Amb el seu estil punyent i sense distreure’s amb barroquismes inútils, el nou llibre de Najat El Hachmi és una reflexió en clau feminista i igualitària sobre la condició de la dona i, sobretot, els apriorismes de què és objecte. El títol ja va de cara a barraca, Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62), i deixa les coses clares: “Si dic feminisme dic llibertat: viure sense que se’m relegui a un segon lloc, sense que la meva vida, la meva opinió, el meu plaer i el meu dolor valguin menys que la vida, l’opinió, el plaer i el dolor dels meus germans homes. Quan dic feminisme dic dignitat.”
Un altre dels segells del Grup 62, Columna, presenta la darrera novel·la del periodista Xavier Bosch, Paraules que tu entendràs. L’argument és llaminer i exposa que una de les protagonistes, la Mara, aventurera incansable, organitza viatges per als seus clients, i el Xavi, arquitecte d’èxit, rep l’encàrrec de dissenyar la casa de la seva vida. A punt de brindar per l’any nou en un hotel als Alps suïssos, s’activarà una trama d’infidelitats.
Tres valencians
Proa, en canvi, explora un tipus de narrativa més austera i de pensament, la que proposa Martí Domínguez amb L’esperit del temps, en què un científic austríac que entra en l’òrbita del nazisme serveix al narrador valencià per fer una gran novel·la sobre com l’esperit del temps condiciona també les ments més brillants. També valencià, Ferran Torrent presenta Poder contar-ho, tercera entrega de la sèrie El segon sistema. Es tracta d’una novel·la coral en què els personatges habituals tornen 35 anys enrere, a les acaballes del 1982 i principis del 1983, l’època en què els socialistes van assolir el poder a l’Estat.
El tercer valencià, Jordi Llobregat, ens endinsa a No hi ha llum sota la neu (Columna) en una trama policíaca quan un home despullat i amb les mans lligades, amb les parpelles cosides amb un filferro, apareix submergit en les aigües glaçades d’una piscina durant les obres de l’estació d’esquí a la infraestructura més emblemàtica de la candidatura pirenaica hispanofrancesa per als pròxims Jocs Olímpics d’hivern.
Màrius Serra, en negre
Màrius Serra continua conreant la novel·la negra, ara amb Jugar-s’hi la vida (Amsterdam). Amb una trama policíaca situada al barri del Raval de Barcelona, el relat arrenca amb una persecució policial al carrer del Carme. Al mateix temps, continua contagiant el plaer de jugar per jugar amb l’enginy, l’humor i els jocs de paraules, que ja són marca de la casa. Amb un domini absolut del temps narratiu i amb el característic sentit de l’humor de l’autor, Jugar-s’hi la vida situa l’acció a cavall de la Barcelona actual i la històrica Revolució dels Clavells portuguesa. I esdevé, sobretot, un elogi del joc pel joc en contraposició amb el joc pel guany. L’atzar continuarà determinant les nostres vides en l’era del big data. Quan la curiositat de Comas i Coma desperta, sempre afloren les seves ganes de jugar. Encara que això comporti flirtejar amb la mort.
Premi Bertrana
La vallesana Montse Barderí es va endur l’important premi Prudenci Bertrana amb La memòria de l’aigua (Columna). La novel·la aprofundeix en la història de tres generacions de dones: la Clemència, rossa com un fil d’or, nascuda a Bellparatge a finals del segle XIX; la seva filla Rosalia, que viurà tot el procés d’industrialització, i la Núria, neta de la Clemència, que lluitarà per tenir la formació, la llibertat sexual i l’amor que no van tenir mai la seva mare ni la seva àvia. La misèria, el maltractament, la incomunicació i la discriminació marquen les vides d’aquestes dones a la Catalunya més pobra, però també el poder de la reconciliació i de la superació determinen el destí final de les protagonistes. Una novel·la èpica i emotiva, que és, al mateix temps, el relat ocult de moltes dones catalanes.
J.N. Santaeulàlia
Una altra de les novel·les destacades ens arriba a través del banyolí J.N. Santaeulàlia, un veterà de prestigi en la literatura catalana. A Banderes dels altres (Proa) ofereix el retrat molt ric d’una societat que intenta deixar enrere les ferides del conflicte bèl·lic, retrobar-se i redreçar-se. En un arc temporal que va del 1936 al 1975, diverses nissagues familiars trenen les seves vides, tot i l’antic enfrontament a causa d’una guerra que, de fet, tothom va perdre. Amb rerefons també antifranquista, ens arriba Els impostors (Columna), de Pilar Romera. Ambientada a la Barcelona del 1949, té com a punt de conflicte l’Albert, un noi que treballa en una impremta, és detingut per la brigada politicosocial i és enviat a la temuda comissaria de Via Laietana acusat de col·laborar amb joves universitaris en activitats contra el règim. Una visita secreta del general Franco a la Ciutat Comtal té nerviós tot el departament de policia.
Carla Gracia i Berta Jardí
El nou segell d’Enciclopèdia Univers presenta dos plats forts per a la tardor. D’una banda, Carla Gracia, que amb la novel·la L’abisme presenta personatges al límit dins una treballada trama sobre la desesperació d’un veterà escriptor en dic sec, que ven l’ànima al diable i... A L’home del barret, Berta Jardí ens explica la història del quadre que va pintar Joan Miró el 1918 i que ha acabat en un museu de Texas. Des que Miró el va pintar, el quadre es va dir successivament El xofer, L’home del barret, Le chauffer i Man with a derby. Ara és Portrait of Heriberto Casany i es troba exposat al Kimbell Art Museum de Fort Worth, Texas. Però quina és la història d’aquest quadre? I la d’Heribert Casany?
El cava i la postguerra
A Tast d’estrelles (Columna), Joaquim Molina ens relata les vicissituds d’una dona amb prou força i determinació per muntar un imperi del cava. Després de la seva mort, el 1982, es posarà al descobert quan el 1934 unes amenaces de mort a la família Raventós van enrarir l’ambient en un Sant Sadurní d’Anoia que començava a viure l’esclat comunista i anarquista, amb horror per part dels grans propietaris. En una altra perspectiva, a Míster Folch (Empúries), Adrià Pujol col·loca Déu de narrador per explicar la història d’un personatge nascut en una porteria de l’Eixample de Barcelona durant la postguerra i fill bastard d’un burgès despòtic i sense escrúpols.
Sisa, Gainsbourg i Joan Guinjoan
El segell català Anagrama ens proposa aquests dies una caixa amb dos volums d’Els llibres galàctics del bo de Jaume Sisa. Contenen llibres de poesia, cançoner i prosa esparsa que mostren la creativitat d’un incombustible model per a diferents generacions. Tal com sintetitzen a l’editorial, el llibre primer, Lletres musicals, conté la col·lecció íntegra de cançons de Sisa, puntejades per als pròlegs que Ventura Mestres, el seu comentarista oficial, ha escrit al llarg dels anys. El segon, Poesia dispersa, compagina poemes i prosa poètica. El tercer, Rumiacions, reuneix una quarantena d’aforismes que expressen el pensament de l’autor. El quart, Autoxocs Lavida, aplega correspondència, articles de premsa, un dietari inèdit, dedicatòries i parlaments; el resultat és una vivíssima autobiografia fragmentària. El cinquè, Intérprete polifacético, inclou l’escassa obra escrita de Ricardo Solfa: una targeta de visita. El sisè, Cancionero y variedades, és el llibre d’Armando Llamado, la màscara més esquiva de Sisa, autor de les cançons de Solfa i de tres poemaris que veuen la llum aquí per primer cop. El setè i últim llibre, El viajante, unifica a través de l’ens metafòric d’un viatjant de comerç –on nien Sisa, Mestres, Llamado i Solfa– el mostrari de sensibilitats i contradiccions que exemplifiquen la cosmovisió galàctica general.
Per la seva banda, el periodista Pere Francesch ens ofereix a Gainsbourg i Dalí, moi non plus (Cal·lígraf) un retrat apassionat del cantant i compositor francès dins un relat iniciàtic ple d’encerts que es llegeix com una novel·la.
Per tancar, A reveure, Joan és una lectura a través de 40 veus que reten homenatge a Joan Guinjoan, un dels savis de la música contemporània europea i un referent que caldria no obviar.
David Castillo
Punt Avui
