“Teresa, què tal? Com estàs? I el Gregorio?”, va preguntar Pujol a Pàmies. Ella va contestar amb la seva habitual parquedat de paraules en casos semblants, contundència amable i alguns llocs comuns. El president, gratant-se l’esquena amb la polleguera de la porta com solia fer quan se sentia còmode i intentava empatitzar, va dir a l’escriptora que tenia intenció de convidar-la a dinar al Palau. Educadament, la combatent incansable li va contestar que ella no dinava fora perquè preferia fer-ho a casa, i Pujol va replicar que canviava el dinar per un cafè. “No en prenc, president”. Desorientat, el polític, molt decidit en totes les batalles i molt lluny encara de lliurar la que encara cueja, s’entrebancava en proposar-li de reunir-se algun dia, senzillament per parlar, sense plats ni tasses pel mig. “Això quan vulgui”, va deixar anar la també periodista. I va afegir, com si fos una sentència: “perquè quan et crida el president del teu país, sempre s’hi ha d’anar”.
Va passar a principis del present segle. Teresa Pàmies havia entrat a l’estudi amb tanta cura com ho feia sempre, uns instants abans del moment marcat i disposada a compartir una hora de ràdio en què dedicaria uns minuts a llegir la seva crònica social. Era un ritual antic, iniciat cap al 87, i que va arribar a practicar durant 16 anys llargs de manera gairebé ininterrompuda. I aquella cita amb els oients que va ser il·lustrada, primer amb boleros i després amb tota mena de cançons, va marcar també una fita en la seva història perquè li va permetre sentir-se activa i recuperar la seva dedicació radiofònica durant algunes de les dècades de distància i exili. “Em rejoveneix”, reconeixia amb la poca coqueteria que es permetia. Ella, una dona elegantment austera, presumida a la seva manera, rígida en els seus principis però modelats per les fatigues d’una vida marcada per una ideologia que va matisar a mesura que els anava patint. Lectora dels místics i captivada pels boleros, que, segons deia, ho havien cantat tot. I poc li importava que Olga Guillot fos feroçment anticomunista per elevar el seu temperament interpretatiu a excelsa categoria. Ni que a Josep Pla li haguessin negat el Premi d’Honor dels Lletres Catalanes que ella va rebre per ser reconegut com el millor prosista català en qui es va inspirar en les seves cròniques de viatges.
En quatre quartilles escrites a màquina, amb un espai i doble cara, compendiava la crònica social de la setmana. Embastava notícies diverses amb el mestratge de qui sargeix un mitjó, amb cura, però sense que això es notés perquè sabia trobar en cadascuna el mínim comú denominador que li permetia arribar a la conclusió que havia triat. Una crítica mordaç al sistema, a la tendència, al comportament humà. Un epíleg als deliris que il·lustraven una societat que tan sols apuntava el que avui ja acredita. I tot això mostrant-se com una persona del temps que li tocava viure, independentment de la seva edat, i que a ulls d’avui va suposar un clar avanç del que va venir després. Però sense els escarafalls dels que creuen que el món ha començat amb ells ignorant a consciència que són la conseqüència de múltiples generacions anteriors. Una d'elles –oh, paradoxa! – la generació republicana.
Hi ha, no obstant això, un ressentiment que feia mal a la protagonista que costa de reparar. I és en el món acadèmic del que pensava que no va saber o va voler valorar adequadament la seva literatura. Com si Testament a Praga o Dona de pres fossin més importants pel contingut polític i el context en el qual es van publicar que per la seva aportació literària. I és possible que així fos també per part d’aquells que van trigar molt a reconèixer les emocions de les cançons d'amor de Raimon perquè el moment era més de combat que de sentiments, de raons que d’equilibris.
Teresa Pàmies, com tants altres, va trencar amb el tòpic que feia creure que un comunista era insensible. Amb la fredor que va obligar la Pasionaria a exiliar-se acompanyada per un marit que no s’estimava i deixant el company que adorava. La rigidesa del Partit era més ortodoxa que la moral catòlica que deia combatre. I Teresa ho va saber veure a temps. I tot i que ho dissimulava perquè els principis sempre queden, va reciclar el seu coneixement abans de les grans campanyes. I va reivindicar el feminisme sense consignes i la llibertat sense medalles. Escoltar avui algunes de les seves gairebé cinc-centes cròniques radiofòniques és adonar-se de la seva vigència. I és això el que fa que es descobreixi un clàssic. Perquè, com ella deia dels boleros, tot el que avui comentem, Pàmies ja ho havia fet abans. I millor. Per tant, Teresa, amb tu en vaig aprendre.
Josep Cunit
El País
