El mateix dia que es va produir l’incendi al Gran Teatre del Liceu, el 31 de gener de 1994, l’historiador del cine, Román Gubern, agafava un avió cap a Roma per llançar-se  a una aventura breu però intensa. Dirigir l’Institut Cervantes a la Ciutat Eterna. Algunes de les millors  experiències que va viure allà –vinculades a la bellesa però també al caos o a aquesta sensació d’haver-se desplaçat a un passat fosc i alhora graciós que Mark Twain explica a ‘Un ianqui en la cort del Rei Artús’–  van ser fruit d’una curiosa invitació. Gubern va ser escollit per la cúria romana per formar part d’una comissió per celebrar un any després el centenari del cine.

A l’historiador li agrada presumir –perquè pot fer-ho– d’haver sigut l’únic laic en aquella comissió– i durant anys va distreure els seus contertulians amb les evocacions de com es passejava pels passadissos vaticans als peus del Laocoonte i els seus fills, que més semblen una escena de la sèrie ‘El joven Papa’ o de la seva continuació, en la boja imatgeria de Paolo Sorrentino.  Tot això ha nodrit un dels nous quaderns Anagrama, Un cinéfilo en el Vaticano, en què aixeca tan sols una mica el vel amb què solen cobrir-se els secrets vaticans. «És un món ignot, distant, majestuós, misteriós», resumeix el catedràtic que ha esperat 25 anys, «el període que els arxius solen tenir com a cautela en la protecció a la intimitat» per alliberar-se i explicar coses confidencials, ara que el que va ser el seu superior, el cardenal Foley, ha mort.

Encara recorda Gubern les riallades del llavors arquebisbe quan Gubern va fer una llista de noms il·lustres en la qual incloïa tant Jerònim com Jesucrist. «Vaig ficar la pota –afirma amb burleta contrició–, a partir d’aquell moment les nostres relacions van deixar de ser idíl·liques per ser merament corteses».  També hi va haver altres ensopegades com el fet de filtrar a la premsa –un comentari dit a l’atzar– que el Vaticà estava buscant un sant patró del cine. «La cosa va arribar a més quan en un diari italià va aparèixer la broma que una famosa actriu porno bé podria ser la patrona». Així que aquest tema va quedar totalment aparcat.

Cànon cinèfil i sant
L’altre assumpte que sí que va arribar a bon port va ser l’elaboració d’una llista o cànon de pel·lícules exemplars tot i que finalment se’n van realitzar tres de valors religiosos, morals i artístics que només van coincidir amb la que va aportar Gubern en un títol: ‘La strada’ de Fellini. Al ‘dottore,’ com era anomenat sempre a Itàlia, li agrada assenyalar les ‘contradiccions’ de la cúria a l’haver inclòs una pel·lícula de Buñuel, ‘Nazarín’ i haver-se estudiat la possibilitat de fer entrar ‘Viridiana’ –amb el seu pagà Sant Sopar– com una història criptocristiana; retorçat adjectiu que també se li pot dirigir al mateix Buñuel i la seva famosa frase: «Gràcies a Déu, continuo sent ateu». O la presència de l’en altre temps escandalosa Liliana Cavani amb el seu ‘Portero de noche’, a qui l’Església dels 90 «havia col·locat en una vitrina».

Gubern se’n va anar de Roma amb alguna decepció. No haver sigut rebut pel Papa polonès i no haver pogut capbussar-se en profunditat als arxius secrets de la Filmoteca Vaticana en què, diuen, s’atresoren les pel·lícules antireligioses facturades per la Unió Soviètica. El seu editor Jorge Herralde, i tenint en compte l’historial de Gubern com a autor d’‘El cine pornogáfico y otras perversiones ópticas’ –una altra divertida incongruència eclesiàstica–  es va mostrar interessat per la possibilitat que als arxius siguin dipositades pel·lícules amb l’habitual clixé de cures i monges en accions gens santes. «Ho crec molt improbable», conclou  l’expert.

Helena Hévia
El Periódico

Foto: Manu Mirtu