Domingo, 22 de diciembre de  2024



Català  


Quan la carta és un poema
acec4/2/2021



(Foto:)
 
No són bons temps per a la poe­sia. Ho deia el mala­gua­nyat can­tant de Gol­pes Bajos, però ho podem cer­ci­o­rar cada dia en la velo­ci­tat, el con­sum des­me­su­rat i la lec­tura absurda, gai­rebé de fast food. Les xar­xes soci­als, mar­ca­des per la gra­ci­eta i l’insult, o els mis­sat­ges de mòbil i de cor­reu electrònic han dei­xat la carta, el paper i els segells a les gol­fes de la història. Abans, els escrip­tors dedi­ca­ven una part del dia a con­tes­tar la cor­res­pondència, escri­tes a mà i ple­nes de referències i afecte.


Per aquest motiu és un esde­ve­ni­ment la coin­cidència a les llei­xes de nove­tats de les lli­bre­ries de cinc volums en què deu grans figu­res de la lite­ra­tura cata­lana inter­can­vien opi­ni­ons, en alguns casos –com el de Fran­cesc Par­ce­ri­sas amb Josep Miquel Sobrer– durant tota una vida. Aquest pri­mer epis­to­lari l’ha publi­cat Punc­tum. El segon, que publica Club Edi­tor, Car­tes a l’Anna Murià (1939-1956), de Mercè Rodo­reda. El ter­cer és l’edició de Roger Cana­dell, Et devia una carta (Eumo), cor­res­pondència entre Miquel Martí i Pol i Joan Oli­ver. El quart, Entre lli­bres i lli­bres (Edi­ci­ons 62), la cor­res­pondència de 1935 a 1983 entre J.V. Foix i Joan Gili, amb pròleg de Josep Men­gual i edició de Mar­ga­rida Trias. I el cinquè, Tots aquests anys (Cos­setània), l’epis­to­lari de 1972 a 1980 entre J.M. Benet i Jor­net i Feliu For­mosa, amb pròleg d’Enric Gallén i edició d’ell mateix amb Joa­quim Armen­gol i Esteve Mira­lles.


La recu­pe­ració no sem­pre ha estat fàcil. El pas del temps, els exi­lis, les mudan­ces o les enor­mes bibli­o­te­ques dels escrip­tors han fet que aquests volums siguin com un tre­sor. No hau­ria de pas­sar des­a­per­ce­but entre l’allau de lite­ra­tura inti­mista o de lla­dres i sere­nos que inun­den les lli­bre­ries. Si tenim la curi­o­si­tat per des­co­brir detalls exis­ten­ci­als o la radi­o­gra­fia d’un país escla­fat per les cir­cumstàncies, els cinc volums ens guia­ran per saber què en pen­sa­ven els grans cer­vells de la situ­ació més enllà de cen­su­res polítiques o per­so­nals. Cana­dell, per exem­ple, recull al seu pròleg: “Martí i Pol no va des­truir les car­tes cre­ua­des amb Joan Oli­ver i tant a Vall­verdú com al mateix Turull els va reconèixer el pos­si­ble valor futur que tin­drien aquells docu­ments.” Deia Martí i Pol a Vall­verdú que “pas­sats els anys, segu­ra­ment [les car­tes] faran ser­vei; ara no en farien cap”, i de manera encara més explícita mani­fes­tava a Turull: “La cor­res­pondència entre en Joan i jo té un to molt íntim, massa íntim per ser publi­cada en vida d’algun de nosal­tres dos, i sobre­tot en vida de molta de la gent de qui s’hi parla. Com a docu­ment històric, lite­rari, sociològic pot tenir, i segu­ra­ment tindrà, molt valor d’aquí uns quants anys.” I l’encer­tava el mes­tre, perquè més enllà dels atzars per­so­nals, hi ha moments epifànics, com quan el 1979 Joan Oli­ver escriu al poeta de Roda de Ter, “l’èxit d’Esti­mada Marta és vera­ment esbalaïdor i recon­for­tant!” El lli­bre va ser un gran pri­mer moment d’un Miquel Martí i Pol que pati­ria en paral·lel la des­trucció física pro­vo­cada per la malal­tia.


Una experiència sem­blant la reco­lli­rem en l’últim tram de les car­tes entre Fran­cesc Par­ce­ri­sas i el poc reco­ne­gut Josep Miquel Sobrer, durant tota la vida pro­fes­sor en uni­ver­si­tats ame­ri­ca­nes. És extra­or­dinària la fer­mesa amb què Sobrer afronta el càncer, fins i tot quan la vida es redu­eix a les cures pal·lia­ti­ves. Té un auto­o­bi­tu­ari sor­pre­nent. L’ale­gria entre tos dos supera el tracte fra­tern i l’afi­ni­tat perquè és una amis­tat cul­ti­vada des de la joven­tut. Sobrer li diu a Par­ce­ri­sas: “Pel que fa a les car­tes, no crec que les meves tin­guin gaire –gens– interès. Aques­tes coses són interes­sants en pro­porció a la popu­la­ri­tat o fama dels epis­tològrafs i no és falsa modèstia dir que jo cotitzo ben baix en la borsa de la cele­bri­tat.” L’obra de Sobrer, breu, lúcida, va ser la d’un tas­ta­o­lle­tes, amb moments cul­mi­nants que Par­ce­ri­sas ha res­ca­tat pòstu­ma­ment. Sobrer s’equi­vo­cava perquè els lec­tors sem­pre estem agraïts a les seves idees i huma­ni­tat.


També són essen­ci­als les car­tes entre el poeta Foix i el divul­ga­dor de la lite­ra­tura al món anglo­saxó Joan Gili, que van des d’abans de la guerra fins al 1983. En el seu pròleg fas­ci­nant, alta lite­ra­tura, Josep Men­gual fa un recor­re­gut per anto­lo­gies inter­na­ci­o­nals a la can­di­da­tura de Josep Car­ner per al premi Nobel. O en les zones més obs­cu­res de la Cata­lu­nya con­tem­porània: “Durant l’etapa de la Guerra Civil i els anys poste­ri­ors és nota­ble, a més, la tasca —que també es posa de mani­fest en l’epis­to­lari amb Foix— que Joan Gili i Serra va dur a terme per aju­dar els que esta­ven patint els efec­tes de la guerra, en alguns casos pro­por­ci­o­nant-los lec­tu­res, impli­cant-se en les ini­ci­a­ti­ves col·lec­ti­ves des­ti­na­des a aquest fi, però també sovint d’una manera més directa.”


La bonica edició il·lus­trada entre Benet i Jor­net i Feliu For­mosa és una història del tea­tre i la lite­ra­tura cata­lana actual. L’epíleg final de Feliu és un encert, pel sen­ti­ment i el record de l’amic. Com en els altres casos, envol­tats d’injustícies, petits èxits i lluita con­tra edi­tors i el mateix sis­tema hos­til.



David Castillo



   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2