Miquel de Palol (Barcelona, 1953) tanca la sèrie Matar el monstre de Comanegra amb una novel·la d’espies del 2018, Angèlica i Rafel . A partir d’una idea d’Alba Cayón i Jordi Puig, i amb direcció de Puig i Francesco Ardolino, set escriptors van rebre l’encàrrec de fer una novel·la ambientada a Barcelona en un any entre el 1818 –publicació del Frankenstein de Mary Shelley– i l’any del bicentenari.
“Potser per la meva formació d’arquitecte m’agrada treballar per encàrrec. La literatura té molt de joc, i un joc, com més normes tingui, més divertit és”, explica Palol. És l’únic dels set autors que ha hagut de fer una novel·la sobre el futur: “Si el 2017 escrius sobre l’any 2018, hi ha una alta possibilitat d’equivocar-te. Havia de decidir què farien Rajoy i Santamaría. Rajoy no sabem ben bé què fa, però la Soraya queda molt bé en aquest àmbit d’espionatge”.
Barcelona és una catàstrofe, és lletja; l’analfabetisme dels polítics i la cobdícia l’han destruïda”
Per què una d’espies? “L’espionatge –respon– serveix molt bé com a exemple del que és la política i la vida en general”. Pel que fa a l’argument, “prenc l’exemple d’una agent anglesa que a la Segona Guerra Mundial feia proves als futurs espies: se’ls lligava i, un cop al llit, després de l’exaltació lògica, els feia preguntes per comprovar-ne la fiabilitat. Jo hi introdueixo una variant: l’agent s’implica sentimentalment en un dels casos i això ho desgavella tot. Intento retratar la poca fiabilitat dels compromisos adquirits a través d’interessos”.
El gravat Melencolia , de Dürer, és present com un símbol: “Hi falta el crani, entre tots els elements d’aquell alquimista, i hi ha la teoria que el poliedre fa el paper del crani, la mortalitat. La geometria és un contenidor de tot el que ens passa”. I s’hi parla del superhome, del superjò i del no-res: “Aquesta és la qüestió: què és el no-res? Hi ha místics que l’identifiquen amb la divinitat, que no pot tenir atributs positius perquè sempre n’hi haurà un de superior; per això és el més negatiu de tots. Em divertia muntar en un àmbit d’interessos materials la superestructura del no-res”.
Sobre Europa, Palol pensa que no ha existit mai: “Hi va haver un primer impuls humanístic, però han anat caient els oripells i ha quedat en el que és: un simple acord comercial. Europa és una vella xacrosa que va en cadira de rodes”. “El futur és l’islam i la Xina –vaticina–, si més no per una qüestió de natalitat. D’aquí cent anys, el color europeu, en tots els sentits del terme color, serà bastant diferent”.
I pel que fa a Barcelona: “És una catàstrofe, és lletja. Catalunya en general és lletja. Qualsevol que hagi viatjat una mica ho pot veure: els llocs són estimats, hi ha un sentit del paisatge. Aquí, en canvi, s’ha destruït tot. S’hi han ajuntat dos factors: un és l’analfabetisme profund dels gestors polítics, que han permès destrossar Barcelona d’aquesta manera; i un segon factor, el pecuniari: per què es canvia el paviment antic d’un carrer que funcionava perfectament? Per una raó molt senzilla: l’industrial que fa el paviment li dona una mossegada al senyor de l’administració; el famós 3%, que em temo que deu ser molt més. S’ha ajuntat la cobdícia material i la incultura”, conclou.
