Suposo que mai s'ha parlat (s'haurà parlat) tant de Joan Brossa, és evident, com aquest 2019, any del seu centenari, és clar, del seu naixement. Suposo, tanmateix, que el poeta, amb aquell posat sorrut i murri que tant el caracteritzaven (que tant el caracteritzen), s'ho mirarà tot pel forat del pany del firmament amb una mirada escèptica i confiada alhora (només els grans genis són capaços de mirar escèpticament i confiadament alhora), per, seguidament, continuar fent la seva, de les seves, als confins del Paradís dels Savis i dels Poetes.
El dia 21 d'aquest mes, a l'Aula Maria-Mercé Marçal de l'ACEC, sota l'enunciat 'Cent anys i dos dies de Brossa" (com tots sabem, la data oficial del seu naixement és el 19 de gener de 1919), un grapat d'amics vam realitzar una vetllada literària, i més (aquest 'i més', com es comprendrà, era necessari), per tal d'honorar la figura de l'artista barceloní més transgressor de les lletres (potser caldria dir també de les arts, d'aquí el 'i més' esmentant fa un parell de línies) catalanes.
El 'barber' (com li agrada que li diguin) Josep Vilaseca (que va venir acompanyat del perruquer barceloní més famós de tots els temps, Pasqual Iranzo), la crítica d'art i periodista Marie-Claire Uberquoi, la filòloga (i vicepresidenta de la Fundació Brossa) Glòria Bordons, l'actriu i maga (propietària d'El Rei de la Màgia) Rosa Maria Llop i els dissenyadors industrials i d'Interiors (a més de membres del FAD) Lluís Pau i Santi Giró van, tocats tots ells per la vareta màgica de l'ocasió, donar una visió polièdrica (com tampoc podia ser d'una altra manera) i encisadora de l'idolatrat, si més no, poeta barceloní i universal.
Jo no sé si van aconseguir "il·luminar la molta empenta de la Llibertat", com diu Brossa que fa la Poesia (en un dels versos de 'El pedestal són les sabates", que, precisament, es va llegir durant la vetllada), però sí que tots els assistents a l'acte dibuixessin un somriure als llavis, commoguts, després d'haver consensuat, tots junts, tots plegats, sens dubte, que s'havia homenatjat a un dels homes més generosos (potser la millor de totes les conclusions possibles) que s'han passejat mai damunt i sobre la capa de la terra. "Torna, amor meu, integrat a les vides", que va dir, en el referit poema, el seu autor, el poeta.
S'havia promès un fi de festa (que no d'acomiadament, ja que és evident que, aquest any, tots som i serem una mica Brossa) que, donat el lloc i les circumstàncies, només amb influències brossianes es podia haver dut a terme. I així va ser. Dit, sentit i fet. A la seu de l 'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya, a la planta cinquena de l'Ateneu Barcelonès, lloc on habitualment es presenten llibres de tota mena i es fan recitals i conferències, l'actriu i ballarina catalana Merche Ferrer va fer un sensible i exquisit striptease, a la manera de les 'accions poètiques' de Joan Brossa, tot recordant la figura de la musa del poeta, Christa Leem, que en paraules del mestre Iranzo (present, com s'ha dit a la sala), "va aconseguir aturar el temps".
Jo no sé si era el primer cop que es produïa un fet d'aquestes característiques en un lloc d'aquestes característiques amb uns tertulians i un públic d'aquestes característiques, però aquí queda, pel record, immortalitzat per l'objectiu del fotògraf José A. Ros i a les retines de tots presents. I Joan Brossa, deixant-se portar per al moment, va fer màgia, convertint totes les cartes que la Merche Ferrer feia aparèixer, mentre es desvestia suaument, en l'1 de Bastos.
Joan-Ignasi Ortuño
