No fa ni un mes que vaig deixar l’hospital on em van tractar una pneumònia bilateral per covid. Va ser a l’hospital de Sant Pau de Barcelona. No fa tant però m’he oblidat dels noms dels qui em van tractar i van cuidar. Que des que vaig entrar per urgències, al box o ja a l’habitació em van somriure, em van tranquil·litzar, em van portar el dinar, medicació i neteja. Em van dir pel meu nom. Em van prendre pressió i temperatura. Em van ­regular el nivell d’oxigen. Infermeres, metges, sanitaris. No recordo cap nom. Em dol més perquè totes elles, totes dones, portaven un ­adhesiu amb el seu nom. Sota de bates i pro­tec­cions, un adhesiu amb el seu nom escrit amb retolador. Era tranquil·litzador. Que no existissin números o cognoms. Que estiguessis en mans de dones amb el seu nom i ja està. Noms que em van semblar tots bonics. Lletres informals, divertides, optimistes que et deien que tot aniria bé.

Noms que no recordo, escrits amb retolador negre. Noms que ara m’encantaria recitar com una oració. Noms en adhesius que produïen un efecte d’esperança en qui espera que el seu cos trobi la manera de sortir del forat. També era l’actitud, les maneres de les dones els noms de les quals he oblidat. Hi havia molt de generositat regalada a qui no recordaria els seus noms. No només era fer bé la seva feina sinó fer-ho anomenant-te pel teu nom, amb un somriure, donant-te paraules quan no les volies, trencant l’aïllament, l’absurda pantalla de mòbil. Noms de torn de nit, de caps de setmana, matí i tarda. I acabes pensant que si elles han tingut el temps i les ganes de buscar un retolador i escriure el seu nom en un adhesiu. Que si han fet això més enllà del que els exigeix el sou, val la pena tornar-hi i escriure el teu nom en un adhesiu perquè d’altres el llegeixin i l’oblidin.