però també de lli­ber­tat clan­des­tina.

Nazario, Camilo i Ocaña: la trinitat
Una de les màximes expressions dels setanta va ser la revolta gai, que va superar les pretensions d’una esquerra poruga i reprimida. Els homosexuals van arribar a la Rambla per compartir amb els llibertaris més desinhibits la necessitat de renovació real. Els protagonistes més destacats –sovint també a la prefectura de via Laietana– van ser els artistes Ocaña, Camilo i Nazario, tots tres andalusos i punta de l’iceberg d’una col·lectiu amagat a l’armari de la clandestinitat de la clandestinitat. Apareix la segona part –que en realitat és la primera– de les memòries del virtuós dibuixant Nazario Luque, Sevilla i la Casita de las Pirañas (Anagrama). Després de l’èxit de La vida cotidiana del dibujante underground, l’editor ha recuperat la part de formació a Sevilla, els anys de les milícies i el descobriment de la condició sexual abans de l’esclat de Barcelona, on el pare d’Anarcoma es va traslladar per fer de mestre de l’extraradi. El dibuixant és un extraordinari cronista i té una memòria prodigiosa a més de molta gràcia des del primer capítol, ''El día que Nazario dejó de ser virgen sin dejar de ser mártir''.


Nazario també va tenir un paper fonamental com a informador en el llibre biogràfic sobre el seu amic Camilo Cordero, És perillós abocar-se (Aj. Barcelona), d’Antonio Orihula i Isasías Griñolo. És un xut sobre l’energia del cèlebre personatge de la Rambla, un home d’una bellesa només equiparable al seu talent trencador, un artista sense disciplina que va portar fins a les últimes conseqüències la seva condició, el nostre Freddy Mercury. Orihuela i Griñolo, que el van conèixer al seu Moguer natal, on va morir el 1994 a causa de la plaga, fan un retrat des de l’amor i l’admiració que commou, més enllà de la ideologia. El presenten el dia 28 a l’Ateneu Barcelonès.

David Castillo
Punt-Avui