Estava eufòrica Marta Pessarrodona amb el 51è premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Aquesta sensació es feia extensiva a tots els presents, entre els quals la premsa, amb qui la poeta col·labora des dels anys setanta, en capçaleres històriques com el diari Avui i la revista Camp de l’Arpa. Fa precisament 51 anys que la poeta va debutar en la nostra literatura, on sempre s’ha mantingut amatent, ha traduït i ha conreat pràcticament tots els gèneres “excepte la novel·la”, tal com va precisar ahir mateix a la roda de premsa que Òmnium havia convocat a la Casa Golferics de la Gran Via.
Quan alguns dels periodistes li va preguntar a què dedicaria la dotació del premi –vint mil euros–, no va dubtar i va dir que a pagar deutes. Abans de començar m’havia confessat que el premi li servirà per pagar el lloguer un any i mig de la seva torreta a Mira-sol, prop de la biblioteca que porta el seu nom i que tanta il·lusió li fa, i on la seva gosseta pot campar amunt i avall. Els periodistes també van insistir en l’escàndol que només sigui la sisena dona que obté el Premi d’Honor en les 51 convocatòries, poc més de deu de cada cent. Marta Pessarrodona va estar contundent: “Ja fa dècades que denuncio aquestes situacions.” El vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, va precisar que la tendència s’havia invertit els darrers anys, durant la presidència de Jordi Cuixart, sent tres guanyadores sobre els últimes quatre convocatòries. En fi, Cuixart de nou no va poder assistir a l’esdeveniment per les raons que tots coneixem, però el primer record de Marta Pessarrodona va ser per a l’activista, que li va trucar personalment des de la presó de Lledoners i li va enviar una carta –l’última abans de ser traslladat a Soto del Real pel judici–, que la Marta ens va llegir emocionada al final de l’acte.
No hem de confondre les discriminacions dels premis catalans i els canvis de tendència amb els mèrits de l’autora i el mig segle d’obra tenaç, de denúncia i de qualitat, que va glosar Maria Lluïsa Julià, membre del jurat: “Pessarrodona pertany a la generació de va haver de descobrir la pròpia llengua.” Per la seva part, Marcel Mauri va fer una presentació per contextualitzar la poeta en el seu temps i va recordar la feina com a biògrafa, cronista, traductora i dramaturga: “Nascuda a Terrassa el 1941, Marta Pessarrodona és una de les intel·lectuals de més prestigi del país. Poeta, assagista, traductora, narradora, crítica literària, editora i articulista. Cal remarcar el diàleg constant i fructífer que ha realitzat entre la poesia (i la literatura) catalana i les europees, sobretot l’anglosaxona, via Virginia Woolf, de qui ha estat la màxima introductora en la cultura catalana. No sols amb conferències i seminaris i traduccions des dels anys setanta, sinó per l’exposició més important que s’ha fet fora de Gran Bretanya sobre Woolf i el Grup de Bloomsbury (1986), tema que també ha tractat en l’assaig Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury (2013).” Els primers poemes de Pessarrodona van veure la llum l’any 1968 amb el recull Primers dies de 1968. El van seguir Setembre 30 (1969), prologat per Gabriel Ferrater, Vida privada (1972), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981), Berlin suite (1985), Homenatge a Walter Benjamin (1989), Tria de poemes (1994), L’amor a Barcelona (1998), l’antologia Poemes 1969-2007 (2008) i Animals i plantes (2010).
Més enllà de la poesia, ha publicat diverses biografies, sobretot d’escriptores cabdals de la literatura catalana: Maria Aurèlia Capmany (1996), Frederica Montseny (1998), Mercè Rodoreda (2003) i Caterina Albert (2005), a més del volum Donasses, publicat el 2006, en què retrata la figura de 22 grans dones amb un paper cabdal en la cultura catalana moderna, entre mitjan segle XIX i final del XX, com Dolors Monserdà i Montserrat Roig –de qui Pessarrodona va destacar l’amistat–, entre d’altres.
En el panorama narratiu, destaca Ever More (ficcions) (1999), Nessa: narracions (1988) i Fauna (1994). Pel que fa als assajos, el 1995 va publicar Barcelona, una nova ciutat europea i el 2002, El segle de les dones. En el camp de l’assaig, Pessarrodona ha dedicat part de la seva mirada literària a l’exili provocat per la Guerra Civil. Mauri s’hi va referir: “Els Pirineus van ser testimoni de llargues llistes de persones que van deixar enrere la seva terra fugint de la guerra, la misèria i la persecució, entre ells nombrosos escriptors, intel·lectuals i artistes catalans com Mercè Rodoreda, Carles Riba i Armand Obiols.” Fruit de quatre anys de recerca, la poeta ressegueix aquests camins de l’exili a França: gener 1939. La cultura catalana exiliada. Amb L’exili violeta, el focus es concentra en les dones que també van marxar en la diàspora republicana del 39. Lola Anglada, Clementina Arderiu, Aurora Bertrana i Teresa Pàmies, entre moltes altres, prenen veu a les pàgines d’aquest assaig per relatar aquest exili femení, sovint poc difós.” Entre altres guardons, l’any 2011 va rebre el Premi Nacional de Cultura del CoNCA en l’apartat de literatura i també la creu de Sant Jordi, que l’escriptora duia a la solapa de l’americana al costat del llaç groc pels presos.
A la roda de premsa va estar brillant en les seves intervencions destacant els seus inicis –”als sis ja deia que seria escriptora i als deu anys volia ser Lorca”– la influència decisiva que va tenir Gabriel Ferrater quan la va anar a buscar a Terrassa el 1969 després de llegir un poema seu i la relació sentimental que van tenir fins al suïcidi del mestre el 1972. També va voler recordar la relació amb altres cultures com la anglosaxona, l’alemanya i sobretot l’espanyola, que va reivindicar “com a segona llengua”.
Menció d’honor als seus pares
El primer recordatori que va fer ahir Marta Pessarrodona va ser als seus pares, “que van tenir la gran idea de gestar-me el 1940, acabada la guerra, on el pare havia estat tinent de l’exèrcit republicà”. Va fer també una analogia amb les edats de Mercè Rodoreda i Armand Obiols, exactament deu anys més grans que els seus pares. Pessarrodona també va esmentar el poeta Àlex Susanna, amb qui coincidia, quan li va comentar que van tenir la sort de conèixer tota la gent que admiraven. “Hem tingut molta sort, hem conegut personalment a totes les persones que ens interessaven, des de Gabriel Ferrater –a qui recorda cada dia– a Doris Lessing, Victoria Kent i Mercè Rodoreda, que vaig acompanyar a Girona quan va morir a la desapareguda Clínica Muñoz.” També va estar molt àgil quan va denunciar que forma part d’una generació que tenia “sentit de l’admiració, cosa que no veig actualment i això que un s’ho passa molt bé admirant. I no ho dic perquè desitgi ser admirada sinó per l’oportunitat que es perden els joves de conèixer gent que pot ensenyar-los coses que seran importants.” Pessarrodona va assegurar que “Catalunya és un país de poesia” i que fa molts anys que els poetes no tenen cap mèrit perquè tenen “un coixí extraordinari des de sempre”. Segons la poeta, la novel·la “ho ha tingut més difícil, però hem tingut unes sorts espectaculars en gent com Rodoreda, a qui no sé com no poden dedicar una estació o un aeroport com ho han fet a Màlaga amb la Maria Zambrano”. Abans d’acabar, Pessarrodona va explicar que ha treballat en dos llibres de poemes: Variacions profanes conté versos inspirats en les seves lectures i relectures de la Bíblia. Admiracions és un homenatge a persones que l’han marcada.
Marta Pessarrodona i Artigues rebrà el Premi d’Honor, l’estàtua d’Ernest Altés, en un lliurament que tindrà lloc el 3 de juny al Palau de la Música Catalana.
David Castillo
