És més fàcil dir que no hi eren. O que no tenien prou qualitat. Però les escriptores hi eren i, a més, eren moltes. Les seves històries travessen el desconeixement i els seus llibres tornen a les llibreries amb interès renovat disposades a passar la prova del cotó. No totes van ser feministes militants, però el fet d’escriure, de mantenir una mirada esbiaixada i dura –calia ser-ho per atrevir-se a publicar– les converteix en pioneres, en dones amb històries per explicar. En els últims temps moltes editorials s’han dedicat a recuperar-les, com és el cas de Seix Barral, que ha impulsat la iniciativa de publicar amb el seu veritable nom algunes de les autores amagades sota un pseudònim masculí que apareix ratllat a la portada. Però sens dubte, el segell que més i més incansablement ha treballat aquest nínxol ha sigut el sevillà Renacimiento, que ha portat a les llibreries lpràcticament totes les autores de l’exili, i a molts altres noms coetanis. Els temps bufen a favor. Christina Linares, filla dels fundadors de l’editorial i editora, recorda a tall d’exemple com fa gairebé 20 anys Renacimiento va recuperar les magnífiques memòries de l’exiliada Concha Méndez i que només ara amb la reedició han aconseguit més receptivitat. «Noto que en els últims temps s’està encunyant un canvi de paradigma –diu–, des de l’editorial sentim que estem construint una genealogia en sintonia amb altres treballs que ens acompanyen». Seria el cas dels documentals de Tània Balló sobre Lasinsombrero, del qual s’està gravant la tercera entrega. També aposta no per una sola obra, sinó pel rescat integral de les autores. 

El que segueix és només una breu selecció d’autores rescatades de l’oblit històric, marcades pels usos de l’època, l’exili i el masclisme que van deixar tantes dones que no vam arribar a conèixer fora de les classes de literatura a l’institut. «És que el cànon el van establir ells», recalca Linares.

CONCEPCIÓN ARENAL (Ferrol, 1820-Vigo, 1893). Més enllà de nomenar carrers o inspirar monuments, el reconeixement intel·lectual de l’autora gallega ha hagut d’esperar més d’un segle i es consolida en la biografia que li va dedicar Anna Caballé el 2018 i que va obtenir el Premi Nacional d’Història. En el 200è aniversari del naixement de l’autora, quilòmetre zero del feminisme espanyol, Nórdica publica l’edició il·lustrada del seu assaig estrella, ‘La mujer del porvenir’ (1869), un al·legat a favor de l’educació de la dona, no en va Arenal va haver de disfressar-se d’home per acudir a les classes de dret a la universitat de Madrid com a oient. En el volum també s’inclou un assaig posterior, ‘La mujer de su casa’, que aporta una perspectiva més «profunda», segons Caballé, a la idea de marginació social de la dona a la llar de la qual Arenal fa també responsables les mateixes dones, cosa que explica per què les feministes han tardat tant a fer-la seva.

MATILDE CHERNER (Salamanca, 1833-Madrid, 1880). Cherner va ser una prolífica escriptora, particularment de narracions històriques que també exploraven amb mirada crítica la situació femenina. Però aquesta idea va ser poc reconeguda en el seu moment, bàsicament perquè durant tota la seva vida es va ocultar sota el pseudònim de Rafael Luna. El terme «novel·la» no s’ajusta del tot a ‘Ocaso y aurora’, que ara recupera Seix Barral amb el nom original de l’autora.

CATERINA ALBERT (L’Escala 1869-1966). Pot sorprendre que la gran escriptora de la literatura catalana (amb permís de Mercè Rodoreda) es trobi en aquesta llista de menystingudes. Albert, o més ben dit Victor Català, va desencadenar un escàndol sense precedents quan la seva obra de teatre ‘La infanticida’ va guanyar els Jocs Florals de 1898 i va descobrir la seva autora com a dona.  Malgrat el prestigi de ‘Solitud’ (que aquest dijous arriba en versió teatral al TNC), faltaven molts inèdits de l’autora per recuperar com la novel·la ‘Un film, 3.000 metres’ i molts dels contes escrits durant el franquisme reeditats ara en les seves obres completes (Club Editor). Caldria destacar també que les traduccions al castellà (Alianza, Lengua de Trapo) avui són introbables.

ELIZABETH MULDER (Barcelona, 1904-1987).  Filla d’una aristòcrata d’origen català assentada a Puerto Rico, on va viure la seva infància, Mulder va ser un esperit lliure i fascinant que va estudiar piano amb Enric Granados, va traduir Pushkin del rus i va escriure poemes primerencs. La mare va obligar Mulder a casar-se amb el seu amant (el de la mare) per tenir-lo a l’abast i el matrimoni –del qual es va alliberar per la mort prematura d’ell– la va mantenir apartada per un temps de la literatura. Va tornar a la literatura com a autora d’èxit en companyia de la seva amant, l’atleta Ana María Martínez Sagi, la primera dona que va formar part de la junta directiva del Barça . De Mulder, Cuadernos del Vigia va recuperar el 2018 la seva novel·la ‘La historia de Java’ i aquell mateix any Renacimiento va rescatar ‘Una sombra entre los dos’.

LUISA CARNÉS (Madrid, 1905-Ciutat de Mèxic, 1964). El cas de Carnés és de doble marginalitat. Per edat podria pertànyer a Lasinsombrero (als anys 20, treure-se’l al mig del carrer va ser un acte de transgressió), un grup d’artistes i escriptores de la Generació del 27 entre les quals hi havia Rosa Chacel, Josefina de la Torre, María Teresa Léon o Concha Méndez, unes amb més renom que d’altres, totes elles educades filles de la burgesia. Però no. L’obrera i autodidacta Carnés va haver de guanyar-se la vida com a capellera (tot un símbol), cambrera i, més tard, periodista. Arran de l’èxit de la seva novel·la ‘Tea room’, Renacimiento va poder rellançar els contes de l’autora que ja eren al seu catàleg. Les últimes recuperacions són les seves memòries i la novel·la ‘Natacha’. En totes elles brilla la seva prosa afilada i seca en la qual retrata la incorporació de la dona al treball en els anys 30 des d’una perspectiva clarament social. 

MERCEDES FORMICA (Cadis, 1913-Màlaga, 2002). Que l’impuls feminista, en principi, hauria d’estar tant en l’espectre de l’esquerra com en el de la dreta, dona fe la figura d’aquesta falangista que va evolucionar fins a postulats feministes que va utilitzar per impulsar en ple franquisme 66 reformes al Codi Civil que no es van arribar a realitzar en temps de la República, com el fet que davant d’una separació la dona només podia abandonar el domicili del marit (Formica va aconseguir que es denominés «conjugal») si es posava sota la vigilància d’un tercer triat pel marit. Renacimiento reuneix ara en un volum les seves memòries, ‘Pequeña historia de ayer’.   

FELICDAD BLANC (Madrid, 1913-Sant Sebastià, 1990). No, Blanch no va ser només la dona del poeta del règim Leopoldo Panero, que tots van descobrir per la seva reveladora audàcia comunicativa al documental ‘El desencanto’. Tampoc va ser només la matriarca dels germans, neuròtics i maleïts, Leopoldo, Juan Luis i ‘Michi’. Renacimiento ha recuperat recentment els seus contes complets, que va escriure als anys 50, i uns anys abans, Cabaret Voltaire, també les seves memòries.  

ELENA GARRO (Puebla, Mèxic, 1916-Cuernavaca, 1998). Encara el 2017 es publicava una obra d’aquesta autora mexicana, filla de pare espanyol, amb una faixa en la qual se la presentava com a «dona d’Octavio Paz i amant d’Adolfo Bioy Casares». Una cosa bastant indignant si es té en compte que l’autodestructiva i complicada Garro (però no més que molts dels seus col·legues masculins) és un dels noms més indiscutibles d’un ‘boom’ que històricament la va excloure. Fins fa molt poc els seus llibres eren introbables, l’última novetat és l’edició que Alfaguara acaba de treure de la seva obra mestra, ‘Los recuerdos del porvenir’ (1963), enriquida amb textos de cinc autores contemporànies, entre elles Lara Moreno i Guadalupe Nettel. Com escriu Nettel: «Durant anys es va atribuir a Elena Garro una suposada bogeria i se la va tractar amb un menyspreu infinit».

I moltes d’altres més...

Juntament amb les vuit seleccionades també podria haver-se inclòs el nom de Concha Méndez, poeta i dramaturga, durant anys relegada a ser l’ombra del seu marit, el poeta i impressor Manuel Altolaguirre, amb qui va compartir exili a Cuba i Mèxic, fins a la seva separació. Però, també, el de Clara Campoamor, a qui tothom coneix com a impulsora del sufragi femení, però ¿algú l’ha llegit? Sense oblidar Carmen de Burgos, que acostumava a firmar els seus textos periodístics com a Colombine, o Magda Donato, germana petita de Margarita Nelken que va cultivar un periodisme ‘gonzo’ ‘avant la lettre’ al fer-se passar per malalta psiquiàtrica i internar-se, a més de canviar la seva identitat per una delinqüent per ingressar a la presó i explicar-ho. O Mada Carreño, de qui acaba de publicar-se la seva novel·la ‘Los diablos sueltos’, sobre la retirada republicana durant la guerra civil.  O la catalana Mercedes Nuñez Targa, secretària de Pablo Neruda, que va escriure la seva experiència en un camp de concentració. O Elena Fortún, autora de divertides novel·les per a nens i de qui s’ha reeditat la introbable ‘Celia en la revolución’ (o la seva heroïna en la guerra civil) i s’ha recuperat la inèdita ‘Oculto sendero’, destinada a un públic adult, de tema homosexual amb ecos autobiogràfics.

Helena Hevia