A Plotting and Writing Suspense Fiction, publicat l’any 1966 i amb el qual dona claus del seu procés d’escriptura, Patricia Highsmith fa aquesta confessió als lectors: “Vostès no tenen idea de quants personatges truquen a la meva porta i venen a veure’m cada dia; i són absolutament necessaris per a la meva existència”. Primer s’hi apunta alguna cosa inquietant: una ment assetjada pels fantasmes de la imaginació; però s’hi acaba suggerint que aquest món altre, la matèria del qual va nodrir les intrigues literàries de l’escriptora, va convertir-se en la seva raó d’existir i potser una manera de rescabalar-se i fins d’alliberar-se de la vida real: el seu “teatre interior” li interessava més. De fet, començant pel paradigmàtic Tom Ripley, molts dels personatges que van trucar a la porta de Highsmith desitgen una altra vida, inventen una altra realitat, imiten i suplanten identitats. A més de les novel·les amb Ripley, és possible pensar en El crit de l’òliba, El tremolor de l’engany, El diari d’Edith. Una altra cosa és que tals personatges estiguin atrapats en la xarxa pertorbadora, claustrofòbica, destructiva, moralment ambigua, si no amoral, que configura els thrillers psicològics d’aquesta escriptora nord-americana que va néixer el 19 de gener del 1921 a Fort Worth (Texas). La mare, Mary Coates, va divorciar-se mentre estava embarassada. El cognom de Patricia, que va conèixer el pare biològic (Jay Bernard Plengmann) quan era una adolescent, prové del segon marit de la mare, el dissenyador gràfic Stanley Highsmith, al qual, es diu, ella va odiar a primera vista. També va tenir problemes amb la mare, de manera que els biògrafs de l’escriptora hi veuen l’origen de les seves relacions turmentoses (sobretot amb les múltiples i efímeres amants) i fins d’una antipatia cap a la humanitat detectable a l’obra. En tot cas, quan encara era nena, la família va traslladar-se a Nova York, on va formar-se, va aprendre a sobreviure i va decidir convertir-se en escriptora.
Podria haver començat d’una altra manera referint que, segons explica Joan Schenker en una biografia de l’escriptora que indaga en la relació entre vida i obra sense mostrar condescendència amb una personalitat recargolada i suposadament amarga, Highsmith sempre va recordar la frase amb la qual va començar el seu primer relat, Crime Begins, que hauria escrit als catorze anys i que no s’ha conservat: “A punt per anar a dormir, es va treure les sabates i va posar-les al costat del llit, en paral·lel i amb la punta mirant cap a fora.” Potser Highsmith va inventar-se aquest primer relat desaparegut. Tant se val. Aquest desig d’ordre que suggereixen unes sabates curosament posades al costat d’un llit anunciaria el capteniment meticulós i fins obsessiu d’alguns personatges de Highsmith, que, d’altra banda, va anotar minuciosament tot el que feia en un dietari al llarg de la seva vida. La fixació en les sabates (com, per posar un altre exemple, en els cargols, que apareixen en contes i novel·les de l’autora després que, un dia de l’any 1946, n’observés dos fonent-se en un coit durant hores en un mercat del peix a Nova York) i en els moviments dels peus calçats es fa present des de la seva primera novel·la, Estranys en un tren, que comença amb una descripció al respecte que va donar-li molt de joc a Hitchcock, tan atent a la significació dels objectes, en l’adaptació que va fer-ne només un any després de la publicació, el 1950.
Estranys en un tren, amb l’atmosfera malsana i el gust pels dobles de l’univers Highsmith, posa en relació dos homes (Bruno i Guy) amb el desig d’eliminar a qui els fa nosa (el pare i l’esposa, respectivament), si bé un du la iniciativa i exigeix a l’altre complir amb la seva part. Editada per Harper & Brothers, aquesta primera novel·la, on hi ha latent una pulsió homosexual tan constant també en l’obra de Highsmith, va ser un èxit fulgurant. Feia anys que escrivia relats que intentava publicar en revistes mentre, de manera fonamental, sobrevivia col·laborant en el món del còmic, un gènere que potser va deixar-li més empremta del que ella volia i estava disposada a reconèixer, sense que tal cosa minimitzi la influència de Dostoievski, Kafka, Henry James o André Gide. El cas és que poc abans de la publicació d’Estranys en un tren, per mantenir-se va haver de treballar en el departament de joguines dels grans magatzems Bloomingdale, a Nova York, en la campanya de Nadal del 1948.
Envoltada de nines, un dia va veure una dona rossa que, duent un abric de pells, semblava que desprengués llum. La dona s’hi va acostar, va comprar una nina i va apuntar l’adreça on s’havia d’enviar el regal. La visió va fer-la sentir estranya, marejada i extasiada. Quan va arribar a casa seva, enfebrada tot covant el xarampió encomanat per una criatura, va escriure vuit pàgines en les quals, desplegant tot el fil argumental, va esbossar la història d’amor entre una jove dependenta d’una secció de joguines (Therese Belivet, una projecció d’ella mateixa que, en lloc d’escriptora, vol ser decoradora teatral) i una dona fascinant que va anomenar Carol Aird. La dona real que va inspirar-la es deia Kathleen Seen, a la qual va espiar (cosa que fan alguns dels seus personatges) a prop de la casa als afores de Nova York on vivia (es va suïcidar al garatge, el Halloween de 1951, inhalant monòxid de carboni) sense dir-li mai res. Allò que va escriure és una fantasia eròtica. Posant-li el títol de The price of Salt, la novel·la va ser rebutjada per Harper & Brothers, però, publicada per Coward-McCann, va vendre centenars de milers d’exemplars i va convertir-se en una obra de culte lèsbic. Highsmith, però, havia decidit amagar-se sota el pseudònim Claire Morgan, a la qual van ser adreçades nombroses cartes d’agraïment per una novel·la que no condemna moralment l’homosexualitat i no fa que les seves amants lesbianes se suïcidin.
Per què va utilitzar un pseudònim? Per amagar el seu lesbianisme, del qual s’havia volgut curar inútilment a través de la psicoanàlisi? Molt més tard, a finals dels anys vuitanta, va explicar que no volia ser identificada com una escriptora de “novel·les lèsbiques”. Va ser quan va confirmar la veritat del rumor que circulava sobre el fet que ella era l’autora de la novel·la, que aleshores va reeditar-se amb el títol de Carol. Essent una història amb tant de potencial per ser duta al cinema, com pràcticament tota la narrativa de Highsmith, van haver de passar més de vint-i-cinc ans per tal que Todd Haynes dirigís una adaptació amb Cate Blanchett (Carol) i Rooney Mara (Therese).
Quan The price of Salt encara no s’havia publicat, Highsmith va començar a viatjar per Europa, on va anar retornant i residint-hi llargues temporades, sobretot a França i Itàlia, fins a acabar vivint a la població suïssa d’Aurigeno, prop de la qual, a l’hospital de Locarno, va morir el 4 de febrer del 1995. És possible que no hagués concebut L’enginyós senyor Ripley sense haver viatjat a Europa, a on Tom Ripley arriba amb el bitllet pagat per un home que vol que convenci el seu fill per tal que, en lloc de viure sense fer res en un poble fictici (Mongibello) que Highsmith va situar a prop de Nàpols, torni a Nova York per dissenyar vaixells per a la constructora naval de la família. Qui és Ripley? Un impostor. Algú que fingeix ser algú diferent del que és. Encara que actuï per accedir a una vida regalada amb la qual venjar-se dels seus orígens humils, Highsmith ho aborda de manera existencial: vol ser un altre perquè no s’agrada. Al principi de la novel·la, pensa que té la cara vulgar d’un conformista. Però, durant el viatge en vaixell que el du fins a Europa, s’emprova una simple gorra davant d’un mirall i observa que la cara canvia. Ripley es disposa a representar el paper d’algú amb una feina important a realitzar. No farà més que disfressar-se, actuar, suplantar: és així que no ens pot resultar aliè. En tot cas, gens a la mateixa creadora del personatge: l’impostor Ripley, homosexual reprimit que mata i suplanta el desitjat Dickie Greenlaf, es desdobla com ho feia Highsmith a través dels seus personatges, alter-egos en els quals projectaria el sentiment de ser una òrfena amb pares, la temptació de viure en perill, la pulsió destructiva, la por a la traïció, el desig de ser un altre. Al capdavall, l’escriptura, que és desdoblament, no és una forma de falsificació i d’impostura? No va ser fins quinze anys després de l’aparició del primer Ripley, el 1955, que Highsmith va reprendre el personatge fins a escriure’n quatre novel·les més que creen un món de falsificacions i suplantacions. En tot cas, encara que situada en territori europeu, la primera entrega és una novel·la plenament nord-americana que segueix amb les seqüeles: si més no perquè l’arribista Ripley revela el costat fosc de l’american dream. I d’altra banda, Ripley és l’encarnació màxima d’una idea que, formulada per Carol (Aird), travessa tota l’obra de Highsmith: “Tots els adults tenen secrets.”
Imma Merino
