Amb una foto de coberta espec­ta­cu­lar que repro­du­eix la terra en infra­roig des del satèl·lit, Xavier Soler (Vila­nova, 1945) acaba de publi­car el volum Ara o mai (Angle edi­to­rial), un assaig que posa en alerta la des­trucció dels equi­li­bris ecològics del pla­neta i les pos­si­bles alter­na­ti­ves amb el subtítol Enten­dre el teu pla­neta i la urgència d’actuar. Hi par­lem un diu­menge asso­le­llat al seu refugi d’El Racó de Santa Llúcia de Vila­nova i la Geltrú.

L’actual model de desen­vo­lu­pa­ment, basat encara en la idea de progrés que va pro­moure la il·lus­tració i con­ver­tit pel libe­ra­lisme econòmic en un procés il·limi­tat de pro­ducció, con­sum i crei­xe­ment, avui dia ja no és pos­si­ble. Ni dis­po­sem dels recur­sos mate­ri­als i energètics per man­te­nir-lo, ni podem afron­tar amb la nos­tra millor tec­no­lo­gia els can­vis produïts a tots els nos­tres eco­sis­te­mes i a la regu­lació del clima sobre la terra. De fet, estem vivint ja en un pla­neta des­co­ne­gut encara que no ens n’ado­nem. No podem veure els gasos atmosfèrics, el calor acu­mu­lat als oce­ans, la degra­dació del fitoplàncton marí, l’estat real de les sel­ves o les espècies que des­a­pa­rei­xen. El paper pal·lia­tiu que con­ti­nua fent la vege­tació i l’aigua dels oce­ans no ens per­met de com­pren­dre la pro­fun­di­tat dels can­vis que s’han produït. El canvi climàtic sem­bla encara molt inci­pi­ent perquè el seu motor resta ama­gat als nos­tres ulls, però la gran diferència és que a par­tir d’ara tot anirà molt més de pressa i tot serà més difícil de rever­tir.

Hem d’assu­mir aquesta rea­li­tat ine­xo­ra­ble amb els menors cos­tos humans pos­si­bles i evo­lu­ci­o­nar cap a un nou model pro­mo­vent el conei­xe­ment i fent ser­vir la ciència en la millor direcció. Hem de fer-ho ràpid perquè cada any que per­dem es pot con­ver­tir en un segle de retard a con­tro­lar la situ­ació. La nos­tra difi­cul­tat per com­pren­dre el temps en què actuen molts pro­ces­sos natu­rals és també la que ens ha dut on som: al des­con­trol del clima i de la mateixa pandèmia de la Covid-19. El pit­jor que podem fer es con­ti­nuar divi­dits, cer­cant cul­pa­bles de la situ­ació i tor­nant a les velles històries de bons i dolents que tant ens agra­den. Som tots en el mateix esce­nari. El conei­xe­ment acu­mu­lat de l’espècie ens ha permès de crear una tec­no­lo­gia que no té pre­ce­dents, però el cer­vell de cadas­cun de nosal­tres, limi­tat per l’evo­lució genètica, no ens per­met sem­pre d’uti­lit­zar aquesta tec­no­lo­gia en la direcció més ade­quada.

Des que vaig néixer, que només és un par­pe­lleig a l’escala en què es mouen les coses al pla­neta, la població mun­dial s’ha mul­ti­pli­cat per qua­tre. Creix d’un milió de per­so­nes cada set­mana i cada occi­den­tal con­su­meix mil vega­des més que fa cinc mil anys. Cada dia produïm trenta mili­ons de tones de resi­dus. Amb l’agreu­jant que l’1,5% de la població con­trola el 90% de la riquesa.

No t’ho cre­guis, però hem de ser intel·ligents i raci­o­na­lit­zar els recur­sos i el mal­ba­ra­ta­ment glo­bal. Hi ha massa per­de­dor per evi­tar la violència i estem esgo­tant lite­ral­ment els recur­sos mate­ri­als i energètics fòssils dis­po­ni­bles.

Sí, vivim en un miratge i no en un oasi per­ma­nent per man­te­nir el nos­tre model pro­duc­tiu de con­sum impa­ra­ble. El sis­tema de libe­ra­lisme econòmic ens ha por­tat aquí. Som ins­tal·lats en un estat de benes­tar ima­gi­nari.

Podem fer mol­tes coses indi­vi­du­al­ment, però no serà prou per reduir les emis­si­ons del 8% o el 10% anual sense una estratègia inter­na­ci­o­nal. Neces­si­tem acci­ons col·lec­ti­ves per sobre del volun­ta­risme d’un sec­tor de la població benin­ten­ci­o­nada. El dete­ri­o­ra­ment del clima i la pandèmia són con­seqüència directa del crei­xe­ment des­me­su­rat i i del mal­ba­ra­ta­ment dels recur­sos.

Refer les for­mes de con­sum i el crei­xe­ment econòmic. Es pot pro­moure una eco­no­mia verda per tal de tallar les emis­si­ons. Ningú ha vol­gut assu­mir l’excés de con­sum, que eli­mi­narà o reduirà les con­di­ci­ons de vida sana. No és una pel·lícula apo­calíptica, com m’has comen­tat, sinó la neces­si­tat de cons­truir uns mis­sat­ges a través d’una imatge de futur digna amb l’esforç res­pon­sa­ble de tots. Recu­pe­rar la vella idea del bé comú. Si ini­ciem una autèntica acció glo­bal dis­po­sa­rem de l’opor­tu­ni­tat d’evi­tar una evo­lució catastròfica com la que ens està pas­sant.

És un intent d’ence­tar un debat per millo­rar la situ­ació. No en té cap altra objec­tiu, tam­poc l’econòmic. Ara o mai pretén expli­car de forma sen­zi­lla cóm fun­ci­ona el pla­neta, el clima i nosal­tres matei­xos com a sis­te­mes com­ple­xos, a la llum de les dar­re­res tro­ba­lles de la ciència. Tenir aquests pro­ces­sos en compte ens per­metrà de com­pren­dre els pro­ble­mes ambi­en­tals que ens ame­na­cen i tro­bar alter­na­ti­ves a la nos­tra actual forma de viure. La terra i la vida han evo­lu­ci­o­nat jun­tes durant qua­tre mil mili­ons d’anys i s’han aco­blat mútua­ment com ho fan tants orga­nis­mes amb el seu medi natu­ral, però nosal­tres no som més que uns espec­ta­dors nou­vin­guts a aquesta llarga pel·lícula de la Terra. El nos­tre món va evo­lu­ci­o­nar més del 99,9% del seu temps de vida sense la nos­tra presència, i nosal­tres no vam par­ti­ci­par en cap de les grans trans­for­ma­ci­ons del pla­neta.

No és la intenció. Hem pro­vo­cat grans dal­ta­bai­xos d’una manera difícil de com­pren­dre. El dar­rer és una trans­for­mació que no sabem fins on pot arri­bar ni si la podrem atu­rar, però que està ja com­pro­me­tent el nos­tre futur més imme­diat. El lli­bre també ens vol recor­dar que tot està a les nos­tres mans, que no estem sot­me­sos als dic­tats de la política ni del sis­tema finan­cer, que can­vi­ant la nos­tra forma de vida i els nos­tres objec­tius ho podem can­viar tot, i que el més essen­cial de la vida ho duem tots a dins i no ho tro­ba­rem a cap dels mer­cats de feli­ci­tat.

Quan vaig enlles­tir els meus estu­dis de geo­lo­gia el 1969 s’estava ges­tant una revo­lució a les ciències de la Terra, encara que tots nosal­tres no en vam ser cons­ci­ents fins a cinc anys després. Jo ja tre­ba­llava d’aju­dant a la nova Uni­ver­si­tat Autònoma. Les noves idees sobre l’expansió dels fons oceànics i la tectònica de pla­ques ens van mos­trar una altra manera de veure la Terra i van posar en evidència fins a quin punt els matei­xos geòlegs des­co­neixíem la dinàmica i l’evo­lució del nos­tre pla­neta. En aquesta època vaig tenir l’opor­tu­ni­tat de pas­sar una tem­po­rada al Cen­tre de Recer­ques Geo­dinàmiques de Tho­non- les-Bains, prop de Gine­bra, i veure de quina manera incor­po­ra­ven els fran­ce­sos a la seva feina els nous conei­xe­ments. Van ser les dades publi­ca­des al Lli­bre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Cata­lans, que volia fer inven­tari de l’estat del nos­tre ter­ri­tori i en el qual va par­ti­ci­par el nos­tre depar­ta­ment. Un temps en el qual vam començar a com­pren­dre la com­ple­xi­tat de tot allò que vam pas­sar a deno­mi­nar “clima glo­bal” i la seva difi­cul­tat d’esta­blir models fia­bles d’evo­lució a llarg ter­mini. Durant el dar­rer terç del segle XX, que va coin­ci­dir amb la meva etapa docent, la trans­for­mació del ter­ri­tori va ser una cons­tant a les nos­tres vides. El pai­satge fami­liar can­vi­ava cada dia d’imatge i tot s’acce­le­rava a un ritme endi­mo­niat. El nos­tre país pre­te­nia absor­bir-ho tot per tal d’ins­tal·lar-se en la moder­ni­tat després de tants anys d’autar­quia. Els millors camps de con­reu eren ocu­pats per indus­tries trans­na­ci­o­nals que apro­fi­ta­ven el baix preu de la nos­tra mà d’obra i ens cedien ama­ble­ment la seva pol·lució, i el turisme inun­dava la costa cada estiu com una ameba gegant que aug­men­tava expo­nen­ci­al­ment la població. Creixíem amb urgències diàries i no exis­tia pla­ni­fi­cació a llarg ter­mini. Com es deia sovint a la uni­ver­si­tat: l’únic per­ma­nent en aquest país és la pro­vi­si­o­na­li­tat.

La major part dels tre­balls de geo­lo­gia ambi­en­tal ense­nya­ven les feri­des d’un ter­ri­tori cada cop més degra­dat, un feno­men difícil de fre­nar degut a la pressió política, però també social. Els nivells d’alte­ració del sol i la con­ta­mi­nació de les aigües super­fi­ci­als i sub­terrànies començaven a plan­te­jar greus pro­ble­mes de salu­bri­tat. Aquesta rea­li­tat no es podia com­ba­tre amb acci­ons cor­rec­to­res perquè nosal­tres no podíem par­ti­ci­par en la presa de deci­si­ons. Molts dels nos­tres tre­balls ambi­en­tals arri­ba­ven quan les deci­si­ons ja esta­ven pre­ses. La pri­o­ri­tat era sem­pre el model econòmic i polític, que cami­na­ven ple­gats.

Paral·lela­ment als pro­ble­mes d’orde­nació del ter­ri­tori, era cada cop més evi­dent que estàvem pro­vo­cant de forma acce­le­rada l’esgo­ta­ment dels recur­sos mate­ri­als i energètics del pla­neta mit­jançant un con­sum abu­siu, així com una alte­ració dels meca­nis­mes de regu­lació del clima que podien arri­bar a con­di­ci­o­nar el futur de la nos­tra vida sobre el pla­neta. Però aquests pro­ble­mes no for­ma­ven part de les pre­o­cu­pa­ci­ons de la ciu­ta­da­nia degut a raons diver­ses. En pri­mer lloc a la difi­cul­tat de com­pren­dre el fun­ci­o­na­ment del nos­tre pla­neta i del sis­tema climàtic, també a la lenta evo­lució d’aquests can­vis a les eta­pes ini­ci­als, però sobre­tot a la difi­cul­tat d’accep­tar un feno­men que sem­blava com­pro­me­tre el futur de l’eco­no­mia i d’allò que vam pas­sar a bate­jar com l’estat del benes­tar.

Per exem­ple, la manca d’una acció política inter­na­ci­o­nal clara i unànime sobre la reducció d’emis­si­ons de gasos d’efecte hiver­na­cle, com demos­tra­ven, una rere l’altra, totes les cime­res sobre el clima, ens ha con­duit final­ment a una situ­ació d’emergència climàtica, que està afec­tant greu­ment el futur imme­diat. Enten­dre com fun­ci­ona el clima és també com­pren­dre la gra­ve­tat del pro­blema i la urgència d’actuar. Aquest ha estat el motiu que m’ha impul­sat a escriure Ara o mai. Expli­car de forma sen­zi­lla cóm fun­ci­ona el nos­tre pla­neta i com fun­ci­ona el nos­tre cer­vell, per poder recu­pe­rar la cons­ci­en­cia de la nos­tra vul­ne­ra­bi­li­tat.

No podem seguir actu­ant al marge de totes lleis físiques i biològiques i hem de refer de nou el nos­tre encaix amb el medi natu­ral. Com hem dit, aquesta rea­li­tat ine­xo­ra­ble ha de tenir el mínim de cos­tos humans, i evo­lu­ci­o­nar cap a un nou model, pro­mo­vent el conei­xe­ment i uti­lit­zant la ciència en la millor direcció.

No tenim una altra sor­tida i aquesta es una tasca que hau­rem de fer ple­gats. La gra­ve­tat de la nos­tra situ­ació actual hau­ria de con­ver­tir-se en una crida glo­bal a la res­pon­sa­bi­li­tat de cadas­cun de nosal­tres. Encara que no aca­bem de creure-ho estem davant del moment més crític que ha vis­cut la huma­ni­tat en tota la seva història. Com es diu en el lli­bre: ara ja no es tracta d’una revo­lució social per millo­rar les con­di­ci­ons de vida, la lli­ber­tat o la cul­tura; es tracta de llui­tar per seguir habi­tant aquest pla­neta en unes con­di­ci­ons huma­nes dig­nes de ser vis­cu­des, sense haver d’enfron­tar-nos uns als altres per la super­vivència o sense que­dar reduïts a una sèrie de grups humans tes­ti­mo­ni­als habi­tant els espais menys afec­tats de la Terra. Ara o mai.

L’energia inesgotable és una de les característiques de Xavier Soler. Hi conjuga la teoria amb la praxi. Així, pot convertir en best-seller els seus llibres sobre construcció de vaixells i acabar-los fins a l’últim detall. En podem veure una mostra al programa Thalassa de TV3, La passió de construir. Autor de la novel·la autobiogràfica La muntanya del cardenal (El Cep i la Nansa), que descrivia el seu pas pels internats franquistes capellanescos, Soler ha tingut una vida de llegenda. Doctor en ciències geològiques i màster en hidrogeologia, es també diplomat en disseny i arquitectura naval per l’Institut de Tecnologia Marina de Stamford (EUA). En el camp de la competició va dissenyar i construir el primer trimarà transoceànic del nostre país i va participar a la regata Two Ostar del 1982 a través de l’Atlàntic. També va guanyar les dues regates de velers més prestigioses, amb un veler senzill construït amb petit pressupost.

El proper dijous 8 d'abril, a les 19,00 hores,  David Castillo parlarà  amb  Xavier Soler en el marc dels ''Diàlegs on line'', organitzats per l'ACEC