SILVIA  RINS POETA I CRÍTICA DE CINEMA
“La bona poesia és la que no deixa indiferent el lector”Sílvia Rins (Barcelona, 1971) ha alternat la poesia contemporània amb la literatura comparada i cinematografia i la representació visual de les relacions amoroses.

Ha rebut la beca Mon­ser­rat Roig de l’Ins­ti­tut de Cul­tura (Bar­ce­lona Ciu­tat de la Lite­ra­tura Unesco). És Bar­ce­lona una ciu­tat literària o només per al turisme?
La Bar­ce­lona del segle XXI té molt d’arti­fici ori­en­tat cap al reclam turístic. Un dels pro­ble­mes més greus que pateix, con­seqüència de l’espe­cu­lació immo­biliària, és la gen­tri­fi­cació. Crec que és tasca de la lite­ra­tura mos­trar que Bar­ce­lona és més que un pro­ducte ren­di­ble. El pro­jecte pre­miat amb la beca per a cre­a­dors Mont­ser­rat Roig, desen­vo­lu­pat en part a la Fun­dació Joan Miró, és en aquest sen­tit una novel·la iniciàtica, psi­cològica, femi­nista, amb dosis d’humor, ero­tisme i crítica social. La història d’una dona ano­dina que cerca el desig per­dut, en el marc d’una Bar­ce­lona diversa i mul­ti­cul­tu­ral, pre­si­dida per les for­ces màgiques i tel·lúriques de Montjuïc.

Va fer l’estada a la Casa de l’Artista a Ter­res de Cruïlla, la Sénia, per tre­ba­llar ‘El món cap per avall’, amb la pin­tora Charo Mur. Com va ser l’experiència?
Satis­factòria i ins­pi­ra­dora. El món cap per avall és un lli­bre de relats breus que explo­ren el món de la infància. Les il·lus­tra­ci­ons de Charo Mur van cap­tar a la per­fecció la meva visió de la infan­tesa com a joc, reve­lació i enllu­er­na­ment. Entre les dues vam con­ce­bre un lli­bre artístic, únic i irre­pe­ti­ble. L’aco­lli­dora recepció per part del poble de la Sénia va con­tri­buir a fer que l’experiència fos memo­ra­ble.

Al llarg de la seva tra­jectòria ha alter­nat l’estudi del cinema i la lite­ra­tura. En quin camí s’ha sen­tit més còmoda?
L’estudi de la lite­ra­tura el vaig ini­ciar més arre­lat al món acadèmic, ja que soc filòloga de for­mació, i va cul­mi­nar en una tesi doc­to­ral sobre el poema en prosa. El camp del cinema és una vocació més tar­dana i auto­di­dacta, però és aquí on he publi­cat el gruix dels meus assa­jos: La pasión en el cine i Las gran­des películas asiáticas.

I bus­cant cruïlles, ha dei­xat una mica de banda la seva obra poètica, tot i que sem­pre s’ha defi­nit sota aquest epígraf...
Ben cert. Em prenc el meu temps per tan­car i publi­car els lli­bres de poe­sia. Apo­logía de las som­bras (Deve­nir, 2016), repre­senta un com­pendi de la meva obra poètica dels dar­rers vint anys: hete­ro­doxa, en vers i en prosa, a mig camí entre la filo­so­fia i l’ero­tisme. El penúltimo infi­erno de Bor­ges (Témenos, 2019) és un irre­ve­rent home­natge al gran escrip­tor argentí, és una mis­cel·lània inclas­si­fi­ca­ble on es bar­reja poe­sia, assaig i relat. Just en el punt que a mi m’agrada: la fron­tera dels gèneres.

Aquí es troba, per vostè, la poe­sia?
Una mos­tra de la capa­ci­tat del llen­guatge per anar més enllà del seu sig­ni­fi­cat lògic raci­o­nal. Sense límits ni cons­tric­ci­ons for­mals. Al meu parer, la bona poe­sia és la que no deixa indi­fe­rent el lec­tor. Li pot agra­dar o el pot agre­dir, tant se val. Però el sac­seja emo­ci­o­nal­ment.

Ha for­mat part de pro­jec­tes d’inves­ti­gació sobre com des­per­tar el gust per la poe­sia a les aules. Com s’ha d’intro­duir la poe­sia perquè els joves hi par­ti­ci­pin?
Cal pro­pi­ciar que gau­dei­xin de la lec­tura del poema fami­li­a­rit­zant-los amb diver­sos tipus de tex­tos poètics, explo­rant temes d’actu­a­li­tat o sen­ti­ments, o bé ani­mant-los que escri­guin o reci­tin ells matei­xos poe­sia. Dos magnífics exem­ples en què he col·labo­rat: el web de recur­sos didàctics www.​viulapoesia.​com, una ini­ci­a­tiva del grup de recerca uni­ver­si­tari Poció (Poe­sia i Edu­cació), diri­git per Glòria Bor­dons; i les anto­lo­gies de Poe­sia Solidària, de l’Asso­ci­ació Poe­sia en Acció, pre­si­dida per en Gui­llem Vallejo, on es publi­quen tex­tos d’alum­nat de primària i secundària.

Li ho pre­gunto també perquè s’ha dedi­cat durant anys a la docència en ins­ti­tuts. Són refrac­ta­ris, els ado­les­cents, o ho és la soci­e­tat en gene­ral?
No he per­ce­but ani­mad­versió per part d’ells. Al con­trari, en els dar­rers anys les slam poètiques han esde­vin­gut un èxit, i una gran quan­ti­tat de joves poe­tes fan difusió de les seves obres a través de blocs i vídeos de You­tube. D’altra banda, el text poètic se sol ajus­tar per la seva bre­ve­tat a l’experiència lec­tora de les noves gene­ra­ci­ons a través de les xar­xes soci­als. Malau­ra­da­ment, les suc­ces­si­ves lleis d’edu­cació han arra­co­nat la presència de la lite­ra­tura de l’ense­nya­ment amb l’argu­ment que no resul­ten “d’uti­li­tat”. Però no és útil, com deia Nuc­cio Ordine, tot el que ens ajuda a ser millors com a per­so­nes?

Ha estu­diat el tema de les adap­ta­ci­ons cine­ma­togràfiques de les novel·les bar­ce­lo­ni­nes. Qui­nes són les seves favo­ri­tes?
Em que­da­ria amb la com­mo­ve­dora La plaça del Dia­mant (1982), de Fran­cesc Bea­triu, i la desen­fa­dada El amante bilingüe, de Vicente Aranda. La Bar­ce­lona actual, inter­ro­gant-se per la seva iden­ti­tat, sem­bla hereva de la des­mi­ti­fi­ca­dora i càustica visió de Marsé.

Sílvia Rins és membre de  l'ACEC des de 2014

David Castillo
Punt Avui