Passejo aquests dies per la Setmana del Llibre pensant que potser hauria de ser ubicada aquí tot l’any. Topo amb infinitat de novetats i també del fons del catàleg. Sempre m’agrada aturar-me en el d’Edicions de 1984 perquè tenen teca de qualitat. Per exemple, Milkman, d’Anna Burns (Belfast, 1962), guanyadora del premis Man Booker 2018, National Book Critics Circle 2019 i Orwell 2019. És una història narrada amb una veu única, honesta, divertida i intel·ligent que ens endinsa en un temps incòmode, ple de silencis intencionats, en què el control i l’assetjament modelen tota una comunitat. Una noia de 18 anys llegeix Ivanhoe mentre camina pels carrers d’una ciutat sense nom, que ens remet a la Belfast dels anys setanta, en l’època més cruenta del conflicte irlandès. De sobte, surt a escena un paramilitar influent que es fa passar per lleter i que es fixa en ella. Aquest personatge tenebrós atrapa la noia com una ombra, mentre un rumor equívoc s’escampa per la ciutat sense nom, i és assumit fins i tot per la seva família: és ella qui intenta seduir l’home casat de 41 anys.
També va ser corresponsal a Irlanda del Nord Sorj Chalandon. Nascut el 1952, va ser durant 34 anys periodista al diari Libération abans d’incorporar-se a Le Canard Enchaîné. Té molt bona pinta El dia abans, en què s’endinsa en el món de 42 miners morts a les profunditats de la terra: “En Michel volia ser miner com el seu germà gran, fins que el 27 de desembre de 1974 en Jojo va morir a l’explosió del pou de Saint-Amé, a la mina de Liévin-Lens, una catàstrofe provocada per les negligències en la seguretat en la qual 42 miners van perdre la vida. Quaranta anys més tard, en Michel sent el desig més fervent que mai de venjar la mort del seu germà, com li havia demanat el pare, i de fer justícia a tots el homes a qui el carbó ha pres la vida al llarg del temps.”
Univers Knausgård
Qui no s’hagi sentit atret per perdre’s en les profunditats dels milers de pàgines autobiogràfiques del cicle de sis novel·les La meva lluita, del noruec Karl Ove Knausgård, no té instint literari. L’Altra Editorial i Anagrama en publiquen l’últim tom, de gairebé mil pàgines. Amb el rigor despietat que el caracteritza, Knausgård reflexiona a Final sobre la vida i la mort, l’amor i la literatura; sobre la pressió de l’èxit i les seves conseqüències, sovint devastadores, i sobre el mal que han causat a les persones que l’envolten els primers llibres de la sèrie. En aquest últim volum, l’autor també hi explora el vincle entre escriptura i realitat, i la relació d’un escriptor amb ell mateix, les seves ambicions, dubtes i fragilitats.
Màquines McEwan
També Anagrama ens presenta Màquines com jo, del gran mestre britànic Ian McEwan. Ambientada al Londres dels anys vuitanta –que m’ha recordat Ballard–, McEwan ens situa en un Regne Unit que ha perdut la guerra de les Malvines –tant de bo!–, i el científic Alan Turing no s’ha suïcidat de resultes del judici per homosexualitat a què va ser sotmès als anys cinquanta, sinó que continua viu. No només viu, de fet, sinó plenament actiu i dedicat al desenvolupament de la intel·ligència artificial, camp en què ha aconseguit crear els primers éssers humans sintètics, uns prototips que bateja amb els noms d’Adam i Eva. El Charlie compra un dels Adams de la primera fornada, pensats per fer companyia i per ajudar a casa, i amb l’ajuda de la seva amant, la jove Miranda, el programa a voluntat. Però la Miranda té un secret, i aquest ésser sintètic pràcticament perfecte, sense les fissures però també sense els matisos morals dels veritables humans, l’acaba descobrint.
Atwood per tot arreu
Després d’haver-li publicat el celebrat i adaptat a sèrie El conte de la serventa, Quaderns Crema torna a la càrrega amb Àlies Grace, una nova novel·la de la canadenca Margaret Atwood, en què denuncia les grans contradiccions d’un món incapaç d’acceptar l’altre dins una trama històrica ambientada l’any 1851: la Grace Marks compleix condemna al penal de Kingston per l’assassinat d’en Thomas Kinnear i la Nancy Montgomery, l’amo i la governanta de la casa on servia. Detinguda als 16 anys, en fa vuit que és víctima dels judicis discordants de l’opinió pública, propensa a veure-la ara com una santa, ara com un botxí. Cada setmana s’entrevista amb el doctor Jordan, un jove psicòleg...
Enlluernador Dovlàtov
Fidels a la política d’autor, Labreu ens torna a la vida amb la recuperació d’un altre volum de Serguei Dovlàtov, L’estrangera. De nou amb el tema de l’exili: la filla d’alt funcionari soviètic està acostumada a gaudir de privilegis i viu envoltada d’admiradors. No té motius raonables per abandonar Rússia, però sense saber ben bé per què, com un caprici més o com una fugida endavant, decideix emigrar i s’instal·la a casa d’uns parents a Amèrica.
Tast final
Acabem el repàs pels aparadors de la Setmana amb troballes, des dels poemes de Boris Vian i un assaig d’Umberto Eco fins al best-seller La noia que va viure dues vegades (Columna), l’aportació que ha fet David Lagercrantz al final de la coneguda saga Millenium, de Stieg Larsson. També recomanem L’últim amor de Baba Dúnia (Les Hores), de la russa Alina Bronsky, que situa la trama a Txernòbil. O Embargament 13 (Angle), en què Jon McGregor planteja la desaparició d’una noia a l’interior d’Anglaterra. El segell Amsterdam ens proposa Frankenstein a Bagdad, d’Ahmed Saadawi, ambientada a l’Iraq; El taller de nines, d’Elizabeth Macneal, en què amor, obsessió, art, esperança i mort componen un fresc victorià d’elegància aterridora, i La pacient silenciosa, d’Alex Michaelides, el thriller psicològic més aclamat de l’any.
Bon tast de clàssics de la literatura francesa del XIX
Entre els productes més suculents que les editorials han fet coincidir amb la Setmana del Llibre o amb l’estiu destaquen tres autors francesos de primera divisió. D’una banda, Proa ha publicat una traducció de Notre-Dame de París, de Víctor Hugo, a càrrec de Rafael Folch. Adaptada fins i tot per Disney, l’obra ha estat una inacabable font d’inspiració per al cinema i el teatre; i els seus personatges, Quasimodo i la ballarina Esmeralda, coneguts arreu del planeta. L’original d’Hugo manté una frescor que ningú no diria que és de 1831.
Mig segle després l’eminent Émile Zola va publicar La taverna, que ha traduït Carles Llorach per a Adesiara. Habitual dels baixos fons i amb profunda consciència social, Zola pretenia denunciar els mals hàbits i l’alcoholisme que feien esclava la classe obrera. El llibre va ser atacat per indecència. I també Adesiara presenta El gran Meaulnes, d’Alain Fournier, en versió de Lídia Anoll. Molts vam aprendre francès amb aquesta novel·la pintoresca que recull la vida d’una escola rural. Fournier va morir als camps de batalla de la Primera Guerra Mundial.
David Castillo
Punt/Avui
