Què implica escriure un die­tari en ple segle XXI?
Crec que el die­ta­risme és un gènere par­ti­cu­lar­ment ade­quat per incar­di­nar-se en un con­text social i tem­po­ral con­cret, perquè la matèria prin­ci­pal de què està fet és pre­ci­sa­ment l’experiència quo­ti­di­ana, indi­vi­dual i col·lec­tiva.

És el die­tari un com­ple­ment a la poe­sia?
Quan escric un lli­bre pro­curo sem­pre cen­trar-me en aquell tre­ball i fer ser­vir la tècnica específica que em sem­bla que reque­reix. Presa la meva obra en el seu con­junt, pot­ser sí que tots els lli­bres es com­ple­men­ten entre ells d’alguna manera i se’n poden extreure algu­nes impres­si­ons o con­clu­si­ons glo­bals.

Quan va començar a escriure?
Fins on m’arriba la memòria, sem­pre he tin­gut una tendència a expres­sar-me a través de l’escrip­tura, però els meus pri­mers intents poètics sor­gei­xen amb l’ado­lescència. La decisió de situar la cre­ació literària en el cen­tre de la meva vida la vaig pren­dre durant el ser­vei mili­tar, que em va tocar fer a Anda­lu­sia.

A ‘Fron­tis­ses’ des­taca, par­lant de poe­sia, “la mirada per­so­nal i sug­ges­tiva”.
S’ha dit –i jo hi estic molt d’acord– que, en art, la mirada és prèvia a la cre­ació. Tenir una mirada per­so­nal sobre la rea­li­tat i saber-la plas­mar de manera que resulti sug­ges­tiva per al recep­tor són requi­sits indis­pen­sa­bles, encara que no els únics.

El die­tari recull la poe­sia de la pro­saica vida quo­ti­di­ana?
Fron­tis­ses és una síntesi de la meva vida al llarg de tres mesos i, per tant, conté una mica de tot: hi ha fune­rals i cele­bra­ci­ons d’ani­ver­sari, lec­tu­res i con­certs, sopars amb amics, refle­xi­ons ínti­mes i pre­o­cu­pa­ci­ons polítiques... La vida, en ella mateixa, no és pro­saica ni poètica; tot està en funció de com la vivim.

Pre­ci­sa­ment, en mol­tes de les entra­des parla d’actes lite­ra­ris i cul­tu­rals. Veu rica la vida cul­tu­ral del país?
Sí, crec que és força rica ate­nent la gran diver­si­tat de pro­pos­tes que sor­gei­xen contínua­ment, som una soci­e­tat molt cre­a­tiva. Ara bé, dins de l’àmbit cul­tu­ral també hi ha aspec­tes que gri­nyo­len: la difusió dels cre­a­dors emer­gents, la for­mació artística en els plans d’estu­dis o deter­mi­na­des polítiques ins­ti­tu­ci­o­nals, per posar només tres exem­ples.

Creu que el va con­di­ci­o­nar escriure durant la pri­ma­vera?
Aco­tar el temps d’escrip­tura d’un die­tari t’ofe­reix una sèrie de pos­si­bi­li­tats i alhora com­porta unes cer­tes limi­ta­ci­ons, però jo sem­pre em vaig plan­te­jar el pro­jecte així. I he de dir que la pri­ma­vera, amb l’arri­bada del bon temps i de la claror, és la meva època pre­fe­rida de l’any.

Parla de la ciu­tat, del clima, d’actes amb altres poe­tes, però també de la ines­ta­bi­li­tat política. Des­criure és opi­nar?
No, des­criure i opi­nar són actes dife­rents, però és cert que en tota des­cripció hi ha sub­ja­cent el pen­sa­ment de l’autor. La des­cripció abso­lu­ta­ment objec­tiva no exis­teix, és una qui­mera.

En alguns moments he tro­bat més rea­li­tat, en altres més a prop del Cesare Pavese de ‘L’ofici de viure’. On se situ­a­ria?
Tots els grans escrip­tors dei­xen alguna espurna en les gene­ra­ci­ons poste­ri­ors, però Pavese era un home tor­tu­rat, i jo no em sento així. Posat a dir noms, em reco­nec més en el regis­tre de Josep Pla, de Marià Manent o, per dir algú de la meva gene­ració, d’Enric Sòria.

Ha alter­nat l’escrip­tura amb els tallers d’ense­nya­ment.
Jo no m’he dedi­cat mai a l’ense­nya­ment d’una manera exclu­siva, però al llarg dels anys he tin­gut diver­ses experiències docents. Impar­tir cur­sos en una escola d’escrip­tura és agraït perquè l’alum­nat és for­mat per gent molt moti­vada, i és enri­qui­dor perquè t’obliga a grei­xar els conei­xe­ments que tens i a ampliar-los.

Què li diria a un jove poeta?
Per començar, que faci aquell exer­cici que reco­ma­nava Rilke: pre­gun­tar-se si real­ment té neces­si­tat d’escriure. Si la res­posta és afir­ma­tiva, que lle­geixi molt i variat. Que sigui autocrític i no con­fon­gui mai una expansió emo­ci­o­nal amb un objecte artístic. I, per des­comp­tat, que vis­qui tant com pugui.

La prosa treu la poe­sia?
Dins de la vari­e­tat de mate­ri­als que for­men el text, em va venir de gust incloure-hi també alguns apunts sobre l’escrip­tura de poe­sia, i vaig ano­tar el moment de cre­ació d’algun dels poe­mes del lli­bre en què he tre­ba­llat aquests dar­rers mesos. D’una manera o d’una altra, la poe­sia sem­pre la tinc a prop.

Si no fos escrip­tor, què hau­ria vol­gut ser?
Pot­ser músic, o direc­tor de tea­tre, que són face­tes que també he tocat d’una manera tan­gen­cial. En qual­se­vol cas, algun ofici que em per­metés expres­sar-me a través d’un llen­guatge artíst