Aula Maria Mercè Marçal - 5a. Planta de l'Ateneu Barcelonés
C/. Canuda, 6 de Barcelona

Anna Gas Serra. Vaig néixer a Barcelona a l’octubre del 1996 i he crescut al barri del Congrés, allunyada de l’aglomeració transitòria del centre. Abans d’apropar-m’hi, vaig descobrir els camps de blat de moro i l’olor de fems de Castellserà, on s’arrelen els records més vívids de la meva infantesa. Potser per això sempre aparec en un extrem a les fotografies i crec que les respostes, o les preguntes visionàries, es troben en els racons més marginals. La meva atracció per allò estrany i perillós, desviat de la norma, sovint em permet l’accés a espais i temps singulars, minoritaris, on se m’encén a l’estómac una llum vermella que em requereix asseure’m a escriure. Quan faig versos, oscil·lo entre l’hemorràgia, els forats i la runa, i la cerca de l’estructura perfecta que em reveli alguna cosa com si fos la primera vegada. Intento construir un ens poderós a partir de la inestabilitat per arribar a abastar allò que se’m nega quan pregunto obsessivament per què? Visc en perpètua desconfiança envers la meva identitat i els límits de la paraula, cosa que em duu, de vegades, a escriure, i d’altres, a repensar els motius per fer-ho i aconseguir de convèncer-me prou com per tornar-hi. Alguns dels meus poemes es troben a Crossa d’aigua (Editorial Fonoll, 2017), Llengua d’àntrax (Edicions del Buc, 2019), a les antologies Poesia Bloom (Adia Edicions, 2018), Liberoamericanas: 140 poetas contemporáneas (Liberoamérica, 2018), Casa/Home (Battello Stampatore, 2018) i a la revista de literatura LP5.

Raquel Santanera Vila. Neix el setembre preolímpic de 1991 a Manlleu (Osona). A la plana hi creix. Aquest indret li fa bé però no li desaccentua les obsessions pels ovnis, el Triangle de les Bermudes i els llibres. Aquesta darrera fal·lera la porta anys més tard a Barcelona per estudiar el grau d’Estudis Literaris. No en té prou i continua amb el màster en Construcció i Representació d’Identitats Culturals. Les avantguardes, la teoria feminista o Amélie Nothomb són les principals coordenades des d’on escriu Teologia poètica d’un sol ús, premi de poesia Martí Dot (2014, Viena Edicions). Amb aquest primer poemari inaugura el Babaisme, un esforç per forjar una nova mitologia del jo poètic que continua en el segon poemari, De robots i màquines o un nou tractat d’alquímia, premi de poesia de Pollença (2017), on la maquinària es subordina a uns alquimistes de bata blanca. I on les lectures d’Isaac Asimov, Donna Haraway, Rosi Braidotti o Palau i Fabre ressonen per tot. Actualment, també és coordinadora i programadora a l’Horiginal, mític obrador de recitacions i noves actituds literàries a Barcelona. I del cicle de poesia a la comarca d’Osona, Els Vespres Malgastats.