Amb Javier Cercas i Manuel Vilas el premi Planeta torna a una dimensió exclusivament literària, que recorda els anys en què els guanyadors i els finalistes dels premis eren autors tan eminents com Ángel María de Lera, Joan Marsé, Xavier Benguerel, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Benet, Jorge Semprún, Ana María Matute, Ignacio Aldecoa, Ángel Vázquez, Lluís Romero, Camilo José Cela, Víctor Alba, Torrente Ballester, Muñoz Molina, González Ledesma, Vargas Llosa, Bryce Echenique i Eduardo Mendoza, per citar-ne alguns de memòria. És a dir, en les gairebé set dècades del premi, la importància dels autors literaris ha superat amb escreix els més mediàtics i televisius, que també han tingut una gran importància, paradoxalment amb novel·les que alguns cops estaven millor construïdes que les dels autors de més prestigi. De premis Nobel com Cela i Vargas Llosa a escriptors de culte com Aldecoa, Lera i Juan Benet.
El cas de Cercas i Vilas és entre les dues constants, escriptors de qualitat, amb una obra coherent des de la joventut i amb projecció i seguidors. Només amb una part dels seus cicles ja serien considerats escriptors de referència. Tots dos són nascuts a començaments dels seixanta i de la casa. El cas de Cercas és paradigmàtic. Nascut a Ibahernando, a la província de Càceres el 1962, però criat a Girona, on el consideren de la casa, Cercas ha fet tots els papers de l’auca: periodista cultural, traductor d’escriptors catalans al castellà, professor de literatura a la Universitat de Girona i amb una obra perfectament definida. Els seus primers llibres van sortir els anys vuitanta, entre els quals un interessant assaig dedicat a la poc vindicada figura de Gonzalo Suárez. També va publicar als segells castellans de les editorials de Jaume Vallcorba abans de triomfar a Tusquets amb novel·les memorables com ara Soldats de Salamina i La velocitat de la llum –tenen versió catalana–. No sé quina de les dues és més bona i han tingut una gran recepció internacional, amb premis com el Grinzane Cavour, on vaig ser testimoni de l’èxit entre els lectors italians. Aquest cicle quedaria superat per una sèrie de novel·les directament de no-ficció, extraordinàries, en què pot parlar dels secrets del 23-F, les impostures d’Enric Marco, uns quinquis de la transició i la recreació d’un combatent de la seva família en l’exèrcit franquista. Anatomia d’un instant, Las leyes de la frontera, El impostor i El monarca de las sombras són modèliques en la construcció i en l’interès que desperten en el lector.
Manuel Vilas Vidal, també nascut al 1962, a Barbastre, és un habitual en l’escena literària barcelonina, tant en la narrativa com en la poesia. Provinent del planter de la malaguanyada DVD i d’Olifante, Vilas ha gestat una obra sòlida, que té en la literatura confessional un dels seus bastions. Novel·les com Lou Reed era español i Ordesa i poemaris com El cielo i El hundimiento són de gran impacte. Festa literària completa en un Planeta marcat pels incidents.
David Castillo
El Punt Avui
