Profund, eclèctic, compromès, humil, gran lector, sempre sorprenent i sempre impecable com a escriptor, Gabi Martínez presenta Un cambio de verdad. Una vuelta al origen en tierra de pastores (Seix Barral), en què narra la temporada que va passar en una zona d’Extremadura anomenada la Sibèria treballant de pastor.
Una aproximació a la natura; a la seva mare, que de petita va ser pastora en aquell mateix indret; al seu fill i al món que li espera; una aproximació al lector des de perspectives inusuals. Una experiència radical que impulsa un canvi també radical que, tant de bo, arribi a fer taca d’oli social.
Nascut a Barcelona el 1971, Gabi Martínez és un viatger dels que s’impregnen de l’espai que visiten. Ha voltat tot el món i de molts llocs n’ha tret –n’hem tret– un profit literari. A més de llibres de viatges, en té d’altres en què el viatge també és present però en un altre sentit, com ara Només per a gegants (2011), en què investiga la mort de Jordi Magraner al Pakistan, i la magnífica Les defenses (2017), la intensa biografia d’un neuròleg bipolar.
A Un cambio de verdad, va narrant el com i el perquè de l’experiència i, com un pastor que treu el bestiar a pasturar, Martínez treu les reflexions que es van consolidant de mica en mica. Comencen cadells i arriben a adultes, comencen blanques, acaben negres. Concepte que reivindica: ovella negra.
Va viure aquesta experiència “per motius mediambientals i morals”. “El 2006, vaig anar amb el meu fill a L’Aquàrium i vam veure dins d’una vitrina un corall de la Gran Barrera de Corall, a Austràlia. En un rètol deia que si la temperatura del planeta augmenta dos graus, el 90% d’aquesta barrera morirà”, explica. El seu fill Gael aleshores tenia dos anys i Gabi Martínez va pensar que era possible que mai no pogués veure, viva, la Gran Barrera. Es va “obsessionar” i va aconseguir anar-hi i escriure En la barrera (2012), títol amb doble sentit. “Sempre havia tingut inquietuds mediambientals, però en aquell moment es va detonar alguna cosa que va fer que encara m’impliqués més.” Poc després, ell i Jordi Serrallonga van tirar endavant el projecte Animals invisibles.
A Les defenses ja planteja que “l’entorn et pot afectar, pot canviar-te la vida”. “Visc en un entorn que veig cada vegada més degradat moralment, amb una gent que hauria d’estar donant exemple i el que fan és tot el contrari, lluny de qualsevol equilibri i amb una ètica que, per mi, no és ni tan sols respectable –es lamenta–. En canvi, sí que respecto molt l’ètica que mantenen els meus pares. Els veig transmissors d’una forma de vida que s’ha donat per acabada, però que per a mi continua sent un referent. Ma mare, a les sobretaules, continua parlant dels llops i del fred, en un territori que no he conegut realment.”
I se n’hi va anar, a Extremadura, a la més profunda, per conèixer aquest territori. “Vaig sortir del meu medi per, partint del contrast, entendre molt millor com era la meva família.”
Això el va dur a reflexionar sobre tres conceptes: “Natura, mare, Espanya. Són tres termes que, si els toques, d’una manera o altra rebràs hòsties. Amb mare potser una mica menys, però amb els altres dos, segur. M’he adonat que, tots aquests anys, potser m’he estat preparant per afrontar aquest tres gran temes i que, quan arribin els clatellots, sabré què dir i per què estic parlant d’això.”
D’ovelles confessa que no en sabia res, però sí que tenia coneixements del que li havia explicat la seva mare i de lectures, com ara En la vida del pastor, de James Rebanks. Durant la conversa apareixen companys de viatge: Pessoa, Whitman, Unamuno, Ortega y Gasset, Machado, Delibes, Pete Fromm...
El títol fa referència a “un canvi de veritat, de paradigma, a viure una experiència que et porta a un lloc que et fa canviar verbs (atacar per cuidar, córrer per ralentitzar), sumat al canvi que t’afecta com a persona, una implicació autèntica que et transforma.”
Hi va anar en ple hivern. Molts dies estava sol amb les ovelles o dins la cabana, sense cap comoditat. “Un factor important és que hi vaig anar a treballar, no a observar i prou. A partir de la feina, vaig entrar d’una altra manera al territori, vaig contactar d’una altra manera amb les persones i, per tant, vaig rebre alguna cosa diferent.”
Afirma que mai no s’ha bloquejat a l’hora d’escriure, que té una facilitat enorme per arribar a un lloc, agafar les idees, estructurar-les i, a partir d’aquí, començar a escriure. Sempre pren moltes notes, “reflexions i descripcions al fresc”. A la Sibèria extremenya no li va passar; al principi, es va bloquejar. “D’una banda, va ser pel vocabulari, perquè no sabia com es deia aquell ocell o aquella planta, no tenia la fluïdesa que cal ni el coneixement de l’entorn per saber com funciona aquell ecosistema. I també hi va haver el sentit de responsabilitat. Tot plegat va fer una bola que em va impedir escriure.” Però ho va superar. “Amb el temps de viure allà, sí que vaig poder establir aquest fil que arrenca amb el corall australià i el meu fill i em porta a seguir la meva mare i acaba l’estiu amb el meu fill. Aquí es va articular la història que al principi no vaig saber veure”, i que el situa com a pont generacional.
Com que va viure una època de tempestes va tenir temps de llegir molt, tancat a la cabana; no podia fer altra cosa, sense electricitat. Per això hi ha un reflex poètic i filosòfic que construeix algunes de les frases, gairebé diríem de les sentències, més potents d’un autor que ja n’acostuma a generar moltes. “Vaig evitar ser bucòlic, però sí que vaig mostrar les llums i ombres d’aquell espai. I com que en aquest país sempre mostrem la cara turística, deixant bé l’espai, això és un conflicte afegit”, comenta, perquè té dos llibres aturats, de què no pot dir res perquè va signar un contracte de confidencialitat, i dos més que li van intentar censurar, precisament per donar una visió més completa del que va veure i no quedar-se només amb la part positiva. “Per això no s’escriu més sobre natura, perquè t’estàs enfrontant als poders establerts. Si liquides la biodiversitat a la natura, repercuteix en la biodiversitat social.”
“Després de la dictadura, la gent va a la ciutat perquè l’associa amb llibertat i diners. El camp és pobresa, tristor, duresa. La ciutat imposa aquest relat i el més curiós és que el camp l’hi compra, encara ara.”
Deixa un apunt optimista, però: “Crec que hi ha un desig real de canviar les coses, però hem de construir un relat que permeti creure a la gent que és possible.” Aquest llibre és una bona primera pedra.
