Nascut a Barcelona el 1935, Joaquim Marco ha mort d’un càncer de pàncrees, que es va agreujar la setmana passada. Crític literari, editor i prestigiós professor de la Universitat de Barcelona, on ha estat mestre de mestres, Marco es definia únicament com a poeta. A diferència de la majoria de poetes, Marco era una persona generosa, que va obrir les portes a grans figures, com ara els Joan Margarit, Pere Gimferrer o Lluís Izquierdo en la col·lecció Ocnos, que va dirigir, així com Llibres de Sinera. En l’assaig trobem la part més important de la seva obra en català: Poesia popular política del segle XIX (1967), Sobre literatura catalana i altres assaigs (1968), El modernisme literari (1984) i, sobretot, La nova poesia catalana (1980), que va signar amb Jaume Pont i on recollien els poetes més rellevants de la Generació dels Setanta. 

Creu de Sant Jordi, una de les grans fites de la seva trajectòria va ser la direcció de la Biblioteca RTVE, que li va encarregar l’editorial Salvat. Es tractava d’uns volums barats de quiosc de diferents gèneres. Fa uns mesos, en una conferència a l’Ateneu per l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, Marco recordava que alguns dels títols van arribar al milió d’exemplars, amb una mitjana de tres-cents mil setmanals. Van entrar en la majoria de llars. Ahir mateix me’n vaig trobar tres o quatre tirats a la rambla de Catalunya. No em podia imaginar que el nostre mestre ens estava deixant en aquells instants.

En un poema que m’envia Jaume Pont, Marco evocava els insomnis que l’havien conduït cap als 200.000 poemes que calculava haver escrit, “sense rima i escrits amb passió i ràbia.” Enyorarem el seu somriure cordial i la bonhomia del caràcter.

David Castillo