''Faig un diàleg amb el meu tiet des­a­pa­re­gut, i res­po­nen els seus com­panys de la lleva del biberó”

Després de la novel·la en clau auto­bi­ogràfica i històrica Jo hau­ria pogut sal­var Lorca, el peri­o­dista i nar­ra­dor Víctor Amela relata la història dels mem­bres de la lleva del biberó que van com­ba­tre a l’Ebre i al front del Segre a la Guerra Civil. Al volum Ens van robar la joven­tut (Rosa dels Vents), Amela ha reco­pi­lat el tes­ti­moni de 25 super­vi­vents. A través d’entre­vis­tes ha recons­truït la memòria d’aquests nois que van ser mobi­lit­zats des dels dis­set anys. Com se sap, en ple ocàs de la República –només va gua­nyar la bata­lla de Gua­da­la­jara–, els coman­da­ments van deci­dir cedir l’estratègia als soviètics, que van plan­te­jar unes car­nis­se­ries en què els sol­dats repu­bli­cans van ser exter­mi­nats. En plena decadència, aquells depra­vats van fer allis­tar les lle­ves nas­cu­des el 1919 i el 1920, que es van incor­po­rar a la pri­mera línia amb escassa pre­pa­ració mili­tar. Davant tenien un exèrcit pro­fes­si­o­nal i una avi­ació –reforçada per l’ale­ma­nya i la ita­li­ana– que no va ces­sar el foc fins a la fron­tera, on pocs van acon­se­guir reti­rar-se. Amela con­si­dera que la lleva del biberó va ser “una gene­ració infor­tu­nada i des­gra­ci­ada perquè no els tocava anar a la guerra”.

Ens van robar la joven­tut és una crònica extra­or­dinària a través de les veus que la van viure, des dels mínims super­vi­vents que ha pogut tro­bar els últims anys, i que coin­ci­dei­xen ara amb el cen­te­nari, i capítols pecu­li­ars, com els que dedica als escrip­tors Joan Brossa, Joan Perucho, Palau i Fabre, Ale­jan­dro Finis­terre i Anto­nio Rabi­nad, sense obli­dar requetès del Terç de Mont­ser­rat, que també van ser eli­mi­nats com mos­ques.

Des del pri­mer capítol, Joan Guasch des­criu la pre­ca­ri­e­tat a les files repu­bli­ca­nes, “amb espar­de­nyes i sense car­tut­xe­res”. Coin­ci­dei­xen alguns vete­rans quan expli­quen que no tenien armes o la munició cor­recta. Les morts anun­ci­a­des i els relats dan­tes­cos donen fe d’un epi­sodi ver­gonyós, no únic, d’una república que havia per­dut la guerra feia temps, i d’uns coman­da­ments fei­xis­tes que juga­ven al tir al blanc.

També res­cata la memòria dels volun­ta­ris, ado­les­cents furi­o­sos i mili­tants de les seves orga­nit­za­ci­ons, que en alguns casos van con­ti­nuar la lluita a la Segona Guerra Mun­dial, tant a la resistència com a l’exèrcit aliat o a la División Azul del gene­ral Muñoz Gran­des. Amela se situa des del tes­ti­moni humà. Comenta que el lli­bre el va ini­ciar fa quinze anys, quan va morir el seu oncle, que havia estat de la lleva del biberó i mai li va expli­car gai­rebé res de la Guerra Civil més enllà que tenia una cica­triu al pit: “Ell em va expli­car que amb dis­set anys una bala el va ferir a la bata­lla de l’Ebre. De fet, l’estruc­tura del lli­bre és un diàleg amb el meu tiet on li faig pre­gun­tes que em res­po­nen els seus com­panys de la lleva. Volia expli­car una història múlti­ple amb per­fils dife­rents.”

Els tes­ti­mo­nis sovint fan por per la cru­esa dels com­bats, i les vísce­res que envol­ten la nar­ració. Amela con­fessa que sovint es va sen­tir superat, però no volia que el silenci ho tornés tot a l’oblit: “Crec que 82 anys després es merei­xen un petit tri­but. No entenc per què els suc­ces­sius governs democràtics no han con­vo­cat els super­vi­vents i els fami­li­ars per reconèixer com els polítics de lla­vors els van robar la joven­tut i van tras­to­car per sem­pre les seves vides.” Un dels tes­ti­mo­nis encara vius és Miquel Morera, que farà cent anys al mes d’abril. A par­tir del nai­xe­ment del seu net, Álvaro, Molina va deci­dir expli­car la seva història. Ni amb el seu pare ni amb ningú par­lava de la Guerra Civil perquè “cadascú tenia la ferida oberta dins”. Entre altres anècdo­tes, Morera recorda que al front de Miral­bu­eno, el seu arti­ller es va “blo­que­jar”. Sense pen­sar-ho, Morera va deci­dir reem­plaçar-lo i es va posar a dis­pa­rar. Les cala­mi­tats són un pou sense fons.

“Sentir els companys agonitzant cridant la mare, els morts, no dormir, la gana, la set... M’he begut l’orina, amb què omplia la cantimplora. Un dia vam beure d’una bassa putrefacta i després vam descobrir-hi el cadàver d’un soldat al fons.” El testimoni d’Andreu Claret és un més del calvari experimentat per tots aquells soldats. Andreu Canet relata com un dels seus companys és triturat per un tanc: “Vaig veure com la carn i els budells sortien per una banda de l’eruga del tanc, i l’esquelet per l’altra, i em vaig desmaiar.”Ferit, dos legionaris el van trobar tan baldat que van abaixar les armes. Un d’ells, que era alferes, se li va atansar i el va abraçar. Li canviaria els bitllets republicans sense valor per xavalla, que Claret aprofitaria en la seva llarga reclusió fins a caure greument malalt.

David Castillo