Fill d’una família en què tots els que conec estan vin­cu­lats a la cul­tura, l’Enric Casas­ses Figue­ras és fill del químic Enric Casas­sas i Simó, que va ser pre­si­dent de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans i, també, insigne poeta, d’una obra breu, però que cal rei­vin­di­car. Mal­grat aquest pedigrí, cal dir que el nos­tre home es va for­mar al car­rer, sobre­tot en el ter­reny lite­rari. Quan el vaig conèixer, a la pri­mera part dels anys vui­tanta o segona dels setanta, me’l tro­bava per ate­neus, pre­sons i bars de mala mort, on ja des­ta­cava al cos­tat d’alguns mes­tres que ell ado­rava com ara Àngel Car­mona Ris­tol, Jesús Lizano Lizano i Jaume Sis­terna, poe­tes que pro­ce­dien del llarg fran­quisme, pràcti­ca­ment de la mateixa quinta que els seus pares, però amb un toc lli­ber­tari i lli­ber­ti­nesc, que engan­xava amb la tra­dició bar­roca i també xarona, seguint els pre­cep­tes de les dues Cata­lu­nyes glo­sa­des per l’Àngel Car­mona. En l’ambi­ent under­ground dels under­ground ja des­ta­cava, i cal dir que no era gaire dife­rent de com és ara: encara usa la mateixa talla de pan­ta­lons i no es deu haver engrei­xat ni un quilo. Com els seus com­panys, Casas­ses era volcànic i tra­di­ci­o­nal­ment li ha agra­dat bus­car els límits, els racons, però amb tanta mesura com els sonets que ha con­reat o el català extra­or­di­nari i dúctil que uti­litza, com si se l’hagués inven­tat ell.

Casas­ses pot sem­blar con­tra­cul­tu­ral, però és el més culte dels poe­tes. Va cos­tar que li fes­sin cas, però quan li n’han fet una legió de clons ha repe­tit fins i tot la seva ges­ti­cu­lació amb la mà esquerra al reci­tar. El seu lle­treig és nítid com una inter­pre­tació de Frank Sina­tra o Jim Mor­ri­son, però enre­ves­sat i celes­tial com una de Bob Dylan. Pot tenir la mirada oberta cap a clàssics que ha recu­pe­rat i ha edi­tat –magnífic edi­tor, cal pre­ci­sar– i, alhora, ser inno­va­dor. Són aspec­tes que sovint que­den eclip­sats per la gran bèstia d’esce­nari que, quan lle­gei­xes les edi­ci­ons de Juli Vall­mit­jana, Fran­cesc Pujols, Edu­ard Gir­bal i Jacint Ver­da­guer, te n’ado­nes del seu talent enco­ma­nadís i del seu do de la llen­gua.

Recordo que quan l’editàvem pel suple­ment hi havia dies que podies no enten­dre ni un bor­rall, però no se li podia tocar ni una coma perquè estava tot per­fecte. Casas­ses ha aca­bat sent una marca i un abans i després d’una manera d’enten­dre la poe­sia de forma tota­lit­za­dora. El reco­nei­xe­ment meres­cut de tota una vida dedi­cada a l’art –amb una visió oberta cap a les arts bes­so­nes de la música i la pin­tura– no ha estat un camí fàcil. Fins a pràcti­ca­ment els anys noranta i ja amb qua­ranta anys només havia publi­cat en peti­tes edi­ci­ons d’autor o amb el suport incon­di­ci­o­nal de Druïda, on sor­ti­ria La cosa aque­lla, que després ree­di­ta­ria Empúries, on Xavier Folch li va donar ales per recu­pe­rar tot una sèrie de lli­bres. El poeta els va pre­sen­tar per ordre cro­nològic. Pri­mer, No hi érem, Començament dels començaments i ocasió de les oca­si­ons i Que dor­mim?. També hi hau­ria volums acom­pa­nyats de pre­mis impor­tants, com Calç, amb el Riba, i Plaça Ras­pall, amb el Ciu­tat de Palma. Les edi­ci­ons més alter­na­ti­ves com la pri­mera d’Uh!!, De la nota del preu del sopar del mosso o de Cana­ris fos­fo­res­cents–on reflec­tia la seva estada al Berlín uni­fi­cat– van mar­car un altre període sin­gu­lar de tren­car nor­mes. Mai s’ha sen­tit còmode dins la coti­lla de la con­ven­ci­o­na­li­tat. Rein­ven­tant-se, des­co­brint noves veus, amb espec­ta­cles musi­cals o tea­trals, l’obra sin­gu­lar de Casas­ses arriba fins als excel·lents Bes nagana i El nus la flor,que con­te­nen, en essència, una poètica que ja li vaig sen­tir can­tar quan érem joves inso­lents de la Cata­lu­nya torta: “Només tinc una paraula, que fa goig i fa patir: la veri­tat és una taula per posar-hi el pa i el vi.”

David Castillo
Punt Avui