Domingo, 22 de diciembre de  2024



Català  


Jorge Carrión: Rodoreda a ‘Twin Peaks’
acec25/8/2020



(Foto:)
 
Llegir avui El carrer de les Camèlies , de Mercè Rodoreda, més de mig segle després de la seva publicació, segueix sent una experiència dolorosa i enlluernadora.



La seva protagonista, Cecília Ce, evoca la seva biografia des del dia en què va ser abandonada a l’entrada d’una torre, poc després de néixer, fins que va aconseguir fer-se càrrec del seu destí. Entre els dos moments es va passar la vida buscant el seu pare en tots els homes que la miraven i la desitjaven i l’adoptaven, prostituint-se, fent pactes amb el diable.


Ho explica ella mateixa enterrant versos lluminosos (“La nit era fosca i jo semblava una gota de sang”; “Dues mosques caçades vives al cor d’un caramel”) entre tones d’escenes tèrboles i descripcions grotesques, la majoria d’una gran violència, la que va patir per culpa de les seves parelles i amants (“has de dormir deia una veu sense parar amagada de nit i de dia i el fred entre les cuixes i l’ombra que passava d’una porta a l’altra pels peus del llit amb el cap morat i em vaig tallar una vena del braç amb una fulla d’afaitar”).


La seva prosa incorpora desenes, si no centenars, de referències florals i arbòries. De manera que la novel·la creix com una planta enfiladissa, es transforma ara en jardí, ara en selva. I ens submergeix en la seva xarxa biològica de seducció i horror.


Com Virginia Woolf o Clarice Lispector, Rodoreda és una escriptora superdotada per a la transformació, plàstica, de psicologia en llenguatge. Com Juan Marsé, que va guanyar el premi Biblioteca Breve amb Últimas tardes con Teresa el mateix any que ella va rebre el Sant Jordi per El carrer de les Camèlies , comparteix la voluntat de narrar la ciutat en tota la seva complexitat i tota la seva hipocresia, des de les barraques dels xarnegos fins a les llotges del Liceu. Però l’autora de La plaça del Diamant és més salvatge. La seva radiografia del mercat d’amants amb piset dels homes casats catalans, alhora clínica i esperpèntica, no deixa canya dreta. I la seva denúncia de la violència de gènere és un crit que encara commou i ressona.


Per la seva recreació de la soledat extrema d’una dona i per la seva sensibilitat vegetal, recorda una altra obra mestra, La vegetariana, de Han Kang. El seu flirteig amb el gènere del terror, com passa durant la violació múltiple, té ressonàncies en l’obra de Mónica Ojeda. La representació del cos, en un espectre que va de l’erotisme i el sexe fins a la menstruació i l’avortament, també té correspondències en novel·les dels darrers anys (com ara Permagel, d’Eva Baltasar, Casas vacías , de Brenda Navarro, o Sanguínea , de Gabriela Ponce).


No em sorprèn que Club Editor, la casa de la genial escriptora tant en català com en castellà, digui que La mort i la primavera és un llibre per a fans de Twin Peaks. I no m’estranyaria que aviat tornem a llegir Quanta, quanta guerra, però com literatura postpandèmica. Rodoreda és clàssica: la nostra estricta contemporània.



Jorge Carrión
La Vanguardia


   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2