"L'empatia genera la inventiva i, en el cas dels ancians, no n'hi ha hagut. I molts ancians cecs, o sords, o desorientats, o dements, o tot alhora, i sobretot aquells que s'aferraven a la mà d'un fill o d'una filla com a únic referent, han estat víctimes d'un genocidi emocional de primer ordre", escriu la poeta Cèlia Sánchez-Mústich a Els vells, aquella nosa (Comanegra). La pandèmia ha posat la quarta edat a primera línia, però també ha fet emergir el debat sobre com la societat ha de tractar la vellesa. I Sánchez-Mústich, que feia anys que donava voltes a aquesta qüestió, ha vist com les seves reflexions prenien ara més sentit que mai.
A Els vells, aquella nosa, la poeta compara la cura dels infants amb la cura dels vells per posar de manifest com la mirada social no és igual. "Ens caldria prendre consciència que els vells són nens que s’han fet vells. No hi ha hagut empatia cap a les persones grans com n’hi hauria hagut si els més afectats pel coronavirus haguessin estat infants", diu Sánchez-Mústich. L'escriptora és molt crítica amb els ingressos hospitalaris i amb com els pacients perdien tot el contacte amb l'exterior. "Que a una persona gran amb dependència l'arrenquin de casa seva, de la relació íntima que té amb una familiar, se l'enduguin a l’hospital, no s'hi pugui accedir de cap manera i es trobi natural, això és tortura. Molta gent gran s’ha mort de pena, d’angoixa i de no saber què passava", afegeix.
El llibre no només aborda com la societat catalana ha tractat la quarta edat durant la pandèmia, sinó que també parla de la penalització de l'edat, de la falta de reconeixement de les cuidadores, de les residències de gent gran i de com la vellesa va associada al concepte de nosa, de persones que han perdut la utilitat en la societat. "Predomina aquesta idea que la gent gran ja ho ha fet tot, com si la vida fos una sèrie de coses ja marcades: estudiar, treballar, tenir fills, jubilar-se", lamenta Sánchez-Mústich: "Amb aquest gran prejudici i menyspreu cap a la quarta edat nosaltres els hem convertit en una nosa". A partir de les vivències amb la seva mare i la seva àvia, l'escriptora fa un crit a canviar la percepció sobre una part de la societat fins ara invisibilitzada. "Hauríem de tenir més en compte que molta gent gran està en condicions molt bones –afegeix–. I que una vida no s'acaba fins que s'acaba".
